Amb motiu del vintè aniversari, hem elaborat un vídeo que desplega els principis que guien el mitjà i recorre alguns dels reportatges més destacats
Quins principis guien el mitjà? Quina missió no perdem de vista? On posem la mirada, com i quan? Què ha significat fer-ho? Aquestes preguntes articulen el vídeo elaborat amb motiu del vintè aniversari de la Directa. Alhora que exposa com entenem el periodisme, recorre alguns dels reportatges més destacats. El manifest audiovisual permet entendre en quin context va néixer la Directa, la missió del projecte i algunes de les seves fites.
Aquest vademècum periodístic explicita la necessitat de qüestionar les versions oficials, posar la mirada en els angles cecs informatius i assenyalar responsables. Per fer-ho, reclama no perdre de vista la defensa dels drets individuals, col·lectius i dels pobles. Alhora, defensa la memòria antifeixista com a brúixola i una agenda que contribueixi al rearmament cultural.
El vídeo es va presentar a l’acte del vintè aniversari, el 9 de maig, que finalment es va celebrar a Can Batlló. Com tot el que va organitzar-se durant la jornada, ha estat possible gràcies a la col·laboració de moltes persones i col·lectius.
Compartim el text que articula el treball audiovisual:
Naixíem el 2006 com un crit d’alerta davant l’asfixiant consens mediàtic dels 90 i amb l’herència de la comunicació popular.
Aquells 2000 s’havien forjat en resistència a la globalització neoliberal, a la guerra de l’Iraq, al transvasament de l’Ebre i a la corrupció urbanística.
Havíem d’explicar-ho amb rigor i amb els nostres mitjans.
Les portades dels primers números encara són un mirall del nostre temps: tortures, transgènics, ordenances de civisme i una fossa comuna silenciada: la Mediterrània.
Des dels Països Catalans miràvem cap a Palestina, l’Iraq, Guantánamo, Chiapas o el País Basc.
Impugnàvem amb documents i testimonis l’empresonament del Franki de Terrassa per ultratge a la bandera espanyola i les acusacions de terrorisme contra l’anarquista Núria Pòrtulas. Esquerdàvem la veritat policial del cas 4F.
Des de bon principi, hem desconfiat de les versions oficials.
Ens hem esforçat per mirar on ningú mira, furgar on ningú veu, escoltar a qui no volen deixar parlar. Hi ha veus, hi ha cossos, hi ha comunitats que el poder posa sota sospita permanentment.
El 2008, pràcticament tota la premsa va condemnar onze veïns del Raval d’origen pakistanès abans de cap sentència. Van passar entre sis i vuit anys en règim tancat a la presó per culpa d’un testimoni fals i de tots aquells que el van legitimar.
En nom de la lluita contra el terror es terroritzava.
Nosaltres no vam donar per bona la versió de Rubalcaba.
Mai no hem volgut conformar-nos a descriure les injustícies, el dolor i l’horror, sinó que hem fet nostre el mandat d’assenyalar responsables.
En el nostre ADN s’encadenen investigacions per destapar abusos policials.
Hem comptat les descàrregues de pistoles Taser que s’haurien pogut evitar. I hem rebobinat la trajectòria de les bales de goma que van robar la visió a Carles Guillot, Nicola Tanno, Roger Español o a Ester Quintana.
El periodisme pren sentit si aclareix qui, per què i sota quina cadena de comandament s’ha perpetrat la ferida.
Tenien raó. I reconèixer-ho és poderós. Si una història es lluita fins al final, altres poden trobar-hi consol. I algunes potser es decidiran a trencar el silenci.
Per això, continuem dirigint la mirada cap als angles cecs. Els CIE, les comissaries o les presons. Volem continuar traient a la llum els abusos i apuntar les claus per prevenir-los. Hem de ser capaces de combatre la idea que hi ha vides descartables o prescindibles.
Totes les vides compten.
Escrivim per intentar apropar el que sovint queda massa lluny. La veritat, la justícia i la reparació. Per Brian Ríos, Idrissa Diallo, Juan Andrés Benítez, Pedro Álvarez o per les víctimes de la dana.
Escrivim amb la memòria com a brúixola. Des de les lluites antifranquistes fins ara. I tenim clar que davant l’auge de l’extrema dreta global hem de prendre partit. Som periodisme antifeixista.
Durant vint anys hem monitorat grups feixistes, com s’organitzen i com actuen. I ens fixem en com avancen les polítiques antidrets.
Com a far, una premissa bàsica: desmuntar les mentides de l’extrema dreta no és suficient, hem d’evitar comprar els seus marcs.
El nostre és el de la defensa dels drets individuals, col·lectius i dels pobles. És posar atenció a les desigualtats i les petjades ecològiques que genera aquest sistema capitalista.
Petjades com les del Pla Caufec, la MAT, Eurovegas, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, la Copa Amèrica o el vedat turístic als Ports i l’Alt Maestrat.
Perquè tothom té dret a viure al seu territori i perquè les arrels no poden créixer sobre un terra de ciment.
En aquests vint anys hem arrelat i hem crescut, més a poc a poc del que desitjaríem. També hem dubtat, hem discrepat, hem comès errors i, quan ha calgut, hem rectificat. Després de vint anys, continuem aprenent.
Hem après, per exemple, que la persistència i la paciència donen els seus fruits. Han estat clau a l’hora de traçar un fil informatiu sobre l’espionatge d’estat. En equip, hem destapat sis policies infiltrats als moviments socials. Hem descodificat els seus patrons, hem revelat els seus errors i n’hem denunciat els impactes.
Hauríem pogut ser un intent fallit, però hem resistit. Arribar fins aquí no ha estat fàcil. Precisament perquè ho hem fet custodiant tant el que fem com la manera de fer-ho.
Hem pogut assenyalar la banca i els fons d’inversió que desnonen, perquè no s’anuncien a les nostres pàgines. Perquè no ens han rescatat. Perquè no formen part del nostre accionariat.
I ens esforcem a desentranyar el poder corporatiu que s’enriqueix a costa dels nostres drets.
Intentem anomenar les coses pel seu nom, i ens esforcem per no reproduir el llenguatge del poder, conscients del poder del llenguatge.
Un genocidi no és una ofensiva.
Un assassinat no és una mort.
Un desallotjament no és una intervenció.
Una tragèdia negligent no és natural.
Amb paraules sinceres i des del carrer, continuarem explicant la lluita, la solidaritat i la justícia de qui combat el creixement sense límits, de qui reclama l’accés universal a la salut i a l’educació, de cada col·lectiu que posa el cos per defensar una llar o unes urnes l’1 d’Octubre. De cada mare o germana que pregunta, insistentment per què, malgrat tots els silencis.
El periodisme ha d’incomodar el poder i evitar ferir les supervivents. Ha de rearmar-nos culturalment i desarmar l’odi.
