La setmana passada en l’enèsima onada de calor d’un estiu que acaba de començar, vaig enviar un missatge a una mama. La convidava a vindre a jugar a casa amb el seu fill, de la mateixa edat que el meu. La invitació era per vindre i tancar-nos a casa, ja que la calor no ens permetria estar a l’exterior, i sabia que se’ls havia espatllat l’aire condicionat. El pla era que els xiquets –lleugerament desficiosos d’estar tancats a casa– podrien jugar junts i nosaltres la faríem petar amb un got d’orxata. Van vindre tota la família: la parella i dues criatures, i el pla va encaixar-nos a totes com a mi el got de llet freda. Ens vam asseure per terra i vam jugar a construccions, a cotxes, a plastilina, a pintar i retallar… vam jugar com si fos un dia de pluja i fred: vaig treure tots els trastos de “joc d’interior” i els vam escampar pel menjador. També vam parlar de política, protegides per les parets de la casa d’uns carrers ara més insegurs no només pel canvi climàtic. I aquella nit vaig comprar per internet uns jocs de taula per a criatures –cooperatius– per sobreviure als sobretaules calents que vindran.
Mentre els discursos polítics televisats s’asseuen en teories quasi acadèmiques i proclames molt dèbils, o en el negacionisme més recalcitrant, la vida, i la pràctica materna especialment, va fent a poc a poc més evident que venen bastos i que el sistema està trucat. Hi ha opcions polítiques en el que estarem més còmodes, més segures, però a l’Estat espanyol, no hi ha cap partit que parli de maternitats lliures, escollides i gaudides. I en el marc capitalista no hi ha una solució fàcil ni bona per a les persones que maternem (llegiu Maternitats precàries per a més detall). Si ho fas sola, perquè ho fas sola, si vas en parella tampoc és massa més fàcil perquè amb els sous de misèria haureu de treballar totes dues, i qui criarà la criatura? Tenim infants per externalitzar-ne la criança? Sumem jornades per no renunciar, però tot ens passa factura. Maternar en aquest Estat és un cost que assumim els cossos, les vides i les quotidianitats de les mares bàsicament, i només la baixíssima fertilitat del país sembla indicar una vaga oculta, una queixa. Les mares deixem de tenir criatures o en tenim menys i més tard. Vida a la vida i contra tot, nosaltres resistim (parim i criem) als marges. Però en tenim menys, totes, també les racialitzades i les estrangeres a qui el racisme els hi suposa una fertilitat generosa i despreocupada. Què farà el capitalisme sense obrers? No ho sé, però ballarem.
A l’Estat espanyol, no hi ha cap partit que parli de maternitats lliures, escollides i gaudides. I en el marc capitalista no hi ha una solució fàcil ni bona per a les persones que maternem
En tot cas, on anava?, ah sí: és curiós com és en la pràctica de la maternitat (feminista) que vaig trobant més i més respostes i no tant en la teoria (feminista) que m’ha servit de mapa però no de camí. Ens trobem entre nosaltres, ens reunim, parlem i d’allà surten estratègies per a sobreviure. Quedem i fem una orxata, socialitzem l’aire condicionat, intercanviem contes i idees, pensament, i ens adonem que no podem vèncer el canvi climàtic (ni el feixisme), però sí ajudar-nos les unes a les altres, a passar la tarda, i ja és molt. I vam estar molt bé, i vam parlar de política i vam compartir pors, i ara jo em sento menys sola. No perquè hàgim arraconat els fatxes que tenim per a veïns i amb els que em toca dir-me “bon dia” de tant en tant, sinó perquè ara recordo que a l’altre cantó de la plaça hi ha més mames i pares com nosaltres.
Jenny Brown, en el seu llibre Maternitats en vaga, parla del mètode de la conscienciació, practicat per les feministes als seixanta. Però no de la conscienciació entesa com a agitació i propaganda, sinó com un mètode molt acurat de trobades, reunions polítiques, en què les dones, a poder ser ben diferents, recorrien la sala contestant una pregunta sobre les seves vides, sobre temes concrets que els preocupaven, i després recollien les dades i en treien conclusions. Allà compartien experiències i s’adonaven que lluny dels llibres d’autoajuda i els discursos hegemònics del si vols pots i de “dones contra dones”, cap se’n sortia del tot, i totes trampejaven, perquè el problema no som (ni érem llavors) nosaltres ni les nostres criatures, sinó un sistema trampa que converteix la criança en un luxe i el feminisme en general en distopia.
És en la pràctica de la maternitat (feminista) que vaig trobant més i més respostes i no tant en la teoria (feminista) que m’ha servit de mapa però no de camí. Ens trobem entre nosaltres, ens reunim, parlem i d’allà surten estratègies per a sobreviure
Brown reivindica recuperar el mètode de les reunions per ajudar-nos a viure millor i a conscienciar-nos les unes a les altres. “Ens permet dirigir la ira cap a la font del problema, i no les unes contra les altres o, cosa més típica, contra nosaltres mateixes”, diu. L’escriptora ens proposa posar per escrit les nostres conclusions (cadascuna o en grup: esteu llegint les conclusions d’una trobada informal) i a reflexionar-hi passats uns dies. Jo us ho deixo aquí, com a proposta per a recuperar el curs vinent o com a joc per fer aquest estiu a la platja entre mames. Feu-vos una llista de temes, coses que us neguitegen, i feu-ho explícit. Si parlem més de maternar, organitzar-nos públicament ens serà també més fàcil.
Aquesta és la darrera columna que escric en una temporada (potser llarga), m’agafo vacances perquè necessito treure temps al temps per reunir-me, per llegir més i compartir les lectures, per pensar abans de tornat a escriure. I aprofito per agrair públicament a la Directa aquest espai segur de trobada –aquesta sala d’estar– que ens ha donat a algunes. Cada resposta, missatge o conversa amb una mare ha valgut l’esforç de compartir aquest camí tan personal i col·lectiu de la maternitat feminista que recorrem. Bon estiu i fins aviat! Trobeu-vos molt.
