Com és habitual, un dels eixos de la programació de la branca llatinoamericana de la Mostra de CineBaix és la mirada, en forma de ficcions o de documentals, del passat històric i de les cicatrius que ha deixat. Això tracta una de les pel·lícules més destacades de l’última temporada cinematogràfica, que arriba signada per un dels realitzadors més prometedors del panorama mundial: el guatemalenc Jayro Bustamante. El seu anterior llargmetratge, Temblores, era un drama de denúncia de l’homofòbia dels grups de pressió religiosos del país. Tot i això, començava gairebé com una pel·lícula de misteri. El cineasta ha anat més enllà en l’establiment d’un diàleg amb els gèneres cinematogràfics mitjançant La llorona, un relat sobre la cerca de responsabilitat en l’extermini de pobladors maies per part de l’exèrcit nacional als anys vuitanta.
La llorona és, en part, un drama familiar sobre la caiguda en desgràcia d’un comandant acusat d’impulsar el genocidi indígena. El film és, a més, una història de fantasmes de la història. Bustamante insisteix en unes tècniques visuals molt concretes. Les imatges són tan extraordinàriament fosques que ens allunyen de la realitat quotidiana per anar submergint-nos en una de paral·lela, estetitza. I la narració s’estructura en llargs plans seqüència, dinamitzats per lentíssims acostaments o allunyaments de càmera, que van cultivant una atmosfera i un ritme particulars.
‘La llorona’ és, en part, un drama familiar sobre la caiguda en desgràcia d’un comandant acusat d’impulsar el genocidi indígena. El film és, a més, una història de fantasmes de la història
La casualitat que el film de Bustamante quasi comparteixi títol amb una recent pel·lícula de terror hollywoodiana, La maldición de La Llorona, és més significatiu del que podria semblar. Les formes emprades van convergint, de manera imprevista, amb les pel·lícules de cases encantades (o països encantats) i d’esperits més o menys irats. L’autor decideix abordar l’horror de la història amb majúscules a través de l’acostament a algunes de les convencions del terror fílmic. Això sí: el guatemalenc descarta el recurs dels ensurts sobtats i opta per una certa lentitud i cerimoniositat en el cultiu d’un clima de fatalitat, de reivindicació esfereïdora, quan els esperits de qui van ser *desapareguts* comencen a caminar sobre la terra.
Enyorar l’aventura, encara que sigui fracassada
Bustamante ha escenificat una aproximació als codis del cinema de gènere que manté uns quants trets personals: el resultat és molt sensorial i no tan sensacionalista. Amb *Matar a Pinochet*, el xilè Juan Ignacio Sabatini també mira d’acostar la història a les convencions d’un gènere cinematogràfic. Podríem dir, fins i tot, que mira d’encaixar-la en un motlle. El realitzador du a la pantalla gran un intent real de matar l’antic dictador xilè. L’intent fracassa, òbviament: no estem davant Malditos bastardos i d’un Quentin Tarantino disposat a reescriure el passat amb una càmera. Pel camí, Sabatini s’alinea amb altres títols que han fet història tot assumint, de manera total o parcial, la lingua franca del thriller comercial.
Si Araña ens havia parlat d’un grup feixista que pretenia enderrocar Allende, Matar a Pinochet tracta del Frente Patriótico Manuel Rodríguez, una organització d’esquerres que va prendre les armes per oposar-se al feixisme. Sabatini i companyia miren de combinar el relat dels preparatius amb un cert retrat de personatges. I complementen la visualització d’esdeveniment amb pinzellades temàtiques sobre les dificultats per conciliar les revolucions i els afectes. “Demà farem un acte d’amor, perquè hi ha actes d’amor que es fan amb un llança-coets”, afirma la protagonista. El realitzador Juan Ignacio Sabatini aixeca aquest thriller de la memòria, distingit per alguns gestos interessants d’embelliment i poetització del relat, i el curulla amb inserts (efectistes?) que representen les tortures policials i militars.
El realitzador Juan Ignacio Sabatini aixeca a ‘Matar a Pinochet’ un thriller de la memòria, distingit per alguns gestos interessants d’embelliment i poetització del relat, i el curulla amb inserts (efectistes?) que representen les tortures policials i militars
Més enllà del seu valor divulgatiu del passat, el film de Sabatini pot entendre’s com una emanació d’una certa nostàlgia de la història, entesa com un procés obert al canvi, abans que el temporal triomf neoliberal intentés sepultar la història i caracteritzar-la com una casa sense portes ni finestres, que és la manera amb què poèticament Avel·lí Artís-Gener Tísner es referia als taüts en el llibre Paraules d’Opòton El Vell. Entre perro y lobo convoca de manera explícita aquesta nostàlgia dels moviments polítics o de la política en moviment, i ho fa des de la Cuba que va emprendre uns certs pactes amb el capitalisme globalitzador. Des de Sierra Maestra, la realitzadora espanyola Irene Gutiérrez Torres duu als cinemes la història d’un grup d’antics combatents de la intervenció comunista en la guerra d’independència d’Angola. Són homes que continuen entrenant de manera insistent les tècniques de guerrilla, diuen, per estar preparats si la revolució castrista els torna a necessitar. Perquè consideren que, per molt que ho digués Francis Fukuyama, la història no s’ha acabat.
