Ens trobem amb Tamara Carrasco a l’estació de tren de Viladecans (Baix Llobregat), el municipi on viu des de fa 14 anys. Les mesures cautelars imposades pel jutge de l’Audiència Nacional (AN) espanyola que la investiga li prohibeixen sortir del municipi excepte per anar a treballar i comparèixer setmanalment al jutjat de Gavà. El passat 10 d’abril, agents de la Guàrdia Civil van escorcollar el seu pis abans de dur-la detinguda fins a Madrid per posar-la a disposició judicial. La Fiscalia l’acusava de presumptes delictes de rebel·lió i terrorisme en el marc d’una investigació sobre les accions dels Comitès de Defensa de la República (CDR) durant l’operació retorn de les vacances de Setmana Santa. En el mateix operatiu hi havia una segona ordre de detenció contra un veí d’Esplugues anomenat Adri, que ja fa gairebé dos mesos que va marxar de casa seva per eludir l’actuació policial, segons va denunciar la seva mare en una carta. El jutge va concedir la llibertat provisional a Tamara després de prendre-li declaració, rebaixant els càrrecs a desordres públics en contra del criteri de la fiscalia, que dies després va presentar un recurs d’apel·lació. El mateix dia de la publicació d’aquesta entrevista, els tres jutges de la sala d’apel·lacions han rebutjat de nou la petició de presó reafirmant la seva llibertat de la jove però mantenint-li les mesures cautelars, ja que encara no han entrat a valorar la qualificació dels delictes. Depenent d’aquesta darrera decisió, el procediment serà enviat definitivament a un jutjat de Barcelona o es mantindrà a l’AN amb els càrrecs inicials, un fet que condicionarà de forma rellevant el desenvolupament del cas.
Quan vas entrar al CDR de Viladecans i com el descriuries?
A Viladecans, el CDR es va crear després de referèndum, arran de la primera vaga del 3 d’octubre. Aquí tothom ens coneixem, estem als mateixos llocs i ja ens vam organitzar per defensar les escoles. Hi ha gent de tot, de partits, gent que no havia militat abans, gent gran i jovent, de tot tipus d’estatus social. L’esperit era continuar la gent que havíem fet possible l’1 d’Octubre. En realitat som persones que a casa tenim el nostre color i la nostra ideologia, però ho deixem de banda per mirar en clau de país. No importa l’edat, els diners que tens al banc o de que treballes, tots anem a una. Quan vaig entrar era en aquest sentit, no sóc de quedar-me a casa a esperar que passin les coses, jo vull participar per fer que aquestes passin.
Abans del CDR, quina experiència havies tingut a nivell polític? Havies participat d’algun altre espai?
“A nivell polític, quan va sortir Podem hi vaig entrar, però quan vaig veure com funcionava ho vaig deixar. Hi havia molta gent que tenia ganes de fer alguna cosa a nivell municipal i va ser així com vam fundar Guanyem”
He estat a molts llocs. A nivell polític, quan va sortir Podem hi vaig entrar, però quan vaig veure com funcionava ho vaig deixar. Hi havia molta gent que tenia ganes de fer alguna cosa a nivell municipal i va ser així com vam fundar Guanyem. Jo ja m’havia cremat molt, però els vaig ajudar amb la campanya de les municipals de 2015 i després em vaig retirar. Anava de número 3, però com sabíem que trauríem com a molt un o dos regidors vaig acceptar. Al principi m’ho havia pres amb molta il·lusió, pensava que era una cosa i em vaig trobar de cara amb el que significa fer política d’aquesta manera.
Què és el que et va decebre?
Que és totalment vertical, a Podem mana Pablo Iglesias i els seus afins. No es preocupaven molt pels cercles, són un partit de televisió, com surten allí la gent ja els vota i no miren el tema de la participació. Sembla que ara es comença a solucionar una mica i s’ho estan prenent més seriosament, però jo en aquell moment, quan vaig veure les baralles que tenien dintre, vaig decidir que no m’interessava, que jo volia fer coses pel poble. Aleshores em vaig dedicar a l’activisme: la plataforma de l’hospital, lluites per l’educació… també vam fer una associació solidària amb els refugiats sirians per recaptar diners per a una ONG de bombers i de metges que feien rescat marítim a Lesbos, subministraven menjar fresc als camps de refugiats i roba. Amb la mateixa gent vam començar a fer campanya per la CUP, perquè a Viladecans no n’hi ha i estem en el procés de construcció del nucli local des de fa tres anys, ens volem formar i ens ho prenem amb calma.
Com heu viscut amb la teva família el procés català durant els darrers anys?
La família de la meva mare és catalana, però per part de pare són de Granada. Amb el meu pare no ens posàvem gaire d’acord. Quan em va passar el que em va passar, a ell se li va trencar alguna cosa per dintre en veure que les mateixes lleis i Constitució que l’Estat defensa havien ficat la seva filla en una garjola. La relació ha canviat bastant en aquest sentit, ara és més de tu a tu i entén més el que penso i el que faig, cosa que abans no passava.
