“Vino cargá desde Graná, de su cueva de Guadix ya no queda na’. Tanta hambre, guerra y lucha a sus espaldas, tanta libertá robáh en su miráh’”. Amb aquestes paraules comença “María la Molinera”, una cançó que Queralt Lahoz dedica a la seva àvia, una dona granadina nascuda el 1917 i migrada al barri de les Oliveres de Santa Coloma de Gramenet a mitjan segle XX. La veu de l’artista colomenca evoca en aquest i altres temes apassionants com “De la cueva a los olivos”, inclosa en el seu àlbum Pureza (Say It Loud Records, 2021), el trajecte migratori que milers de famílies com la seva van emprendre amb destinació a Catalunya des de principis dels anys quaranta i durant gairebé tota la dictadura franquista. Andalusia va ser el territori que més persones va aportar a aquest contingent. Si el 1940 residien a Catalunya al voltant de 96.500 persones procedents d’Andalusia, majoritàriament d’Almeria –arribades juntament amb les migracions murcianes del període d’entreguerres–, el 1975, el nombre d’andaluses arribades a Catalunya era de gairebé un milió.
La història de María la Molinera també suggereix les raons que van portar moltes d’aquestes persones a posar rumb a destins més pròspers i industrialitzats. Sovint hem passat per alt les circumstàncies específiques que van motivar l’expulsió de tanta gent en un moment en què, contràriament al que suggereix el refrany popular, els gossos no es lligaven amb llonganisses en cap territori de l’Estat espanyol. La postguerra, fins ben entrada la dècada de 1950, van ser els anys de la fam i el pa negre. No obstant això, a l’hora d’intentar explicar aquest moviment de població, el més habitual és trobar expressions vagues que amaguen fenòmens molt complexos, com ara que era gent que “fugia de la misèria de la postguerra” o que “fugia del control dels señoritos”… Però què més sabem d’aquell món que van deixar enrere? Per què algunes persones van marxar i d’altres es van quedar? El repte encara és intentar entendre la complexitat i la gran varietat de raons que van portar tanta gent a abandonar els seus llocs de naixement per sempre per començar de nou en un altre indret.
Fartes d’aguantar
Descriure les conseqüències de la guerra a Andalusia i en tants altres racons de l’Estat espanyol implica apropar-se a entendre la magnitud dels processos de desposseïment, precarietat i empobriment que van acompanyar la derrota militar i política republicana que va culminar a la primavera de 1939. Els terribles cicles de fam de 1939-1942 i de 1946, que van devastar les províncies andaluses i extremenyes, o l’extrema violència exercida pel nou estat franquista sobre la pagesia –directament vinculada a la brutal repressió de l’extens fenomen guerriller que es va desenvolupar a les regions muntanyoses del sud de la Península fins al 1952– van provocar l’expulsió de moltes persones. Però hi va haver més motius.
“Precisament, si vaig venir a Barcelona va ser perquè una de les coses que no podia suportar era la discriminació que hi havia”. La veu de Salvador Peinado Rodríguez, fill de l’últim alcalde republicà de la localitat granadina de Santa Fe, afusellat el 1936, recordava fa una dècada, des de casa seva a Sant Boi de Llobregat, els motius de la seva arribada a Barcelona amb 18 anys. Era la meitat de la dècada de 1950. Escoltem la veu d’aquest reconegut sindicalista tèxtil català en un fragment de l’exposició Escola de Passats. Barcelona i l’imaginari polític radical, que es pot visitar fins a finals de novembre a l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili, a la capital catalana, en el marc del festival Manifesta 15. En la mostra, juntament amb Peinado, destacades activistes veïnals nascudes a Andalusia com Maruja Ruiz i Custodia Romero, relaten part de les seves experiències familiars, marcades per les dificultats i la precarietat que van acompanyar la seva arribada a Barcelona.
De vegades s’ha explicat l’emigració andalusa, extremenya o murciana de principis de la postguerra amb un exili dels més pobres, però també s’ha de visibilitzar que va ser l’expulsió de les seves comunitats de les persones més combatives i desafectes al règim. Això és el que canta Queralt Lahoz en un altre fragment de “María la Molinera” quan afirma: “el agua del cántaro no la quiero beber si viene de usted”. Era una desafecció profunda davant d’una situació injusta i insuportable, una incapacitat per resignar-se a la derrota que va activar els projectes migratoris de milers de persones. Potser no és correcte dir que només va marxar gent d’esquerres, però està comprovat que la gent d’esquerres va ser la primera a emigrar en massa en multitud de pobles d’Andalusia i Extremadura.
Entre 1952 i 1957, unes 17.000 persones van ser recloses al Palau de les Missions de Montjuïc, un “centre de classificació” per a gent sense sostre o desvagada. Moltes eren migrades i van acabar sent deportades als seus llocs d’origen
El fet que les biografies de la migració coincideixin tan sovint amb les de les persones que van patir de derrota a la guerra és un plantejament que fa temps que es dona per acceptada. El cineasta Josep Maria Forn va mostrar, en la seva imprescindible pel·lícula La piel quemada (1967), escenes ambientades precisament en la mateixa Guadix, com ara la recerca de feina a la plaça d’aquest poble granadí. Una escena que respon a diversos tòpics, però que podria haver ocorregut perfectament en altres poblacions del sud de la Península i que apel·la a la derrota total del sindicalisme agrari andalús l’any 1939, la destrucció de la seva capacitat d’intervenir en la distribució de l’ocupació i les condicions laborals.
