Maternar en català, siga al territori que siga, és un acte de resistència pacífica encobert. Busqueu les dades, si teniu ganes de mal de panxa. Jo hui escriuré aquest article a la manera com el parla el meu fill, en valencià, perquè vivim a Xàtiva. I parlaré més del País Valencià perquè s’han publicat dades recents. Però la situació del català als patis de les escoles no és molt diferent al País Valencià, a Catalunya o a les Illes. A Catalunya Nord mereix un article a banda que ja el faran la Marta i el Pablo, i del que segurament en podríem aprendre coses… nosaltres -principatins- que sempre ens pensem que ho fem millor.
Fa mal al cor i ens cobrix d’impotència veure que els nostres infants, valencianoparlants, assumeixen, ja als 3 – 4 anys, que la llengua del joc és el castellà. Fins i tot quan juguen entre valencianoparlants. Ho veiem als patis de les escoles de tot el país i és dramàtic perquè és un procés de substitució lingüística rapidíssim i un retrocés respecte als anys vuitanta, quan el coneixement formal del valencià era menor, però es parlava més a les cases. No m’ho invente jo: segons la darrera “Enquesta d’ús i coneixement del valencià”, que es va fer pública abans de Nadal, a les comarques valencianoparlants només el 19% de la població usa sempre el valencià a casa, enfront del 56% que usa el castellà. A la dècada dels vuitanta, quan la llengua arribava a les escoles i a la televisió, el 50% de les famílies parlava en valencià a casa i el 40% en castellà.
Fa mal al cor i ens cobrix d’impotència veure que es els nostres infants, valencianoparlants, assumeixen, ja als 3 – 4 anys, que la llengua del joc és el castellà. Fins i tot quan juguen entre valencianoparlants
Quan esmentes això -en una trobada entre mares, per exemple-, generalment hi ha una expressió de tipus catastrofista a les cares que t’escolten, com quan parlem de canvi climàtic. La diferència, però, és que ja totes hem assumit que el canvi climàtic és un fet i una gran pèrdua per al planeta i les nostres societats -i que hem de fer el que bonament puguem per evitar-lo- però respecte a la llengua no. Encara hi ha negacionisme i incredulitat; una certa condescendència com si la teua mania per a mantenir-la viva fos un acte de folklorisme menor, de nacionalisme una miqueta caduc…; o una baixada de braços davant una globalització i una preeminència del castellà imparable.
Bé, doncs, jo em negue a acceptar que el valencià -com tot el català- s’acabe convertint en una llengua morta. I no és per folklorisme ni tan sols per nacionalisme, és perquè parlar diversos idiomes m’ha obert la ment, m’ha permès entendre millor el món, m’ha fet més intel·ligent. No ho dic jo, ho diu la ciència… qui vulga, que cerque les referències. Google n’està ple. A més, a la manera de Montserrat Roig, que el meu siga un idioma minoritzat m’ha ensenyat a empatitzar amb els pobles del món, a tenir una sensibilitat que els parlants de llengües dominants els costa més d’adquirir. Heu intentat explicar el fet valencià, a l’estranger, a un francès o italià? Són ben bé 15 minuts de conversa, mínim. Als parlants de llengües dominants els costa entendre que no parlem el valencià “per fotre” (o potser sí, com diu Feliu), sinó senzillament perquè és la nostra llengua. I les llengües no són només instruments de comunicació -si no parlaríem tots en xinès, i llestos! (com deia l’Ovidi). Sinó que són una manera de mirar i una estructura mental, som el que parlem. Això per a molts lectors de la Directa és una obvietat, ja ho sé, però a vegades pense que ho hem de repetir, perquè fora dels nostres espais de confort tot açò està lluny de ser obvi. I si no, aneu a una reunió de “pares” d’una classe d’una escola qualsevol, pública -per fer un tall demogràficament més ric.
