Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Cinc (o sis) voltes rebel

Biodrama racial crític, terapèutic i tragicòmic, 'No es país para negras' és un espectacle de la Sílvia Albert Solé amb direcció de Carolina Torres Topaga. S'ha vist a la ravalera Sala Fènix de Barcelona (fins a l'1 d'octubre passat) dins el cicle Dóna'm Veu/ Dona amb veu, i amb suport dels col·lectius d'artistes Projecte Vaca i Ob Scenics. Ara està de gira i volta per sales i instituts d'ensenyament de l'Estat

/ Joan Martínez i Serres

A la divisa de la Marçal d’aquell “tèrbol atzur de ser tres voltes rebel” s’hi podria afegir un atzar amb uns dons encara més desconcertants: haver nascut negra, descendent d’africans a l’antiga metròpoli i, per si no n’hi havia prou, dedicar-se al món inescrutable del teatre (art sempre precari, marginal i “inútil”). Així, com no li deixaven ser Bernarda Alba, Ifigènia o Ofèlia, la Sílvia Albert Solé va decidir representar-se a ella mateixa. La protagonista de No es país para negras ens parla de la seva vida en primera persona: nascuda a Sant Sebastià de mare guineana i pare nigerià, va créixer “amb el sentiment de no pertànyer enlloc”. El muntatge enfila escenes biodramàtiques amb el nucli comú dels microrracismes puntuals i les superhumiliacions sistemàtiques que va patir la Sílvia, que n’és la protagonista, dramaturga i narradora.

Tal com explica a la web del projecte, amb la inspiració del poema Me gritaron negra, un spoken-word amb ressons tribals de la poetessa afroperuana Victoria Eugenia Santa Cruz, l’obra va passar de la ficció d’encàrrec a l’espectacle autoreferencial o muntatge “unipersonal tragicòmic”. I ho fa escènicament d’una manera senzilla, àgil i eficient, amb una posada en escena basada en un micròfon, unes llums intenses i expressionistes, gestualitats extremes emmarcades per clarobscurs, un drap, quatre pedres i una projecció. Aquesta lleugeresa permet precisament les transicions ràpides, amb unes foses a negre (mai millor dit) que concentren en cada fragment teatral la potència del teatre pobre i la bellesa de l’espai buit. La gestualitat de la intèrpret passa totalment de la quarta paret i es dirigeix directament a l’audiència, deixant clar de bon principi que el relat basat en fets reals fa servir una caixa d’eines allunyada del realisme o el naturalisme. En alguns moments l’espectacle queda en suspens i coixeja, en altres el relat voreja el tòpic, i encara en altres la caricatura o el gag amb massa graduació desdibuixen la veritat del record personal. Tot i això, la imperfecció no fa més que humanitzar el muntatge, i gràcies a la gravetat i a l’humor grotesc d’allò que s’explica i a la gràcia en els canvis d’escena no es cau en un esvoranc que hauria provocat un curtcircuit de contradiccions.

El muntatge enfila escenes biodramàtiques amb el nucli comú dels microrracismes puntuals i les superhumiliacions sistemàtiques |Joan Martínez i Serres

 

Tot queda redimit, fins i tot justificat, amb un viatge a l’Àfrica que proposa un nou plec a l’obra i aporta sensualitat, tendresa, dansa i música. Amb les que s’emmarca una escena tràgica molt impactant també estèticament (l’avantpassada penjada de cadenes creua l’Atlàntic a les bodegues dels vaixells negrers), així com alguna altra escena hilarant molt reeixida, quan revisita en clau afro-còmica un gag lost in translation. Sílvia practica aquí una variant global del monòleg: la get-up-stand-up comedy.

Aquests records, pensaments, vivències, sensacions singulars són personals però, gràcies al teatre, ara ja no són intransferibles

L’altra fortalesa del muntatge és el fet de ser capaç, mercès a l’acumulació d’escenes i al brollador de l’oralitat, d’alçar una bastida que permet esbossar un fons i aportar una veu pròpia en un debat inexistent: el de la invisibilització d’un col·lectiu amplíssim (els negres, els afrodescendents) i, per extensió, el de la reflexió sobre el tractament de la negritud a l’Estat espanyol. Per mostrar aquesta ferida social oberta, que és de fet la conseqüència d’una ideologia homologada, instal·lada i actualitzada al software del sistema, fundada i refundada en traumes i més traumes, a la Sílvia li són útils tant la canción del Colacao com el retrat sociològic que sorgeix del grapat de records de xicots, malnoms, anècdotes d’escola i de carrer o acudits de sogres i cuñaos. Aquests records, pensaments, vivències, sensacions singulars són personals però, gràcies al teatre, ara ja no són intransferibles. A més tenen un valor afegit, perquè són paraules d’algú proper, i per tant ressonen des de ben a prop: no vénen des de l’Olimp on conviuen les estàtues de bronze de Spike Lee, Beyoncé, Malcolm X… Tal com ha fet des de l’escriptura Desirée Bela-Lobedde, des del pedestal petit i arraconat de l’experiència individual s’aporta una perspectiva per veure millor tant la patètica amplitud del conjunt com el detall dolorós de les seves nafres i esquerdes. I així, mentre es concreten les grans paraules (racisme, injustícia, colonització) es planta cara a la Història (amb una microhistòria) i es du a terme amb desimboltura el canvi de rol, de víctima a narradora.