Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona: des d’aquestes cinc ciutats iniciaven el passat dimecres 16 d’octubre les Marxes per la Llibertat. Desenes de milers de manifestants emprenien camí a peu cap a la capital de Catalunya per arribar-hi aquest divendres 18 d’octubre, dia de vaga general, en forma de “resposta de país” i “davant d’una sentència que criminalitza drets fonamentals”, segons predica el seu comunicat públic. Una iniciativa que està convocada de manera col·lectiva i transversal per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i diversos Comitès en Defensa de la República (CDR) tot i que un dels seus participants amb més dècades viscudes, Lluís Brunet, afirmava que “en aquest país ara no podem parlar en nom de ningú”.
Amb sis graus de temperatura, aproximadament, 8.000 marxants emprenien camí a les vuit del matí del dimecres des de Vic. Josep Maria Pou, veí de Palautordera i participant de la marxa que en arribar a Barcelona ha caminat 71 quilòmetres, té només paraules generoses per explicar com ha sigut el recorregut, els avituallaments i l’organització de la gent de cada poble per on han passat. Segons una de les persones organitzadores de l’ANC, que prefereix no donar el seu nom, “semblant als 11 de setembre, ens hem organitzat per trams i subtrams, cada subtram s’ha espavilat a autorganitzar-se, ha fet un estudi del territori”: des de “localització de CAPS i espais per poder donar llocs de sortida a les carreteres”, fins a “tota la logística, menjar, lavabos, aigua, comunicacions amb el cotxe escombra”. Aquestes caminades, cobreixen, diu, “la necessitat que totes tenim de fer alguna cosa, empènyer als polítics, perquè molta gent està una mica molesta”.
La riuada humana compta amb un component important de cabells blancs i experiència però també “un jovent molt jove, que ja és hora que s’activi”, valora Josep Maria Pou, un dels participants
Quan, a l’hora de dinar a Centelles els entrepans de botifarra no arribaven per tanta gent com eren, “van començar a aparèixer truites de patates de tot arreu, va ser impressionant”, somriu Pou. La nit al pavelló de la Garriga va incloure un petit concert i encara es parla de l’escudella barrejada del dinar a Parets del Vallès. En un ambient festiu i familiar, aquesta marxa ha avançat tallant vies principals de Catalunya com la C-17 i l’AP7 fins arribar a Sant Quirze del Vallès, el dijous al vespre, on es trobava amb la columna que baixava de Berga per la C-16. Amb un component important de cabells blancs i experiència però també “un jovent molt jove, que ja és hora que s’activi”, com valora Josep Maria Pou, les cinc Marxes per la Llibertat han anat creixent en nombre i alegria a mesura que s’apropaven a Barcelona.
Unió de Pagesos obrint camí
Deu tractors vinguts de diferents comarques de Girona i Barcelona obrien la columna provinent de Vic a bon ritme. Mans al volant, Jordi Rosàs, d’Unió de Pagesos, assegura que “ens hem afegit per cridar la gent a la vaga general, Unió de Pagesos ha donat suport a la proposta de l’Assamblea” però a Barcelona, assegura “anirem per lliure”. Pensa que en una Catalunya independent haurien de canviar molt les coses perquè assumeix que les qui viuen de la terra, “en realitat som només al voltant d’un 1% de la població” i que “hi ha molta feina per fer”. Els punts principals: “l’accés a la terra, ara per ara és allò més complicat, el preu de la terra és inviable per incorporar nova pagesia” i l’esfera de la producció, “toca anar fugint dels grans mercats, del producte de proximitat se’n parla molt però ens costa molt vendre”. L’altra gran problemàtica gira entorn de la Política Agrària Comuna; “el gruix de subvencions europees que arriben, que abans d’arribar a nosaltres ja s’han desviat”. Segons denuncia Rosàs, bona part d’aquestes ajudes es queden a Barcelona i, d’altra banda “qui més produeix més cobra, la gran indústria productora, Freixenets, Cases Terradelles, són qui s’ho emporten”.
Darrere els camions, la pancarta de la capçalera avança en mans d’una majoria de dones. Entre elles les germanes de Jordi Cuixart i de Muriel Casals. “Ara no és un tema d’independència, és un tema de democràcia”, assegura Isabel Casals, qui avança sobre l’asfalt amb bastons d’excursionista en “un ambient molt festiu encara que no estem contents, però fem aquesta festa per superar l’entrebanc que tenim”. Ester Cuixart, per la seva banda, pensa que “quan volem som imparables: fa falta mantenir-nos ferms, mantenir-nos als carrers, si realment volem que tot això canviï”. Cada dos per tres els camions que passen en sentit contrari fan sonar el clàxon i criden “Visca Catalunya” però en un parell d’ocasions també criden “hijos de puta”. “És evident que no tenim una democràcia”, segueix Cuixart, “és trist perquè els independentistes hem sortit però potser falten molts demòcrates encara”, assegura la germana del líder empresonat a Lledoners des de fa més de dos anys sobre qui pesa una sentència de 9 anys de presó.