Entre perro y lobo potser és una de les propostes més esquerpes de la mostra d’enguany. El resultat és visualment bell, i també és coherent amb uns personatges que semblen tenir una concepció molt poc verbal de la vida. Domina l’acció, l’acció repetitiva que serveix per estar preparat per una lluita que potser no tornarà mai. L’acció, també, per donar afecte en forma de proximitat física cap contra cap, amb unes poques paraules d’acompanyament. Al cap i a la fi, es tracta de persones que diuen que mai s’ha de plorar davant d’una dona. “P’alante siempre”, diu un d’ells quan un company expressa els seus dubtes sobre la utilitat de continuar exercitant-se. De la Cuba contemporània, immersa en un procés de transformació que també causa divisions, també tractarà el film Conversaciones familiares, que abordarà la relació entre la cultura castrista i l’homosexualitat.
La proposta de Gutiérrez pot generar sensacions ambivalents, però Érase una vez en Venezuela fomenta clarament la decepció vers les restes del que va ser el chavisme. La documentalista Anabel Rodríguez Ríos va tenir la perseverança de rodar durant diversos anys alguns períodes de la vida d’uns habitants de Congo Mirador, una localitat flotant ubicada en mig del llac Maracaibo. Rodríguez destaca dos personatges entre la comunitat: una mena de cacic local alineada amb l’administració Maduro i una professora d’escola identificada amb l’oposició. El visionament del film és considerablement xocant. La representant del poder madurista ofereix menjars, telèfons i diners a canvi de vots d’una manera sorprenentment oberta i desacomplexada.
Fragments del món contemporani
Altres títols tracten de realitats del present. Una d’elles és la pel·lícula que inaugurarà la mostra: La mami, un documental doblement premiat als festivals D’A i L’Alternativa (dos dels principals reductes del cinema d’autor a la capital catalana). La figura d’una dona veterana, que treballa als lavabos d’un bar musical i atén les dones que parlen i dansen amb els clients a canvi de diners, serveix d’àncora a través de la qual introduir-se en aquest micromón on sorgeixen sororitats i també unes quantes enveges i friccions. La realitzadora Laura Herrero Garvin va dissenyar un retrat observacional, sense dispositius periodístics, però que ofereix prou fils narratius per conservar l’atenció de les audiències més necessitades d’històries… o de trossos d’històries.
Més atípic encara és un altre documental que es podrà veure a CineBaix, El agente topo. La directora xilena Maite Alberdi comença amb aires de comèdia, quasi de farsa, una immersió tendra i agredolça en el món de les residències per a gent gran. L’autora evidencia que hi ha altres maneres d’abordar la realitat, i d’elevar una certa denúncia, diferents de les inèrcies més circumspectes del cinema social convencional. L’humor, sembla dir-nos, pot jugar un paper.
Si la proposta d’Alberdi és un documental que sembla una ficció, el realitzador alacantí Xavi Sala ha signat amb El ombligo de Guie’dani una ficció que, en alguns moments, assoleix una aparença quasi documental. El resultat transmet la humiliació que sent una adolescent del Mèxic rural que contracten com a treballadora domèstica interna en la casa d’una família benestant i urbana. Sala pren partit, sens dubte, però no planteja una història d’elits desfermadament malvades. I ofereix algun pic d’intensitat dramàtica en aquesta història dels dobles, triples o quàdruples desencaixaments que pateix una adolescent dona, indígena, pobre… Si bé la protagonista representa una certa rebel·lia adolescent i un cert orgull, el conflicte establert entre ella i la seva mare resulta interessantment complex. Guie’dani pot acusar la seva mare de conformista per buscar una feina poc digna i mal pagada a la ciutat, però la mare també pot fer el mateix amb la proposta de la jove de tornar a un poble natal on la subsistència està més o menys garantida, però apareixen pocs horitzons de futur.
Un altre dels films de la programació, Yo, niña, també tracta dels problemes culturals entre els mons (separats, separadíssims?) del camp i de la ciutat. Una parella fuig a la Patagònia a la cerca d’un refugi on protegir-se dels esclavatges de la vida moderna, on criar la seva filla en una manera de viure més plàcida. La mala adaptació al seu lloc de destí és succeït per l’enrarit retorn a l’antiga llar. I l’obra pot entendre’s com un advertiment involuntari sobre les temptacions d’escometre un exili rural en temps d’abatiment pandèmic.
