Històricament, la construcció social de la masculinitat patriarcal s’ha definit en contraposició a la feminitat. La contracepció, en estar feminitzada, ha estat exclosa de la masculinitat hegemònica. En aquest sentit, la implicació dels homes cis en la contracepció és desigual, tant per raons socials com per motius de limitació en l’oferta. Hi ha una mancança de responsabilitat en l’anticoncepció, i la masculinitat n’és factor clau.
La responsabilitat contraceptiva no es pot entendre de forma individual i implica anar més enllà d’elegir un mètode. La corresponsabilitat inclou informar-se dels mètodes que trobam al mercat, entendre i acompanyar els efectes secundaris, prendre decisions compartides, distribuir la càrrega econòmica i mental de la contracepció, participar en els assajos clínics i també, responsabilitzar-se en la salut sexual pròpia i compartida.
Què impediria als homes utilitzar mètodes anticonceptius? Tendrien interès a fer-ne ús un cop sortissin al mercat? Quines barreres trobam en l’accés a la vasectomia? Per què fa seixanta anys que tenim anticoncepció hormonal dirigida a dones i persones que tenen cicle ovulatori/menstrual i encara no comptam amb cap mètode equivalent al mercat per a homes i altres identitats que produeixen esperma?
En l’àmbit biomèdic, la contracepció masculina s’ha mantingut estancada en les fases d’investigació i desenvolupament durant sis dècades. Aquest fet reforça la idea que els homes no tenen res a veure amb la salut reproductiva i contribueix en la distribució desigual de la càrrega, que recau sempre en els cossos feminitzats. A això se li afegeix que certs assajos clínics es troben en l’actualitat frenats per manca de participants: casualitat o causalitat?
En un estudi realitzat l’any 2019 amb estudiants homes de la Universitat de Pennsilvània es va veure que com més rebutjaven la feminitat més barreres tendrien per utilitzar contracepció hormonal. Més del 34 % dels participants consideraven que amenaçaria la seva masculinitat. També es va observar que els homes usarien contracepció hormonal si altres ho feien, si canviava a positiva la seva imatge emprant-la i si disminuïa la preocupació que suposa per a ells evitar comportaments construïts com a femenins.
En un altre estudi, publicat a l’Estat espanyol el 2022 i dirigit per Piedad Gómez Torres, es va veure que, encara que el 50 % dels participants faria servir la píndola anticonceptiva independentment de les circumstàncies, la principal preocupació eren els seus efectes secundaris.
La masculinitat s’associa a la idea d’‘home procreador’ i molts no es volen fer la vasectomia perquè l’associen a ‘castració’ i pèrdua de virilitat
La masculinitat també es troba associada a la idea d’home procreador. D’aquí que hi hagi homes que, directament, no es volen fer una vasectomia perquè l’associen a castració o a la pèrdua de virilitat. Per mitjà de la Seguretat Social, l’accés a la tècnica es pot veure dificultada segons la interpretació que pugui fer el personal mèdic del protocol de la Societat Espanyola de Contracepció del 2019. Aquest document inclou com a “contraindicacions relatives” que poden utilitzar-se per qüestionar l’accés a una vasectomia: no tenir parella, ser menor de 30 anys i no tenir descendència.
La priorització de la satisfacció sexual per davant el risc també vertebra la masculinitat. Diversos estudis demostren que la masculinitat està lligada a comportaments de risc per a la salut i també la vinculen amb la desprotecció en les relacions sexuals. Quant a la vasectomia, el principal motiu pel qual els homes dubten sobre si fer-se o no aquesta intervenció és la idea que afectarà la seva erecció, la seva ejaculació o el seu desig sexual, afectacions que jerarquitzen per damunt del risc d’un embaràs no desitjat.
L’investigador Christofer ChoGlueck, de la Universitat de Nou Mèxic, va descriure, en un article publicat l’any 2022, els dobles estàndards que es produeixen en els assajos clínics. Aquest fenomen explica l’avaluació diferencial dels efectes secundaris que fan els mateixos investigadors dels anticonceptius masculins, en funció de les normes de gènere. S’exemplifica a través del cas de la interrupció d’un assaig clínic per la possibilitat de causar dolor (per la injecció), canvis en la libido i depressió, efectes similars als que durant dècades s’han assumit en l’àmbit de l’anticoncepció femenina.
Sembla que, perquè hi hagi una acceptació dels mètodes, tant pels futurs usuaris com pels investigadors, aquests han de ser millors opcions que els seus equivalents femenins i ser pràcticament innocus per als homes i la masculinitat que representen. Es constaten de nou els dobles estàndards. A més, es comparen mètodes de forma individual sense reparar en el risc que comporta que fallin ni en les conseqüències que això produeix en els cossos feminitzats. Fins ara la doble càrrega anticoncepció-embaràs no desitjat recau en aquests darrers.
La masculinitat també es troba fortament associada a l’heroïcitat. Aquesta vinculació masculinitat-heroïcitat explica l’economia de la gratitud i implica que els deures i responsabilitats exigits a les dones siguin valorats i gratificats en els homes. Com a conseqüència, la responsabilitat s’assumeix esperant un guany en el capital social/sexual i no per una consciència real en la responsabilitat.
Es fa imprescindible, paral·lelament a parlar de corresponsabilitat i implicació contraceptiva, visibilitzar la connexió masculinitat-violència i la seva relació amb la contracepció. Per això, cal parlar de pressió per no usar preservatiu, d’stealthing, de coerció reproductiva i d’altres formes de violència sexual.
En definitiva, tant el camp de la investigació com la societat en general han de deixar de reproduir la idea que la contracepció és “cosa de dones”. Els homes han de corresponsabilitzar-se des de la consciència del privilegi i la desigualtat existents. En qualsevol cas, involucrar els homes en la responsabilitat contraceptiva també suposaria una major consciència i empatia cap als drets reproductius de les dones i la construcció d’una salut sexual feminista i comunitària.