Doncs podríem dir que la repressió de l’Estat ha estat contraproduent en aquest aspecte?
Hi ha moltíssima gent que ens coneixem de tota la vida, que sé que no són independentistes, però que m’han donat moltíssim suport. Em deien “jo no vull la independència però clar, si a tu et fiquen en una presó per terrorisme per haver tallat una autopista, a mi demà quan em manifesti perquè no m’han aprovat el conveni del metall, em faran el mateix. O al meu fill universitari quan vagi a manifestar-se li faran el mateix”. També he rebut molta solidaritat pel tema de drets fonamentals, al marge de l’independentisme. Persones que han anat més enllà i que tot i no compartir idees m’han donat suport quan han vist tot el que m’estava passant.
En principi, l’única prova que tenen per detenir-te és un àudio de whatsapp que es va filtrar als mitjans de comunicació?
Era una conversa privada entre amics que es va treure totalment de context. A l’àudio, fins i tot jo mateixa hi ha coses que dic que no acabo de veure. Mai se sabrà perquè es va filtrar, si es va fer innocentment sense voler o què va passar. Em van dir que s’havia fet viral i que Ok Diario havia fet un article… de fet, a data d’avui, em dediquen un article a la setmana. És arran d’això que explota tot i obro la porta de casa i em trobo tot allò.
Què va passar el dia que et van detenir?
“Estava dormint, vaig escoltar que em picaven a la porta insistentment i em vaig aixecar pensant que era el meu company de pis. Quan vaig obrir la porta em vaig trobar deu guàrdies civils amb passamuntanyes i armats amb metralletes”
Estava dormint, vaig escoltar que em picaven a la porta insistentment i em vaig aixecar pensant que era el meu company de pis. Quan vaig obrir la porta em vaig trobar deu guàrdies civils amb passamuntanyes i armats amb metralletes. Em van plantar un paper davant la cara dient que per ordre del jutge tenien ordre d’escorcoll i que se m’acusava de sedició, rebel·lió i terrorisme… jo quan vaig escoltar la paraula “terrorisme” no m’ho podia creure. Em vaig quedar en xoc, pensava que era una broma d’algú i fins al cap d’una estona no vaig ser conscient de la gravetat de l’assumpte.
Com va anar l’escorcoll?
Van estar quatre hores dintre de casa meva regirant-ho tot. Buscaven mòbils, llapis de memòria, cartells, coses d’aquest tipus. Agafaven els cartells com si fossin un quilo d’explosius i jo pensava «però si són cartells d’Òmnium que diuen, democràcia, llibertat”. Vaig demanar no sortir esposada i em van dir que com m’havia comportat, havia col·laborat en tot moment i no havia donat problemes, si no feia l’espectacle fora hi estaven d’acord.
Quan vas sortir al carrer i vas veure totes les càmeres dels mitjans de comunicació, què et va passar pel cap?
És una barreja de tants sentiments… tot era silenci, només escoltava els flaixos de la premsa i era molt estrany. Era un sentiment de «joder, se m’emporten ja, no és un somni». Jo, en aquell moment, que tinc un rictus molt seriós, el que intentava era no enfonsar-me, no plorar, i aquells tres dies vaig estar encaparrada en no plorar, que és una ximpleria, però em va donar per aquí. Posteriorment, em van traslladar a un centre mèdic per fer-me un reconeixement i d’allà ja em van portar directament en cotxe fins a Madrid, a la comandància de la Guàrdia Civil de Tres Cantos. Allà m’hi vaig estar dos dies, en una cel·la individual. En tot moment, vaig demanar el meu advocat i em van dir que no, que pel tipus de delicte, me’n pertocava un d’ofici. Tinc l’advocat al dia següent, un d’Alerta Solidària que em fa la primera atenció. Fins que no vaig arribar a Madrid no vaig poder fer la primera trucada. Fins aquell moment ningú sabia on estava.
Després et porten a declarar davant del jutge a l’Audiència Nacional espanyola.
Sí, un cop allà tinc un altre advocat que em diu que no declari perquè es una bogeria. En aquell moment, hi ha secret de sumari i no sabem què tenen, és com si a un cirurgià li dius que operi sense unes proves que pugui mirar abans. Només vaig contestar el que el meu advocat em va preguntar. Acte seguit, em donen la llibertat i torno cap a casa amb gent que m’havia anat a buscar fins allà.
Com és la tornada a Viladecans?
Una passada, és el més maco que recordo. Em van venir a buscar el Vidal Aragonès, el Joan Coma, el Pep Riera… i clar, jo no els havia vist mai i quan els vaig trobar a fora no m’ho creia. Al tren em van explicar una mica tot el que havia passat al carrer, però només allò bo, allò dolent suposo que van pensar que ja m’ho trobaria. Em van informar sobre les manifestacions que s’havien fet, la carta de la Mireia Boya, la meva família, el grup de suport i tot plegat. En arribar a Viladecans, em vaig trobar una reacció molt bona, tothom abraçant-me i donant-me suport, no vaig tenir cap imput negatiu.
