Què és el contrari d’una bomba?, es preguntava el filòsof Santiago Alba Rico. Ho feia en un article lúcid i preciós arran dels atemptats de les Rambles, el 2017, publicat a ctxt. “No sabem què és el contrari d’una bomba. Un petó? Un silenci? L’esclat d’una orquestra? Gran part dels nostres problemes com a espècie social prové de la dificultat per definir els antònims.” Deia que el problema rau en què el mal es pot mesurar i el bé, no: “El mal és comptable; el bé incommensurable. Si poso una bomba en un tren o atropello amb una furgoneta els vianants de les Rambles, puc comptar els morts. Si escric un poema o construeixo un pont o componc la novena de Beethoven, no només no puc comptar els beneficiaris: no puc ni tan sols descriure els efectes benèfics.”
Aquella pregunta inquietant m’ha acompanyat des que la vaig llegir. Què és el contrari d’una bomba? En aquests temps de recomptes diaris (nombre d’infectats, morts, llits, càrregues virals, ràtios de contagis), la recordo especialment. La malaltia és comptable i mesurable; la salut, no tant. Perquè la salut no és l’absència de malaltia, malgrat que alguns triguin a adonar-se’n. L’OMS, el 1948, va definir la salut com “un estat de complet benestar físic, psíquic (mental) i social, i no solament l’absència d’afeccions o malalties”. Anys més tard, va afegir que “la salut és la capacitat de les persones per fer front a desafiaments i canvis” (ho tindríem a tocar, vaja).
Que la salut no pot ser només absència de malaltia ho sentim als nostres cossos, als nostres caps i als nostres cors (i a les seves perifèries: el nostre entorn), quan percebem que alguna cosa no rutlla com caldria, quan intuïm que la vida podria ser quelcom diferent
Però no cal recórrer a definicions d’organismes internacionals. Que la salut no pot ser només absència de malaltia ho sentim als nostres cossos, als nostres caps i als nostres cors (i a les seves perifèries: el nostre entorn), quan percebem que alguna cosa no rutlla com caldria, quan intuïm que la vida podria ser quelcom diferent, que el benestar podria ser alguna altra cosa més enllà del ioga, quan l’adjectivem amb un personal, o de la gestió de la pobresa, quan l’adjectivem amb un social. Ho sentim des de la planta dels peus fins a la punta de les pestanyes d’aquests ulls nostres que miren el món i d’aquests dits nostres que l’acaricien. Pensem una idea plausible de benestar de peus a terra: pa, sostre, comunitat, cures, cultura. I la salut, nodrint-se de tot plegat.
Podria ser, però, que d’aquí a un temps ens trobem que la malaltia ha remès i la salut, en canvi, ha empitjorat. Perquè ha minvat el pa, el sostre, la comunitat, les cures, la cultura i el treball. I ens adonarem que potser hem gestionat la lluita contra la malaltia, però sobre la salut ens hi hem pixat. I pixàvem sobre mullat, que el problema ja era aquella normalitat d’abans, aquella on tampoc no volem tornar.
Què és el contrari d’aquella normalitat i del panorama actual? Gran part dels nostres problemes prové de la dificultat per definir els antònims, deia el filòsof. D’imaginar contraris sense caure en la trampa barata de definir-los per mera oposició de termes, m’atreveixo a afegir. Perquè el contrari d’una UCI col·lapsada no és una UCI amb llits disponibles, sinó que és un sistema sanitari fort, amb una atenció primària central i emmarcada en un sistema de salut comunitària, on siguin prioritàries la proximitat, el respecte i l’apoderament de cadascú de nosaltres vers el benestar de tots i el de tots vers el de cadascú.
Què és el contrari d’aquella normalitat i del panorama actual? Potser el contrari és fer-se seriosament aquesta pregunta. I buscar-nos plegats per mirar de respondre-la. Pa, sostre, cultura, treball (repartit), comunitat
El contrari d’un casal de barri tancat no és aquell equipament obert, és la senyora Maria i la senyora Antònia escapant de casa seva una estona, del tedi de la tele i del marit, per fer costura, sevillanes i riures. El contrari d’un teatre tancat no és aquell local obert, sinó la possibilitat de recordar que som personatges i poder reescriure’ns el guió. El contrari d’una sala de concerts tancada no és aquella sala oberta, són 10.000 fogueres que ara el Nando no pot assenyalar sobre el mapa i que il·luminaven molt més que l’única església que il·lumina, tan sagrada, tan poc familiar. El contrari de la piscina tancada no és aquell equipament obert, sinó la possibilitat de tornar a recordar que som cossos. El contrari d’un bar tancat no és aquell establiment amb la persiana aixecada, sinó la possibilitat d’ajuntar-nos i brindar rere qualsevol cantonada, o les infinites opcions de barrejar-te dolçament entre desconeguts i saber-te una entre tants i poc més, així de saludable.
El contrari d’un desnonament no és una societat sense desnonaments (exigència de mínims), sinó una societat on ningú no pateixi ni malvisqui per pagar lloguers abusius, on ningú no hagi de sentir a dir que si tens vuit o nou habitatges ets un “petit propietari”. El contrari d’ajudes que no arriben no són ajudes que sí que arriben, sinó una societat amb Renda Bàsica Universal i amb un Pacte per una Economia per la Vida.
Què és el contrari d’aquella normalitat i del panorama actual? Potser el contrari és fer-se seriosament aquesta pregunta. I buscar-nos plegats per mirar de respondre-la. Pa, sostre, cultura, treball (repartit), comunitat. Ajuntem-ho, ajuntem-nos.
