Fa pocs dies a Twitter una persona qüestionava el moviment Regularización Ya per fer un cartell en castellà per a un esdeveniment a Barcelona. S’assenyalava la contradicció de ser un moviment anticolonial i utilitzar la llengua del colonitzador. L’acusació no és nova, amb freqüència es responsabilitza els moviments i les persones migrants de contribuir a la desaparició del català per no parlar-ho.
El més preocupant del debat generat a les xarxes socials van ser les respostes de sectors de l’esquerra, carregades de racisme, per justificar la legítima defensa del català. Les respostes variaven entre l’exigència de les persones migrants a “esforçar-se”, una cosa similar al que els imposa la llei d’estrangeria quotidianament per a justificar la seva presència en aquests territoris, i l’amnèsia històrica de la responsabilitat (i enriquiment) de Catalunya amb l’esclavització i colonització d’altres pobles.
En aquest context, sorgeix la pregunta de com defensar la llengua pròpia, un aspecte fonamental per a la identitat d’un poble, sense generar processos d’exclusió cap a altres persones que per diferents motius no la parlen. Aquesta pregunta va dirigida especialment als qui tenen el legítim interès de defensar la seva llengua i, al mateix temps, estan compromeses amb les lluites antiracistes i anticolonials.
El més preocupant del debat generat a les xarxes socials van ser les respostes de sectors de l’esquerra, carregades de racisme, per justificar la legítima defensa del català
Un primer aspecte a tenir en compte és que acusacions com les llançades en Twitter, a més de simplistes, estan carregades de racisme. Tendeixen a homogeneïtzar a la població migrant que viu en aquests territoris, ja que la relació amb el català varia segons el context i la situació de les persones. Homogeneïtzar les persones, esborrar les seves històries i els múltiples obstacles que enfronten és una de les estratègies que han desenvolupat històricament els estats moderns per a constituir-se.
D’altra banda, acusar les persones afectades per la colonització de parlar la llengua del colon és profundament problemàtic. Implica responsabilitzar-les de la pèrdua de les seves llengües i de l’epistemicidi a què van ser sotmesos els pobles d’on provenen. El predomini del castellà, espanyol a Abya Yala, és precisament el resultat de 531 anys de relacions colonials. Però exigir-los que parlin una altra llengua no resol el conflicte perquè l’ús d’una llengua no s’imposa. No s’utilitza com a exigència per la participació política, per accedir a un treball o qualsevol altre recurs indispensable per viure… almenys si volem diferenciar-nos de qui colonitza.
El predomini del castellà és precisament el resultat de 531 anys de relacions colonials. Però exigir-los que parlin una altra llengua no resol el conflicte perquè l’ús d’una llengua no s’imposa
Però el més problemàtic d’aquestes afirmacions és que miren cap avall per a responsabilitzar justament els qui han rebut els efectes més violents de les polítiques del regne d’Espanya. Moltes persones que en l’actualitat ni tan sols són considerades ciutadanes o humanes en aquests territoris. Les afirmacions lluny de generar aliances, fragmenten els moviments i generen distància amb la defensa del català. Ennuvolen les memòries de resistència d’un poble que també es va veure afectat pel Regne d’Espanya i la construcció de l’estat nació.
En aquest sentit, Yásnaya Aguilar Gil adverteix que hauríem de fugir de l’anhel de construir altres estats o desenvolupar polítiques similars a les que aquest ha generat. Proposa pensar el català des del gaudi, des d’una llengua que convida als qui arriben des d’altres territoris per compartir un espai comú. Citant Freire, els processos revolucionaris no sols han de diferenciar-se dels qui es revelen en els seus objectius, sinó també en les formes que desenvolupen per a aconseguir-los. Perquè si les formes s’assemblen, els objectius acaben identificant-se. Ens convida a preguntar-nos com fer-ho perquè en la defensa de la llengua no repliquem els mecanismes amb què se’ns va imposar.