Em negue a acceptar que el valencià s’acabe convertint en una llengua morta. I no és per folklorisme ni tan sols per nacionalisme, és perquè parlar diversos idiomes m’ha obert la ment, m’ha permès entendre millor el món, m’ha fet més intel·ligent
La darrera enquesta sobre l’estat del valencià es va realitzar el 2021, ja amb el govern del Botànic en marxa, i les dades són tan dramàtiques què el govern més progressista de la història valenciana les va amagar fins que, les males llengües diuen que sota amenaces de funcionaris de flitar-ho a la premsa, en mig de l’aqüeducte de la “puríssima” i sense roda de premsa ni preguntes, va llançar les dades a l’hiperespai de la sobreinformació. Volien amagar que les seues polítiques han estat insuficients, dèbils, mà tova, fetes des de la por al que diran; i van titular per l’única dada positiva dels resultats: que ha augmentat el coneixement del valencià. Ara es demana més el títol de valencià, però això no vol dir que es faça servir. De fet, l’ús del valencià de cara a les administracions és ridícul i han augmentat exponencialment les denuncies per discriminació lingüística en els serveis de salut. Jo ja he tirat la tovallola de poder parlar en valencià amb la pediatra de Centre de Salut de Xàtiva, i mira que me l’hauran canviada tres o quatre vegades des que va néixer el meu xic, fa tres anys.
Però negar o amagar la realitat no resol el problema, ni molt menys evita que torne la caverna en les pròximes eleccions, però com que la política valenciana m’avorreix profundament, quasi tant com la catalana, torne al que anàvem. Al carrer i a les places, maternar en valencià, criar en valencià, és un acte d’insubordinació, i un acte d’amor cap als teus infants, als que els dones l’oportunitat de veure més enllà, d’aprendre més idiomes, d’empatitzar més en un món molt complex, d’imaginar més i millors solucions a problemes que ara no podem ni pensar.
Hem d’exigir a les nostres institucions que siguen capaces d’explicar que no es tracta de valencià contra castellà, sinó que els castellanoparlants també hi guanyen. La riquesa lingüística és per a totes!
Hem d’exigir a les nostres institucions que siguen capaces d’armar una campanya, com la de tabac, per conscienciar-nos de la necessitat de fer servir la llengua sempre i en totes les circumstàncies possibles, per retolar en valencià, per produir en valencià. D’explicar que no es tracta de valencià contra castellà, sinó que els castellanoparlants també hi guanyen. La riquesa lingüística és per a totes! O guanyem la solidaritat dels no valencianoparlants o no hi ha partida. Necessitem polítiques valentes, inversions potents en audiovisuals… que sí, que ja ho sabem que el problema principal ve de l’oci. La xicalla juga en castellà perquè veuen els dibuixos en castellà. No hi ha opcions d’oci en valencià. Buscar continguts per a xiquets en valencià és un acte de militància, i no ho hauria de ser.
Però, i nosaltres? Què podem fer les persones que maternem? El mateix que fem amb tota la resta de coses que ensenyem als nostres infants, ser models. Explicar-los-ho. Parlar de discriminació lingüística i de desaparició de la llengua pot semblar complicat al començament, com parlar d’emocions o de feminisme, però segur que trobareu molts exemples a la vostra quotidianitat per anar-ho comentant. I parlar, parlar molt en valencià: si ha augmentat notablement el coneixement del valencià, per què no el fem servir sempre? I a tot arreu?
La llengua s’ha utilitzat políticament, i per això quan parlem en valencià en alguns entorns tenim la sensació d’estar forçant alguna cosa, és la llengua marcada, però és només un complex més
Si som una societat bilingüe, per què només els castellanoparlants tenen dret a viure íntegrament en castellà? Per què se’ns fa tan incòmode sostenir converses bilingües? Encara ens pensem que parlar en valencià a un desconegut o a un nouvingut és posar-li les coses difícils. Segons les dades, el desconegut entendrà el valencià -per tant, li pots parlar en valencià-, i el nouvingut segurament entendrà igual de bé, o malament, el valencià que el castellà, donem-li l’oportunitat d’aprendre el valencià, no? Les nostres institucions són dèbils, ja ho sabem, però des de quan hem esperat que la revolució la feren els de dalt?
La llengua s’ha utilitzat políticament, i per això quan parlem en valencià en alguns entorns tenim la sensació d’estar forçant alguna cosa, és la llengua marcada, però és només un complex més, com els físics -quan t’han dit mil cops que una cosa no és bonica…- però el complex lingüístic desapareix parlant, com el físic, que desapareix traient a passejar el teu cosset.
Moltes de les idees d’aquest article estan basades en un molt bon llibre sobre la situació del català, que m’havia d’haver llegit abans: Carme Junyent i Bel Zaballa. El futur del català depèn de tu.
