Mientras haya una sola persona / a la que los bancos dejen sin techo / debemos cantar al corro y no cantar en soledad / y cantar con los que solo aúllan / mientras haya un desahucio más.
Nacho Vegas
Última columna d’un altre curs que no ha estat gens fàcil. Any II de la pandèmia. Vacunada, per fi, però no contra tanta ximpleria: un aeroport més gran i uns jocs olímpics d’hivern al mig de l’emergència climàtica, de debò? Com de desastrosos han de ser els desastres perquè els empresaris acabin de creure-s’ho? I viiiiinga a parlar de la guerra de les galàxies dels tres multimilionaris que competeixen pel turisme espacial. Que diu Mr. Amazon Bezos que viatjar a l’espai et canvia la perspectiva sobre la terra. Quina perspectiva? La d’amo del món? Que un grapat de milionaris viatgin una estoneta a l’altra banda de l’atmosfera té molta més cobertura que la mort de 1.150 persones en el seu viatge cap a Europa, a través del Mediterrani. Obscè. Odi etern als editors dels mitjans que ja no consideren “sexys” aquestes morts. I’m sorry. Una escriu per expulsar elegantment els dimonis, però de vegades surten en estampida al primer paràgraf.
Figura que hauria d’acomiadar-me per vacances, però resulta que un terç dels catalans no pot marxar ni una setmana de vacances. No hi ha vacuna contra les dades de la pobresa de l’Idescat. Oxfam ja va avisar al gener que podien ser esgarrifoses. I ho són. La pobresa en màxims històrics a Catalunya, però a l’estiu les úniques males notícies que fan portada són els incendis. O les inundacions. Un de cada quatre catalans és pobre. La meitat dels aturats viu per sota del llindar de la pobresa. La pandèmia ha disparat al 26,3 % el risc d’exclusió social a Catalunya. Un de cada quatre. Un terç. El 26 %. No sembla tan greu tot tan petit. Però són quasi dos milions de persones a la corda fluixa. Massa gent per no voler veure-la. I els més pobres entre els pobres, els migrants (el 61 %, moltíssims, dos de cada tres), la gent gran i els nens i nenes. Tenim un 35,7 % de criatures pobres. Escandalós. Un país amb un 35,7 % de criatures pobres és èticament inviable, amb estat o sense. I si creues aquesta dada amb la del 12,4 % de catalans i catalanes (quasi un milió de persones) en “risc residencial” perquè no pot pagar el seu habitatge a temps, surt una conclusió concloent i una evidència evident: a la gran majoria de desnonaments hi ha nens.
Un país amb un 35,7 % de criatures pobres és èticament inviable, amb estat o sense
Vacunada, però no contra la crueltat. Com hem pogut acostumar-nos a veure tants nens i nenes a les porteries, amb els seus ninos o motxilletes, plantats al costat de les bosses i les maletes de la família? Com hem pogut normalitzar aquesta vulneració flagrant dels drets de la infància? De vegades, però esdevé el miracle i algú o alguna cosa ens obliga a mirar-los. Ha passat aquesta setmana amb les fotos de Jon Imanol Reino i la seva crònica del desnonament de CaixaBanc, a Vallecas. Amb la primera foto quasi podem sentir els crits dels antiavalots a l’altra banda de la porta. Imaginar la por i la tensió com si estiguéssim al passadís des del qual es fa. I després, el so de l’ariet. Bum. Bum. Bum. Fins que la porta cedeix i rebenta i després d’un bum estremidor les estelles volen pel rebedor. Un rebedor on veiem, a sobre del porter automàtic, un ambientador d’aquell de palets. Fins fa molt poc, a aquesta casa algú es preocupava que fes bona olor. Algú es preocupava que fos una veritable llar. Dins l’enquadrament hi ha també una maleta preparada per sortir. A la segona foto, però l’ambientador està a terra i la maleta ja no hi és. El desnonament s’ha executat i l’Ari, amb només dos anyets, surt per la porta del que era casa seva soleta, estirant la seva jaqueta, entre una columna d’antiavalots amb casc i mascareta. Ningú agafa la mà de l’Ari i tota la nostra atenció es concentra en la mà negra enorme i enguantada que té a sobre de la seva petita esquena. La mà negra enorme i enguantada d’un antiavalot que l’acompanya a sortir, per última vegada, de casa seva. Tota la ràbia del món contra aquesta mà executora que, en nom dels poderosos, ha expulsat l’Ari de casa seva de la manera més violenta possible. I mentalment l’agafes de la mà i li dius al policia que no la toqui, que no la miri, que no l’espanti.
Poques coses més heavys per a un nen que un desnonament. La PAH s’ha fet un fart d’explicar la ferida profunda que els suposa, el pacte de silenci entre pares i fills per evitar parlar-ne. A principis d’any, la Fundació Pere Tarrés també va publicar un estudi sobre infància, salut i habitatge on parlava d’aquest silenci espès, d’aquest dol prohibit i del que suposa: por, angoixa, vergonya, depressió, ansietat, sensació de vulnerabilitat, dificultats d’arrelament. Jaime Palomera, enemic públic número u del lobby immobiliari, i tot el moviment per l’habitatge ja avisen que la tardor serà l’horror. Que quan els jutjats tornin a l’activitat normal tindrem desnonaments com mai abans. Com pot ser que als anys setanta, amb Franco viu, el moviment veïnal ja demanés que els lloguers no superessin el 10 % del salari base i avui l’habitatge sigui la soga de la classe treballadora? La democràcia capitalista ens ha passat per sobre i ara el 20 % dels més rics tenen sis vegades més diners que el 20 % dels més pobres, i Gini, l’índex delator de la desigualtat, no veu un sol poble, sinó dos o tres.
Contra l’analfabetisme il·lustrat mai s’està prou vacunat. Contra aquest sentiment de saber tant de tot que no pots fer res per canviar res. Però mentre hi hagi Aris ens haurem de vacunar contra la impossibilitat
Contra l’analfabetisme il·lustrat mai s’està prou vacunat. Contra aquest sentiment de saber tant de tot que no pots fer res per canviar res. Però mentre hi hagi Aris ens haurem de vacunar contra la impossibilitat. Millor sempre amb segones i terceres dosis de “sí se puede” com les protestes de l’escola Montseny de Gràcia pel desnonament de dos alumnes. “No és habitual que la comunitat educativa s’impliqui? Haurà de començar a ser-ho”, deia la presi de l’AFA. “Hem passat del rol de suport al rol de lluita. Si cal, ajudarem a aturar desnonaments. Són els nostres infants i no els volem perdre”. #Oletu la directora. O reaccionem col·lectivament com han fet elles o tindrem milers d’Aris al carrer. Conjurem-nos, preparem-nos. Propòsit de tardor i de país: prou Brimo als desnonaments, prou desnonaments de famílies amb nens, sense alternativa habitacional. Aprofitem l’estiu per agafar forces i impuls. Per recuperar l’humor: “Volem viure en un món millor, però és difícil amb tant de cabró” (gran versió de C. Tangana del Sindicat de Poble de Vilamajor). Bon descans. I #fucktheConstitucional.
