Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Lolo Rico ens diria "apaga el Twitter i agafa un llibre"

Aquest dilluns, 20 de gener, va morir a Sant Sebastià Lolo Rico, escriptora especialitzada en literatura per a nois i noies, reciclada en guionista durant l’anomenada transició, quan va impulsar des de TVE programes que van transformar la manera de fer televisió adreçada al públic infantil, amb programes transgressors que van marcar una època, com ‘La cometa blanca’ i, sobretot, ‘La bola de cristal’ en el qual, mitjançant un subversiu grup de titelles, els ‘electroduendes’ i la ‘bruja Avería’, enviava subtils apel·lacions al pensament lliure i a l’ideari marxista

 

Clara Asín | @Colombine_9

Escriptora, guionista, periodista i creadora de formats tan transgressors com La bola de Cristal, María Dolores Rico Oliver, o Lolo Rico, va canviar la vida de moltes persones a l’Estat espanyol, sobretot d’aquells nens i nenes dels anys 80, que somiaven ja en color, deixaven enrere un país gris i s’endinsaven en una suposada festa anomenada la Movida que, ni tanta movida, ni tanta festa. Però Lolo Rico, mai ho va desmentir: “això no era un moviment polític i ella era comunista”. I pam. Una dona escrivint als anys 60, una dona que sembla que va perseguir la llibertat per sobre de tot fent el programa de televisió més polític dels anys 80. Convidant la gent a llegir, a pensar, i a apagar el televisor. Segurament ara ens diria: “Apaga el Twitter i agafa un llibre”.

Diu molt d’una persona quan pensa en l’amistat, quan veu en l’amistat quelcom transformador i Lolo Rico, a part de fer de la frase “Sol no pots, amb amics sí” (un lema per a moltes persones), va parlar molt de les amistats, de la rebel·lia i també de llibertat. Lolo Rico és la dona intel·ligent que tothom voldrà conèixer i que moltes van conèixer de veritat. Va alimentar la seva imaginació des de ben petita, va ser una lectora voraç que es preparava per ser escriptora, periodista i guionista. El primer text que va escriure va ser una novel·la sobre la llibertat, una novel·la que parlava sobre una pretensió a posar en pràctica durant tota la seva vida, o bé a través de la feina, o bé través de la militància. Ella diu que va trobar aquesta llavor del que significava ser d’esquerres a Ho Ming, hija de la nueva China i a Claudine, de Colette, el que era ser jove. Es va casar a 23 anys amb Santiago Alba, financer i habitual dels cercles progressistes dels 70, amb el que va tenir 7 fills i filles. Tot i les convencions socials de l’època, Rico va començar escrivint contes per a nens i nenes i petits guions. Un dels seus primers llibres va ser Se vende Villacañitas, la història de la migració dels pobles a la ciutat durant els anys 60. D’allí seguirien un munt de publicacions com Cuentos del Sarampión o la sèrie del personatge infantil Kalamito.

Va treballar a RNE on va dirgir i escriure Dola, dola, tira la bola, programa que li va suposar un premi Ondas l’any 1977. Allí, encara era Lolo Rico de Alba, però aviat es va separar, un punt d’inflexió per a ella, perquè com relata a la seva autobiografia, viure amb set fills i separada no estava molt ben vist a la seva època: “Ara és conflictiu ser dona, però abans era quasi impossible”, explica al documental La mirada no inventada. Va ser guionista, realitzadora i directora a la televisió. Va ser militant comunista, i va lluitar contra la dictadura de Franco, escrivint i també militant al Partit de forma activa. De fet, Rico va patir en primera persona la por del franquisme, quan una nit li van dir que li volien cremar la casa.

L’any 1978 li van oferir treballar a l’editorial Bruguera, a Barcelona. Aquí va forjar una carrera professional com a editora i escriptora i va conèixer a personatges com Juan Marsé o Jaime Gil de Biedma, Gabriel García Márquez o Carmen Martín Gaite, i també va forjar amistats que van perdurar en el temps com la de Rosa Chacel

També va treballar per la pau i per la resolució de conflictes, com quan va ser pèrit de la defensa al judici contra la Mesa Nacional d’Herri Batasuna l’any 1997, en el qual va aportar una anàlisi semiòtica del vídeo de l’esquerra abertzale titulat Alternativa democrática que, segons ella, apel·lava “al diàleg i a la pau”. Deia que lluitar contra la dictadura va ser una actitud davant la vida. Cal ressaltar aquesta faceta de Lolo Rico perquè va ser una dona d’esquerres sempre, molt compromesa. De fet, ella comenta a la seva autobiografia que, quan la dreta i l’esquerra pacten, sempre és l’esquerra qui fa concessions: “Semblava que mai aconseguiríem sortir de la dreta, de l’extrema dreta. Encara avui temo que tornin, si no és que ja han tornat”, va dir i, de fet, fins fa uns anys, als articles que publicava a Mundo Obrero, seguia repetint: “L’extrema dreta no torna perquè mai ha marxat” (any 2005). Perquè no diguéssim que no estàvem avisats, ella semblava que aquí si tenia una veritable bola de cristal.

