La pluja ens obliga a canviar de plans i, en comptes de trobar-nos a l’espai comunitari i veïnal dels horts de Vallcarca, a Barcelona, Maio ens obre les portes de casa seva, on s’han cuinat, a foc lent, la majoria de les lletres del seu primer disc Maio des dels marges, que farà públic el divendres 26 de novembre. Un disc que l’artista santandreuenca defineix, precisament, com a “casa”. Així que, què millor que trobar-nos aquí. “Un lloc on em sento tranquil·la, que m’inspira a la creació. I a més, aquest disc és de tardor i ara plou”, diu. Entre nosaltres, també fan casa la Kinki i la Maia, dues gosses que viuen amb ella. Estem en família.
Maio des dels marges està fet amb amor intencionat i encaminat. Moltes de les cançons van dedicades i podem saber a qui van dirigides. Són cançons homenatge. “N’hi ha una per a Mai, per a la Lo, per a la meva mare i per a la meva germana bessona, la Yuri. També n’hi ha una que me la dedico a mi”, explica. I això és, precisament, un dels trets que caracteritzen a Maio: la seva tendresa i capacitat d’evocar-nos a moltes amb senzillesa i trets quotidians. Posant noms i mirant als ulls. “A mi m’encantaria saber a qui dedica les cançons Vanesa Martín, seria superfeliç!”, diu rient.
“Que sigui un disc polític no només té a veure amb les cançons, sinó que també amb tot l’equip que el fa possible”, assegura la cantautora
Sota el segell de Propaganda pel fet!, es tracta d’un disc que és feminista i lesbià en totes les seves dimensions. En forma i en contingut. Per qui ha confiat en Maio, l’equip que dirigeix i fa possible els videoclips, i per qui la cuida a la rereguarda. “Que sigui un disc polític no només té a veure amb les cançons, sinó que també amb tot l’equip que el fa possible”, assegura. És el seu primer disc, però de cap manera és un disc en solitari, ans al contrari:“Les cançons les he escrit jo i soc la cara visible, però hi ha tanta penya al darrere que s’ho ha currat molt i que ha volgut ser-hi perquè sí, que m’emociono”. I és que moltes són les que han posat els fonaments d’aquesta llar.
Les primeres parets les vam poder veure amb el llançament del videoclip “Precari-eté”, en col·laboració amb Las Bajas Pasiones, un dels grups referents de Maio. Un tema polític, (auto) crític alhora que fresquet i bailongo que assenyala que la precarietat no és la mateixa per a totes. I és que, tal com diu la cançó, “no somos las mismas, hermana, las del chiringuito y las del campo de manzanas”.
Més tard, ens va descobrir “Progresso adequadament”, un tema colpidor, escrit amb l’anhel que és possible construir vincles bonics, propers i responsables. També parla d’aquells cossos i identitats que estan fora de la normativitat hegemònica heteropatriarcal. “Al clip, ballem sobre l’estàndard asfixiant i posem sobre la taula altres possibilitats d’estimar, més enllà de les relacions de parella”, explica. Una cançó que es posa ben a dins quan l’escoltes i que posa paraules a coses que passen a moltes amb una senzillesa que encisa.
Maio des dels marges també desperta les ganes de travessar rius amb un parell de cadires i una mà amiga amb una història d’amor en majúscules de les que poques vegades s’expliquen: “En este paisaje se ríe mejor”. Amistats quotidianes, l’absurditat i el políticament incorrecte, tracen i donen força a cada seqüència i imatge que han estat, minuciosament, pensades, cuidades i gravades. Un tema d’estiu que va fer públic al juny que també dona força i consistència al disc.
Maio ve de la xarxa del carrer, del barri de Sant Andreu de Barcelona, de la lesbofòbia viscuda i del transfeminisme de base
Aquestes tres cançons van ser les que van portar a la discogràfica Propaganda pel fet! a submergir-se en aquest viatge amb Maio i a fer possible que sis cançons més agafessin forma en un estudi amb la producció de Xicu (del duo també andreuenc Ginestà). “Els temes els vaig escriure sense pensar que, sí o sí, formarien part del disc i estan fets des de la tendresa i per a la gent a qui estimo” explica.
Fa unes setmanes, la cantautora va sorprendre amb l’avançament de “Lluevo”, la cançó més antiga del disc que va escriure amb la seva amiga Carla Kabra una tardor, que evoca estones tristes i desconcertants. Ara, està per descobrir-se l’última en néixer i el tema que l’obre, “Márgenes”. I no deixa indiferent. Maio sap trobar les paraules per abordar temes que travessen la pell com són el llegat històric de la lluita LGTBQI* i la violència que, diàriament, es viu als carrers. I ho fa d’una manera que eriça la pell. Amb “Decimales” es dedica una cançó que a moltes ens agradaria dedicar-nos. I segueixen les sorpreses amb “Yuri”, per a la seva germana bessona, “No Sé Si Es una Canción de Amor” per a la Lo i “Ni Rápido Ni Lento”, el tema més reguetonero del disc, combinat amb tocs d’autotune, en col·laboració amb Flor Linyera de les Kumbia Queers i la rapera i poeta Marta B.
Maio ve de la xarxa del carrer, del barri de Sant Andreu de Barcelona, de la lesbofòbia viscuda i del transfeminisme de base. Ja de ben petita trepitjava les primeres okupes amb la seva mare i quan feia campana a l’escola anava a Can Masdeu, a La Vaina i a les assemblees de Ca La Dona per preparar la Vaga de totes. Maio s’ha criat amb una bessona –”el regal de la meva vida”, diu– amb la qual comparteix, des de fa deu anys, el projecte musical i polític Akelarre, en essència present al llarg del seu primer disc. Ben segur que molta gent recordarà el tremend “no somos amigas, nos comemos el coño”. Ara, Maio, des dels marges, engega una nova etapa musical plena de tardors, intimitats a peu de carrer, xarxa i molta pluja on el que és personal és tendre, captivant, amorós i profundament polític.
