Mercè Rodoreda va néixer fa 114 anys a Barcelona. Va passar la seva infantesa al barri de Sant Gervasi, a una de les típiques torres de la petita burgesia de la ciutat. Parlava del seu avi amb gran devoció; a ell li devia la seva passió per la lectura i les flors. Amb una vida personal bastant tempestuosa –la seva mare va acordar el matrimoni entre Mercè i el seu tiet Joan Gurguí quan ella tenia 20 anys i ell 34, i amb ell va tenir un fill nou mesos i deu dies després del casament–, Rodoreda es va exiliar primer a l’Estat francès i després a Ginebra, per acabar els seus dies a Romanyà de la Selva, sense oblidar mai la seva ciutat natal, protagonista de gran part de la seva obra. Va escriure novel·la, poesia, contes, teatre i articles, i va ser una ferma defensora de la llengua catalana i de la literatura. Va rebre molts premis al llarg de la seva trajectòria, però curiosament cap per la seva novel·la més coneguda i traduïda arreu del món: La plaça del Diamant.
Va morir l’any 1983 a Girona, a causa d’un càncer de fetge que va avançar molt ràpidament, potser com l’aigua del riu de la seva obra pòstuma, La mort i la primavera. I potser també, a Romanyà, va aconseguir, com el protagonista d’aquesta darrera novel·la, i després d’haver escapat, primer, dels feixistes espanyols i, després, dels feixistes alemanys, amb els corresponents exilis i penúries; fer fugir la mort del seu cor, de treure’s la mort de dins i, llavors sí, morir-se.
D’Aloma a Mirall trencat
Rodoreda, a alguna entrevista, va dir que no volia saber res de les seves primeres quatre novel·les. No li agradaven i, fins i tot, deia que li queia la cara de vergonya. Si bé Aloma va ser una de les primeres, d’aquesta no va renegar i va guanyar el premi Crexells en 1937 (i posteriorment, en 1969, en va fer una segona edició revisada). Després d’Aloma, una novel·la en què podem conèixer l’evolució d’una protagonista òrfena que viu amb el seu germà gran i la seva dona, arribarien els contes, Vint-i-dos contes i La meva Cristina i altres contes; i La plaça del Diamant (1962), que no va aconseguir el Premi Sant Jordi que sí que va obtenir amb la següent novel·la, El carrer de les Camèlies (1966). No és casualitat que no coneguem tant a na Cecília, la protagonista d’aquesta novel·la, que a na Colometa, si tenim en compte que la primera es dedica a la prostitució i a mostrar-nos una Barcelona desagradable i mesquina, però, també, a deixar-nos conèixer a una supervivent que el que acaba assolint és no dependre dels homes.
Rodoreda va rebre molts premis al llarg de la seva trajectòria, però curiosament cap per la seva novel·la més coneguda i traduïda arreu del món: La plaça del Diamant
Un dels escenaris més recurrents als quals ens acosta, gràcies al seu domini narratiu, són les cases. A una entrevista amb Joaquín Soler, en 1980, Rodoreda va dir: “Si vostè explica l’interior d’una casa, és més fàcil veure l’amo de la casa que si parla vostè de l’amo de la casa”. També ho feia amb els jardins i, així, mostrava la seva passió per les flors. Proves en són Jardí vora el mar (1967) o Mirall trencat (1974). En aquesta darrera també fa un desplegament espectacular de la seva capacitat per construir un ventall de personatges i un conjunt de simbolismes impressionants. A finals dels setanta, va publicar dos llibres més de contes, Semblava de seda i altres contes i Tots els contes. A principis dels setanta, l’escriptora va començar a viure a Romanyà, on va acabar la seva obra.
De Quanta, quanta, guerra… a La mort i la primavera
Segurament les obres menys llegides siguin les de l’última època de la seva vida, en què Rodoreda, a la fi, troba una estabilitat econòmica i geogràfica gràcies a la casa que s’acaba fent a Romanyà de la Selva.
De n’Adrià, el protagonista de Quanta, quanta, guerra… (1980), vàrem poder aprendre els anhels de llibertat i d’aventures. L’escriptora el va amollar a conèixer món i personatges que fregaven la fantasia o, si més no, una certa màgia. La novel·la funciona com una mena de conjunt de contes que van ser publicats el mateix any que un altre conjunt, però, potser, aquests últims van ser més inclassificables encara. Es tracta de Viatges i flors, amb dues parts molt diferenciades que ens transporten a la Rodoreda més lírica.
Rodoreda es va exiliar primer a França i després a Ginebra, per acabar els seus dies a Romanyà de la Selva, sense oblidar mai la seva ciutat natal, Barcelona, protagonista de gran part de la seva obra
I arribà la seva obra pòstuma, La mort i la primavera (1986), un viatge a les tenebres. Un poble dels que fan por i que viu amb l’amenaça de ser engolit pel corrent d’un riu, que acull embarassades amb els ulls embenats; on viu un ferrer que sembra el pànic, uns morts plens de ciment perquè les ànimes no se’n vagin, cares desfigurades i morts arbrades. Ella mateixa, en una de les múltiples cartes que va enviar al seu editor Joan Sales, va dir que era una novel·la terriblement poètica i terriblement negra. Una novel·la d’aquelles que costen dies i dies de pair, perquè tot és tan frondós, espès i feixuc, que la digestió demana temps. Un cop digerida, però, potser t’adones que és un dels llibres més bèsties i preciosos que hagis pogut llegir mai.
La seua funció com a ocell de bosc
Les funcions dels ocells al bosc són moltes. N’hi ha una que és la dispersió de les llavors, que afavoreix la biodiversitat de determinats ecosistemes. I aquest ocell de bosc que es deia Mercè Rodoreda es va passar la vida dispersant llavors per allà on va passar. I d’aquelles llavors, nosaltres hem pogut gaudir d’un jardí extremadament ben cuidat, que ens ha fet de refugi cada vegada que l’hem necessitat, i que ha afavorit el nostre particular ecosistema lector. Potser no es va declarar mai feminista (va negar que ho fos, certament), però personatges com n’Aloma o na Cecília han tingut més efecte que moltes proclames repetides fins a la sacietat.
Fa uns anys, l’editorial on va publicar la majoria de la seva obra, Club Editor, va fer uns cartells que deien que si volíem entendre el món, llegíssim ficció i, com a mínim jo, sempre estaré eternament agraïda a la ficció de Rodoreda, per ajudar-me a entendre una mica més un món que no em va tocar viure, però del qual encara sent la remor.