Darrere els camions, la pancarta de la capçalera avança en mans d’una majoria de dones. Entre elles les germanes de Jordi Cuixart i de Muriel Casals
El lema de la pancarta d’obertura: “Contra la sentència, independència”. Els càntics: des de l’antic “som sis milions de catalans…”, fins a un “visca l’esquerra lliure” passant per “no és una sentència, es una venjança”. Segons Lluís Brunet, la lluita és “pels drets humans i per la llibertat, la independència no és més que això, no és una qüestió de banderes”. Sobre els aldarulls nocturns de Barcelona, la majoria d’entrevistades coincideixen a denunciar-ne l’atenció mediàtica desmesurada. La germana de Muriel Casals remarca que “aquestes marxes multitudinàries són les més difícils de fer, cremar contenidors ho pot fer tothom. Trobo que TV3 n’ha fet massa cas”.
Més lluites dins la lluita
“Són temps de canvis, aquesta no és només una lluita nacionalista”, assegura Angela Marín del col·lectiu feminista de Palau Solità i Plegamans del Vallès Occidental. “Aquests últims anys s’ha donat més veu a moltes lluites que no són lluites paral·leles sinó que es troben i s’uneixen”. Segons Marín i les seves companyes del col·lectiu LGTBIQ, la lluita feminista s’ha de trobar necessàriament amb la lluita per la república, la lluita per l’emergència climàtica o la lluita per l’habitatge. “No pots indignar-te pels presos polítics i no fer-ho per la violència contra les dones”, opina amb un mocador lila lligat al coll.
Entre el groc, el vermell, el negre i el blanc de les diferents estel·lades, hi ha una bandera d’Uruguai. Hugo Colacho forma part de la Federació d’Associacions d’Immigrants del Vallès i fa 17 anys que va venir del paisito d’Eduardo Galeano. “Vivim aquí i hem de lluitar aquí: un viu al lloc on lluita. Aquí col·laborem en la construcció de la riquesa de Catalunya però tanmateix no tenim un dret bàsic de qualsevol democràcia com és el dret al vot”, explica. “Esperem que amb la construcció d’una nova Catalunya, de la que serem ciutadans fundadors, tindrem garantit el dret a decidir”, interromp el seu discurs per cridar “visca” amb les milers de caminants que van arribant a Sabadell. “Han de fer-nos creure que estan disposats a construir, no una rèplica d’Espanya amb la seva llei d’estrangeria, sinó un marc regulatori que reguli els fluxos migratoris basat en la declaració universal dels drets humans, que garanteixi la lliure circulació dels ser humans del món”.
Bolacho forma part de la sectorial d’immigració de l’ANC però es queixa de que, mentre sectorials de dones estan representades per una dona i sectorials de científics estan representades per una científica, algunes sectorials d’immigració de partits polítics i fundacions catalanes estan representades per persones blanques no migrades. A més, recorda bé quan diversos col·lectius de migrants van formar part de l’autorganització de l’1 d’octubre i després no se’ls va permetre votar en un referèndum que no era vinculant. “Els pobles lluiten per coses concretes: en la mesura que el procés independentista català doni resposta a les necessitats immediates de molta gent, això farà que aquesta gent –migrada- cregui en aquest procés”, continua l’uruguaià. “Hi ha una gran desafecció política en les immigrants però no hi ha immigrants a les llistes”, denuncia. Amb una mica d’esperança però, assegura que “és una lluita dins la lluita i que poc a poc està canviant”.
En arribar a Sabadell, on alguns milers de persones esperaven aplaudien l’entrada dels tractors i les manifestants com si d’una cavalcada dels reis mags es tractés, Isidre, un home gran, emocionat, exclama “som les forces d’alliberament desembarcant a Normandia!”
Una mica més enrere, una ikurriña i una bandera de les YPJ, Unitats de Protecció de les Dones del Kurdistan. La Mercè Prat, de cabell blanc i cames fortes, ve caminant des de La Garriga amb un rol de catalana internacionalista. “Si no ens donem suport les unes a les altres, els estats tenen tota la força: cal mirar-nos entre les febles”, assegura l’activista veïna de Sant Pere de Vilamajor. “La lluita ha de ser internacionalista amb totes les que estem en la mateixa situació d’opressió, si no aprenem aquesta dimensió, si no entenem que és una lluita global, no assolim tota la consciència del que estem fent i d’amb qui estem lluitant”, rebla.
En arribar a Sabadell, on alguns milers de persones esperaven a les voreres i aplaudien l’entrada dels tractors i les manifestants com si d’una cavalcada dels reis mags es tractés, Isidre, un home gran que n’ha vist de tots colors, emocionat exclama “som les forces d’alliberament desembarcant a Normandia!”. El fotògraf Lluis Brunet se’n va a un altre fenomen històric: “estem fent com el Ghandi, com aquell qui diu, estem anant a buscar la sal a Barcelona”. Com riuades de gent, les cinc marxes van arribant a la capital a pas ferm, on tenen previst entrar conjuntament des de diferents latituds a partir de les dotze del migdia d’aquest divendres 18 d’octubre per sumar-se a la vaga general. “Si el Jordi és a la presó és per fer això, per mobilitzar gent, i ara la gent ens mobilitzem per ells”, explica Ester Cuixart mentre sonen de fons crits d’“1 d’octubre, ni oblit ni perdó”.