És a dir, tota la campanya de criminalització titllant-te de terrorista no havia acabat de funcionar.
“Ser terrorista és una cosa molt diferent, és una persona que posa bombes i mata gent. Jo no faria mai mal a ningú. Com es pot titllar de terrorista una persona que és activista, que dedica el seu temps lliure precisament a ajudar les persones?”
No, aquí no, tothom em coneix. Ser terrorista és una cosa molt diferent, és una persona que posa bombes i mata gent. Jo no faria mai mal a ningú. Com es pot titllar de terrorista una persona que és activista, que dedica el seu temps lliure precisament a ajudar les persones? A més, jo no he fet res que no s’hagi fet abans, que no hagin pogut fer els nostres pares o avis, per això no entens aquest relat d’odi i de mentides.
Del que s’ha dit de tu què és el que més mal t’ha fet?
El que es va dir al programa d’Ana Rosa Quintana i Susanna Griso. Jo no havia sortit encara de casa i ja estaven dient que tenia plànols detallats de la caserna de la Guàrdia Civil i còctels molotov a casa. Comences a veure burrades i tot el que s’han arribat a inventar. Ells tenien tota una informació prèvia de mi, sabien on treballo, què faig, on em moc, amb qui. M’he sentit injustament assenyalada i perquè els diners que tinc són per la defensa, no em donen per res més, perquè si no em liaria a posar querelles. Els mitjans de comunicació t’assenyalen, es passen pel forro la teva presumpció d’innocència i et destrossen la vida, com han fet amb mi, amb la víctima de la manada, als profes d’El Palau i amb tothom. D’acord que hi hagi llibertat de premsa, però ha d’haver un límit. Jo m’he sentit insultada i calumniada de la pitjor de les maneres. Qui renta la meva reputació ara? Quan ets una persona anònima normal i corrent es porta molt malament tot això. En aquest sentit, estic molt enfadada, perquè no m’ho mereixo. Et destrossen la vida però ningú et demana perdó.
Eres conscient de fins a quin punt passaven casos com el teu?
Amb el tema CDR, quan fas una acció, pensàvem que potser et podien pegar els antidisturbis o posar-te una multa. Jo era conscient d’això, però del que m’ha passat no, no m’ho imaginava.
Quin relat fa la Fiscalia per seguir demanant-te presó i mantenir els càrrecs per terrorisme?
És molt bèstia. Són vint pàgines i en divuit d’elles parlen dels CDR en general i dues pàgines parlen de mi. Ens atribueixen fets que els CDR han desmentit que fessin, com la crema de banderes a Balsareny. Fan un relat com si fóssim una banda perillosa, ciència ficció. Tinc la sensació que s’han centrat en mi per criminalitzar tot un moviment, m’enfronto a un procés judicial per poder garantir la llibertat de milers de persones. No estic sola, però sí que ho porto a les espatlles.
Des de la teva detenció fins ara, com veus tot el que està passant amb els llaços grocs i la llibertat d’expressió?
“Ens estan traient un a un cada dret que tenim. Només poden tenir drets els que estiguin a favor de l’Estat espanyol. L’extrema dreta està campant com vol sense cap conseqüència”
Ens estan traient un a un cada dret que tenim. Només poden tenir drets els que estiguin a favor de l’Estat espanyol. L’extrema dreta està campant com vol sense cap conseqüència. A la manifestació unionista que va acabar a les portes de l’Ajuntament de Barcelona, van tirar un policia al terra i van fer treure el llaç groc, per molt menys els Jordis són a la presó. Estan agredint gent, estan traient llaços, estan fent de tot i no els hi passa res i a nosaltres, per escriure un tuit o per fer una cançó com el Valtònyc hi ha molta gent que està pagant. Ets sents impotent, què més cal? Ficar-nos a tots a la presó, què més volen? O què més fa falta perquè la Unió Europea digui solucionem això? És una barreja de rabia i de tristor. No som violents, no hem fet res dolent, només intentem expressar-nos i ens passa tot això.
Quines conclusions treus d’aquests últims mesos i tot el que has viscut?
Que he de deixar de ser tan innocent i que la lluita ha de continuar. El que no m’agradaria és que la gent deixés de sortir al carrer, perquè si és així, el que estem pagant no haurà servit per res. Jo continuaré amb la lluita com sempre pacíficament, dintre de les possibilitats que ara mateix tinc. Els meus principis continuen intactes, no em faran canviar el més mínim ni ficant-me por ni pressionant-me, ni res. No em penedeixo de res, perquè no he intentat fer mal a ningú. Si per culpa meva s’hagués trencat alguna cosa, hagués mort algú o hagués passat quelcom greu si podria dir que ho hagués fet d’una altra manera o jo no vull això, però no ha passat res semblant. No crec que m’hagi de penedir per tenir ideals i per intentar aconseguir el que jo crec que és just. Si ens quedéssim a casa no tindríem drets, els drets s’han de prendre.
