La memòria del que va passar a les valls pirinenques a inicis del segle XX es va perdent amb els anys, però encara es pot repescar en converses amb la gent gran i gràcies a la tasca de recerca universitària. A la vall Fosca es va viure un dels episodis de més efervescència del capitalisme europeu de l’època, que va deixar una empremta d’explotació i patiment en milers de treballadors. Tot començava l’any 1905 a iniciativa del diputat i economista Emili Riu i Periquet, tal com recull un extens treball de recerca del catedràtic en Geografia per la Universitat de Barcelona Francesc Nadal. Riu havia elaborat un projecte hidroelèctric després d’estudiar la zona de l’estany Gento i el va presentar sense èxit als principals banquers de Barcelona. Va ser aleshores quan es va posar en contacte amb possibles finançadors a l’Estat francès i Suïssa, i va obtenir el vistiplau de la Companyia General d’Electricitat de París (CGE).
Més d’un miler de treballadors van construir carreteres, túnels i canals, i 250 van fer el ciment necessari en una planta a la Pobla de Segur
El 18 de novembre de 1911 es constituïa a Barcelona la societat Energia Elèctrica de Catalunya (EEC), que sumava el capital de CGE, de la Societat Suïssa d’Indústries Elèctriques de Basilea (SSIE) i de l’empresari i economista Cristòfor Massó i Escofet. El consell d’administració d’EEC es reunia a Barcelona, però les actes es redactaven en francès. Per contra, el comitè directiu de la companyia controlava l’empresa des de París. A finals de 1912 el grup Barcelona Traction va adquirir el 49% de les accions d’EEC. Fou l’any 1923 quan EEC s’integrà definitivament a Barcelona Traction (coneguda popularment com La Canadenca). La primera fita de la companyia elèctrica de la vall Fosca fou portar l’electricitat fins a Barcelona mitjançant una línia de fil de coure sostinguda per més d’un miler de torres que passaven per Manresa i Cerdanyola del Vallès. Des d’allà es bifurcava un ramal en direcció a la central tèrmica de Sant Adrià de Besòs (construïda també per EEC) i un altre fins al transformador de Collblanc. La xifra d’abonaments al servei d’electricitat a la conurbació de Barcelona va passar de 9.650 l’any 1913 a 88.689 l’any 1925. En l’última data del període, més del 50% de l’energia es produïa a la vall Fosca.
Durant totes les etapes de la companyia, els homes forts que dirigien les hidroelèctriques de la vall Fosca van ser Eugene Maëder –vocal d’ECC– i el seu lloctinent, Keller –supervisor de l’obra civil. Eren originaris del cantó alemany de Suïssa i se’ls recorda encara amb certa veneració i temença. “Aquí van guanyar la carrera hidroelèctrica [coetània a les obres que l’aleshores competidora Barcelona Traction feia al pantà de Sant Antoni (Talarn), a la conca de la Noguera Pallaresa] perquè eren un règim nazi de càstigs, sancions i justícia pròpia. Aquí hi havia calabossos, era un règim brutal. La llei suprema la feia en Maëder, que a més presumia de ser ecologista”, rememora l’extreballador jubilat d’Endesa Joan Gaspà. “El meu pare i el meu padrí –el seu avi– treballaven per a Maëder i Keller. Amb les cavalleries hi feien arribar carregaments de truites i isards per als banquets on assistien banquers de Barcelona”, recorda amb tota mena de detalls. Barrets de copa, vestits llargs, bastons i un excés de luxúria brotaven dels beneficis milionaris de l’explotació de l’aigua. Fins a 1.200 treballadors van construir a pic i pala carreteres i túnels, murs i canalitzacions, i 250 més fabricaven el ciment necessari en una planta a la Pobla de Segur. Una part de la mà d’obra era de franc: els seleccionats eren reclusos de les presons de Barcelona. “Tots els capatassos anaven amb revòlver, si no, no haurien tornat a casa. Aquí va morir molta gent”, recupera Gaspà de l’herència oral que li van transmetre els seus progenitors.
Els suïssos van guanyar la carrera hidroelèctrica a la vall Fosca perquè tenien un “règim nazi” de càstigs, sancions i justícia pròpia
Després de la mort de Maëder, la seva figura segueix present a la vall, amb un mausoleu al cementiri d’Espui i una gran casa de pedra a Capdella, que ara és de titularitat municipal. Keller va construir la seva residència a la vora de l’estany de Colomina, a 2.400 metres d’altitud, una talaia des d’on controlava els operaris. La coneguda com a Casa Keller va ser rebatejada com a Refugi de Colomina l’any 1973, quan Fecsa (actual Endesa) la va cedir a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.
