En fer els quaranta em van regalar un taller d’iniciació al BDSM: bondage, dominació, submissió i masoquisme.
Fuets, pinces per mugrons, manilles, nusos i altres estris del món del plaer dolorós.
La mestra ens va deixar ben clara la diferència entre pràctica sexual i sadisme criminal: el consentiment.
I la responsabilitat de qui domina: infligir només la tortura pactada; saber sostenir l’altre quan s’esfondra.
No consenten pas, elles. Tampoc aquesta darrera. Tan bonica com era, tan esguerrada com és.
Comença a cicatritzar la ferida. Li quedarà un monyó aspre i revellit. No puc sofrir els monyons. Abans me la mirava molt, m’hi encantava, em fascinava la seva forma perfecta de ser al món. Ara li defujo la lletjor.
No és la primera vegada. Amb totes ha estat així.
De vegades l’admiració es fa llarga, s’escolen la tardor i l’hivern, els dies llargs i foscos, i encara a la primavera, quan el balcó s’omple de flors i cucs i pugó, me les estimo.
Sovint, però, l’antipatia s’inicia aviat, una màcula a la pell, la bellesa que es marceix, la corrupció dels teixits. Primer, una rancúnia petita, gairebé soterrada, una remor esmorteïda, subtil i persistent, que provo de no escoltar. Però el cert és que ja no hi puc fer res, per més que m’hi escarrassi, és en aquest instant precís que les deixo d’estimar.
La primera vegada vaig pensar que no tornaria a passar, que havia estat la manca d’experiència: les passions s’apaivaguen amb els anys i d’estimar se n’aprèn fent-ho.
Tenia la pell llisa i delicada. Això era abans de les cremades. No ho vaig poder suportar. La vaig mutilar, de poquet en poquet. Mentre li enfonsava les tenalles, plorava. Després de la primera incisió, vingué la segona i després totes les altres. Fins que fou morta.
Si en fa anys, d’això. Hi penso tot sovint, però, mentre prenc el sol al balcó i els raigs ultraviolats em socarrimen les galtes. També jo he de pansir-me, la meva pell bruna no trigarà a eixugar-se.
N’he assassinades tantes! Voldria mantenir-m’hi allunyada, preservar-les d’aquest mal que surt de mi.
Però les necessito.
Necessito les plantes.
No consenten pas, les meves plantes. No els vaig demanar si els venia de gust ésser entaforades en un test minúscul, sobre un prestatge de la cuina, al costat dels pots d’arròs i sucre. Tampoc si els agradava la meva companyonia
Arribar del carrer, hostil, motoritzat, obrir la porta del pis i contemplar l’amoena sota la finestra del rebedor, admirar el seu tronc robust, les seves fulles gegantines, jaspiades de crema i verd; avançar pel passadís amb cura de no endur-me amb l’abric una tija de costella d’adam; acariciar la carn tibant de la fiona; aturar-me uns instants davant les flors vermelles de l’anturi.
No consenten pas, les meves plantes. No els vaig demanar si els venia de gust ésser entaforades en un test minúscul, sobre un prestatge de la cuina, al costat dels pots d’arròs i sucre. Tampoc si els agradava la meva companyonia, si la volien: éssers de viver, vides per a gaudi i profit.
I jo, si les dominava, havia de ser capaç de tenir-ne cura, aquesta era una part fonamental, constitutiva, del contracte.
Però què haig de fer, si emmalalteixen, contra la meva voluntat, si se’m rebel·len, a mi que volia estimar-les, i només els demanava, per bescanvi, bellesa?
I ara aquest xancre en el cadenat carnós del cactus de Nadal. I la polpa, fastigosa, voluptuosa, que supura.
Deu ser un fong. Podria deixar-lo uns dies al balcó, sota aquesta llum espetegant d’agost, els fongs tenen aversió al sol.
Els cactus de Nadal no poden sofrir el sol. Són uns cactus que no tenen costums de cactus. El sol l’aniquilarà.
Jo l’estimo.
L’estimava.
El cuidava.
L’abonava, el regava, el podava.
Deixar-lo fora, al balcó.
Castigar-lo.
Per la desobediència.
Deixar-lo morir.
Abocar-ne les restes al contenidor.
Desinfectar el test.
Substituir-lo.
I una altra vegada estimar, dominar, cuidar.