L’any 1978 li van oferir treballar a l’editorial Bruguera, a Barcelona. Aquí va forjar una carrera professional com a editora i escriptora i va conèixer a personatges com Juan Marsé o Jaime Gil de Biedma, Gabriel García Márquez o Carmen Martín Gaite, i també va forjar amistats que van perdurar en el temps com la de Rosa Chacel: “va ser mare, amiga, mestra”, deia. Va relacionar-se amb l’anomenada Gauche Divine i va trobar un cercle que defineix, retrata i s’hi sent còmoda, o això pareix quan llegeixes les seves descripcions. L’època de Barcelona va ser una de les més interessants en la seva vida i de fet va dedicar a la ciutat la seva autobiografia: “A Barcelona, ciutat on em vaig viure rica, em vaig creure sàvia i em vaig sentir lliure”. Aquesta llibertat sembla una cerca incessant en la seva vida, que travessa unes memòries sense cronologia amb capítols de serendipitat.

Va tornar a Madrid per fer els guions de La Cometa Blanca, espai per a infants de TVE que seria com un preludi de La Bola de Cristal. Era un programa centrat en la ideologia marxista, amb sentit de l’humor dirigit al públic més jove. Lolo Rico va aconseguir fer un programa infantil tractant als nens i nenes com éssers intel·ligents, ensenyant-los “El capital” o explicant-los constantment la importància de la lectura amb un sketch on sortia un ramat d’ovelles: “Si no quieres ser como estos, lee“. Aquest fet mostra el respecte que tenia a la joventut i també a les seves idees. He vist capítols, he escoltat a amics i amigues relatant-me l’emoció quan miraven el programa tots els dissabtes al matí al crit de “¡Viva el mal, viva el capital!” i també he escoltat Lolo Rico parlant sobre la funció de la televisió pública, una televisió crítica i al servei de la ciutadania: “La televisió pública és vital, però ha de ser pública de veritat (…) no es que no sàpiguen fer-la, és que no volen (…) el que m’estan robant és el llenguatge, perquè no puc dir capitalista a la ràdio?”.

Lolo Rico va aconseguir fer un programa infantil tractant als nens i nenes com éssers intel·ligents, ensenyant-los “El capital” de Marx o explicant-los constantment la importància de la lectura amb un sketch on sortia un ramat d’ovelles: “Si no quieres ser como estos, lee

La Bola la va fer de la mà d’un equip d’un centenar de persones, entre les quals es trobaven Pablo Carbonell, Javier Gurruchaga, Isabel Bauzà o Carlos Fernández Liria. I com no, l’icona del programa: Alaska, que aportava molta estètica. A mesura que la transició avançava, la tisora anava fent més estralls. Li van demanar que no critiqués l’OTAN, però Lolo Rico va negar-s’hi i va utilitzar els electroduendes (els titelles del programa) com els seus millors aliats i va arribar a fer passar vinculades a la campanya “Otan No” al programa. “Mai em van dir res per això”, va explicar posteriorment. Però l’any 1988, la censura va arribar fins a La Bola de Cristal, quan van fer un gag sobre l’ensenyament privat. José Antonio Abellán, director de programes de TVE, li va demanar tallar l’sketch i Lolo Rico no hi va accedir, però la supressió es va fer encara que ella era la directora del programa. I va marxar. “Vaig entrar en l’odiós món de les sèries i les pel·lícules de qualitat”, explicava. Però el declivi de la televisió ja era un fet, i quan li van encarregar els documentals de ficció sobre els llibres La oscura historia de la prima Montse de Juan Marsé, uns poemes de Benardo Atxaga o La Maestra  (basat en”Historia de una maestra” de Josefina Aldecoa). Només aquest últim va sortir a la llum i va dir el director, alarmat: “Això és d’esquerres!”; i ella va contestar: “Naturalment, jo també”.

Lolo Rico va morir a 83 anys, a Sant Sebastià. Diu la seva amiga Montserrat Galceran que va ser marginada en vida i ara és alabada, i no sé per què però no és sorpresa perquè semblava que era una dona amb principis molt forts i sabia transmetre’ls través de la comunicació i això… fa molta por. Imagineu-vos que ara tornaren els electroduendes a la televisió cada dissabte al matí, a més d’una se li posaria “la habitación a punto de nieve”. Que valenta va ser Lolo Rico! No per la Bola, perquè “La Bola no es nada sola”… per tot!