En passar de llarg la pandèmia, els mitjans de comunicació generalistes van reprendre les informacions relacionades amb la crisi climàtica. Com és costum, cada mitjà aplica una política concreta, des de no dir-ne res, passant per contingut patrocinat a favor de les renovables, fins a articles recurrents. Tot plegat revela que la pugna pel relat és oberta i les configuracions, diguem-ne, de l’atmosfera mediàtica no han trobat encara un nou patró pel qual lliscar.
Aquells discursos que no fan servir termes com “fanàtics climàtics” i altres torpedes de baix cost, accepten en general el discurs científic bàsic que explica la crisi climàtica per l’acció de l’ésser humà. Ara bé, aquí dins també hi ha una pugna: el debat gira entorn de la millor fórmula per preservar el benestar material (allà on hi ha arribat, s’entén) i reduir, a la vegada, les emissions als nivells òptims perquè tot plegat no esdevingui un caos planetari. D’una banda, hi tenim tots els partidaris del New Green Deal, que van des de Biden fins a la socialdemocràcia; de l’altra, aquells que consideren que els estímuls fiscals i el canvi de fonts d’energia no són suficients per aturar l’escalada de temperatura i els seus perjudicis associats i que és necessari frenar la productivitat i explorar formes de subsistència més respectuoses. Aquests segons s’aixopluguen sota el nom-paraigües de decreixement. I Aquest és també el punt de vista del llibre que ens ocupa Una nova manera de viure, del japonès Kohei Saito; i que ha sigut explorat anteriorment per Serge Latouche, Carlos Taibo i, més recentment i amb més èxit mediàtic, per Tim Jackson (autor del best-seller Prosperity without growth, en català Postcreixement, Arcàdia, 2022).
L’assaig afila en la qüestió de l’escassetat i de l’abundància, capgirant-ne els termes a favor del decreixement mitjançant el concepte dels comuns
Una nova manera de viure és un llibre curiós i interessant. Curiós perquè no acostumem a veure teoria política del Japó (i feta el 2020!) traduïda al català, i encara menys teníem consciència que el país nipó tingués una de les tradicions marxistes més importants del món. Interessant perquè, més enllà d’aquestes dues anècdotes, Saito ha procurat prendre dues eines crítiques una mica encallades, malgrat el context favorable per la seva proliferació, per mirar d’afilar-les l’una amb l’altra: decreixement i marxisme. El decreixement afila el marxisme en tant que li serveix de base per extreure, de papers esparsos del darrer Marx, una teoria no determinista i que té en compte les seves lectures sobre col·lapse de civilitzacions i els processos de mediació de l’home amb la natura. El marxisme afila el decreixement en tant que és capaç de desplaçar el pol del canvi de la voluntat individual, a l’establiment de mesures per reduir la producció –si es vol canviar una societat, no es tracta de demanar a la gent que canviï els seus hàbits, com diria la Hannah Arendt, sinó les seves lleis i condicions. També l’afila –entre altres qüestions que aquí no ens caben– en la qüestió de l’escassetat i de l’abundància, capgirant-ne els termes a favor del decreixement mitjançant el concepte dels comuns.
Una nova manera de viure és una lectura valuosa per acumular argumentari, malgrat algunes de les solucions que proposa (apareix, ai las!, Barcelona com a ciutat de la qual prendre exemple en les solucions que ha ideat contra la crisi climàtica); i malgrat un estil reiteratiu que ens fa l’efecte que és una estratègia comunicativa per noves lectores que se suposa que no aguanten tirades llargues, però que fa perdre valor literari al conjunt (i, per tant, a un altre tipus de comunicació: quina és més valuosa, potser ens ho dirà el temps)
