Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Made in UK, destroyed in Magaluf

Tomeu Canyelles, coautor, juntament amb Gabriel Vives, del llibre Magaluf, més enllà del mite, ens contava, en acabar la presentació aquest passat divendres a Son Servera, que durant el treball de camp de la seva investigació havia vist per Magaluf camisetes amb un lema similar al que jo he trobat quan he posat les paraules “t-shirt, UK i Magaluf” al cercador d’imatges a internet, i que donen títol a aquesta darrera columna de la temporada. No recordo ben bé si el lema que ell havia vist era exactament aquest o era encara més bèstia (probablement). Magaluf és una marca, un mite ja. I d’això i més enllà d’això tracta el llibre d’aquests dos historiadors compromesos amb el que passa avui, i en el perquè i el com, en aquest cas Magaluf, ha arribat a ser el que és i representa. A través del llibre, no només aporten el relat històric i documentat del que ha passat perquè Magaluf sigui avui un reclam universal per al turisme de “gatera”, “d’espardenya”, de “pa i mantega” –o com ho vulgueu dir en funció de com vulgueu ser de despectius en relació amb el jovent de classe obrera que celebra el seu ritu iniciàtic a l’oci nocturn, al sexe, a les drogues i l’alcohol sense límits ni inhibicions a Magaluf– sinó que també s’endinsen a les arrels en les quals cal aprofundir per entendre el “fenomen”.

Al llibre s’explica com va iniciar-se el descobriment de Magaluf, com es va gestar el paradís turístic de l’oci nocturn i els excessos, els noms i llinatges que han estat claus en aquest esdevenir, més enllà de planificacions urbanístiques o turístiques que s’acabaven sempre adaptant al que ja tenia prescrit el negoci. Ens expliquen les corrupcions vinculades al procés d’enriquiment obscè que ha generat durant molts d’anys Magaluf, les màfies, les extorsions entre grups empresarials, els grans visionaris de nous productes que després, un cop demostrat el seu èxit a Magaluf, s’exportaven a altres indrets turístics. Ens expliquen també el paper i el poder dels turoperadors internacionals, sobretot a l’hora de definir la política de preus tirats, el que va significar importar el “tot inclòs”, i el paper i poder dels grans hotelers mallorquins que també varen fer “el seu agost”.

Mallorca ha estat i és un laboratori per a la indústria turística i ha anat consolidant el que els autors del llibre denominen “una geografia d’interessos”. Un terreny de prova que el que vertaderament amaga és com de ionquis hem arribat a ser d’aquesta activitat

Aquesta setmana, precisament, Magaluf ha tornat a ser notícia arreu del món pels excessos en temps de COVID. I ho ha estat amb imatges que han provocat que el Govern de les Illes Balears decidís tancar –per dos mesos– els dos principals carrers d’oci nocturn a Platja de Palma i Magaluf. Tot i l’aprovació el mes de gener d’un decret llei contra el turisme de gatera, el cert és que aquesta setmana Magaluf ha tornat a estar al punt de mira. Un diari local titulava: “El turisme de gatera de Magaluf i la Platja de Palma sobreviu al coronavirus”. Ni decrets llei ni pandèmia global. Res no atura aquest tipus de turisme –un de tants, segurament ni el millor ni tampoc el pitjor– sinó la nostra dependència traumàtica i suïcida d’aquesta indústria i d’aquesta activitat econòmica.

Segurament, la història de Magaluf no dista tant de poder-se extrapolar a tota l’illa, si som capaços de deixar de banda l’especialització de Magaluf en el turisme de gatera, promocionat per establiments i turoperadors, amb excursions etíliques i happy hours. Magaluf s’ha anat consolidant des dels anys cinquanta i seixanta fins avui, alhora que ho fa fet la indústria turística arreu de l’illa, i els processos no disten de la realitat estudiada, ara amb lupa, pel cas de Magaluf. Si miram Mallorca, en general ha estat i és un laboratori per a la indústria turística i ha anat consolidant el que els autors del llibre denominen “una geografia d’interessos”, que és el que defineix l’illa a grans trets (els interessos econòmics i especulatius especialment). Un terreny de prova que es ven en format “pla pilot” de “destinació segura” però que el que vertaderament amaga és com de ionquis hem arribat a ser d’aquesta activitat. Que encara que ens mati, ens l’hem d’injectar en vena perquè sembla que ja no tenim cap altra opció, ni cap sortida.

Magaluf ja no sap desfer-se del mite a què ara es deu, Mallorca tampoc pot desfer-se del déu a qui s’ha consagrat i que ara li exigeix sacrificis i culte, i al qual no hi ha ni voluntat ni valentia de destronar

Així, el Govern de les Illes es perd obsessivament aprovant un decret llei, que s’ha vist obligat a tramitar com a projecte de llei, per intentar reactivar a tall d’electroxoc de ressuscitació cardiopulmonar els sectors econòmics del turisme i la construcció, incentivant la “modernització” per posar una cara guapa per veure si encara ven. Però el problema del turisme post-COVID no és una qüestió que se solucioni amb una rentada de cara, una marca nova o la modernització dels establiments. El turisme a escala global està abocat a reinventar-se, relocalitzar-se i sobretot reduir-se. Ni la pandèmia ni la crisi climàtica poden passar-se per alt i tractar-se com si fossin situacions passatgeres, circumstancials, de conjuntures temporals. La crisi és multidimensional i sistèmica, i aquí, a les Illes, el problema és greu i l’impacte serà duríssim, perquè senzillament no hi ha alternativa en el marc mental polític i institucional. Òbviament tampoc en l’empresarial, que només pensa a recuperar el seu statu squo previ a la COVID. Costi el que costi i a costa de qui i del que faci falta, hem de recuperar el turisme. Així ho demostra la pressió per obrir mercats, per “reactivar l’economia”, els plans pilots, els decrets llei perquè els hotels es modernitzin incomplint la llei vigent per a la resta de sectors, els absurds de les escenificacions del “pacte de reactivació econòmica i social” buit de contingut signat amb els empresaris turístics i la patronal i donant l’esquena al teixit social, etc.

Magaluf ja no sap desfer-se del mite a què ara es deu, Mallorca tampoc pot desfer-se del déu a qui s’ha consagrat i que ara li exigeix sacrificis i culte, i al qual no hi ha ni voluntat ni valentia de destronar. Malgrat haver-nos deixat en la més absoluta misèria pel que fa a valors i sabers vinculats a la gestió del territori i els recursos, en la més absoluta misèria social que encara es pretén amagar i, en definitiva, en la més absoluta manca d’alternatives, li vàrem consagrar tots els dons i sabers a ell, i ell, el déu del turisme, bé que els ha sabut aprofitar. Ara agonitza i es converteix en tirà que exigeix lleialtat i submissió. El temps ens dirà com acabarà aquest mite. No vos avanço el final que jo li veig. Bon estiu.