Altres seqüències de la mateixa pel·lícula mostren fragments de converses entre emigrants en el famós tren conegut com El Sevillano. En una d’aquestes escenes, un emigrant veterà explica a un jove que va lluitar en el bàndol republicà. Dècades més tard, aquesta lectura entre línies que reflecteix La piel quemada, que suggereix un rerefons polític en les migracions a Catalunya en època del franquisme, queda molt més emfasitzada en el recent llargmetratge de Marcel Barrena, El 47 (2024). Al final d’aquesta pel·lícula, Manuel Vital, personatge real encarnat per Eduard Fernández, relata en una gravació com el seu pare va ser assassinat el 1936 a València d’Alcántara, el seu poble de Càceres, mentre al llarg de la cinta manifesta obertament les seves conviccions anticlericals i d’esquerres. Un amic recordava fa anys una anècdota del seu avi andalús, represaliat pel franquisme en la immediata postguerra migrat a la Barcelona dels anys quaranta, en la qual es mostrava fascinat per l’ambient d’aquella ciutat. L’home, per exemple, recordava com, quan els sacerdots pujaven als tramvies, ningú no els cedia el seient. Mai. En aquests petits gestos habitava una manera popular de manifestar rebel·lió i resistència, un codi compartit per locals i nouvinguts que no va passar desapercebut per les autoritats.
“Que es tanqui la immigració!”
Aquest era el títol d’un article anònim publicat al Diario de Barcelona el 1949, que clamava: “Que es tanqui la immigració!”. En realitat, però, el control dels fluxos migratoris cap a Barcelona i la seva àrea metropolitana es remunta als primers anys de la Segona República. Les migracions meridionals van jugar un paper clau en la configuració de certs pànics morals entre les classes mitjana i alta de la Barcelona immediatament anterior al 1936. El fenomen de les refugiades de guerra, particularment el 1937
i 1938, va aprofundir aquesta inèrcia de rebuig a la població forana amb menys recursos. Una dècada després del final de la guerra, aparentment desterrat el perill de greus desordres socials, el principal argument en contra de l’arribada de més gent forana a Barcelona va anar lligat a la saturació del teixit urbà i a l’extensió del barraquisme. No obstant això, els grans temors de la burgesia no havien desaparegut del tot.
El boicot als tramvies que va tenir lloc a Barcelona entre febrer i març de 1951, així com la posterior vaga general clandestina que va esclatar a la ciutat, seguida d’aturades i conflictes obrers a Sabadell, a Terrassa, a Manresa i a Badalona, van sacsejar el sistema imposat per la dictadura. L’historiador Bernat Muniesa va definir un cop la vaga de 1951 com “l’última batalla de la generació que va perdre la guerra”. El seguiment massiu que va tenir la mobilització en aquell moment mostra una ciutat on els intercanvis i les relacions humanes encara eren molt importants i on la incorporació a la protesta d’aquelles capes de població que acabaven d’arribar es produïa de forma natural. A la llum del que va passar en la dècada de 1930, no és improbable que la participació de gent de classe obrera vinguda de fora en les mobilitzacions fos considerable i que això contribuís a alertar les autoritats sobre la importància de controlar els fluxos migratoris.
A partir d’aquest moment, el propòsit d’elevar les fronteres interiors en resposta als problemes socials a què s’enfronta Barcelona, va trobar un major suport en un sector de l’opinió pública. Va ser aquest tipus d’actituds de rebuig el que va inspirar la política oficial en matèria de migracions. Felipe Acedo Colunga, governador civil de Barcelona (1951-60), va assumir la tasca de renovar l’aparell repressiu de la dictadura a Barcelona i va donar un nou impuls a les polítiques antimigratòries, multiplicant les detencions a les estacions de ferrocarril i al carrer. Aquest fenomen no era exclusiu de la capital catalana. A altres ciutats com Madrid o Sevilla també es van aplicar polítiques similars, arrestant persones que no tenien domicili o contracte de treball, amb el pretext de frenar els desplaçaments i reprimir la mendicitat. Entre 1952 i 1957, unes 17.000 persones van ser tancades al desaparegut Palau de les Missions de Montjuïc, un “centre de classificació” per a gent sense sostre o desvagada. Moltes van acabar deportades als seus llocs d’origen. A menor escala, aquesta política repressiva va continuar per iniciativa de l’Ajuntament, en el cas de Barcelona, almenys fins al 1966. Per a aquelles persones que no van ser deportades ni van tornar a emigrar de forma clandestina, l’experiència comuna de barraques, el cohabitatge o el recurs de l’autoconstrucció, van ser part de les seves primeres passes a la terra d’acollida, on les seves vides s’acabarien entroncant profundament.
