“Jo no puc perdonar, perquè tinc una ferida oberta. Quan trobe el meu avi, si el trobe, el porte a Bunyol i siga soterrat on ell volia estar, aleshores estaré tranquil·la”. Qui parla és Aurora Máñez, neta de Manuel Villa, una de les persones que es vol exhumar de la fossa 115 del cementiri de Paterna; i presidenta de l’Associació de familiars de víctimes del franquisme de la mateixa fossa. Per a ella i la seua família, és ara quan comencen a tancar-se les ferides d’un episodi que va marcar el seu esdevenir. El seu iaio va nàixer a Pontevedra, però es va traslladar a Bunyol, un xicotet municipi de la comarca de la Foia de Bunyol. Mestre de formació, va decidir crear una escola laica on poder ensenyar al jovent del poble. Villa s’havia significat amb els partits d’esquerres durant l’etapa de la República i el triomf de les tropes franquistes en abril de 1939, el va obligar a fugir.
Els ports valencians i, particularment, el d’Alacant, es van dibuixar com a possible punt d’eixida durant els dies previs a la fi de la guerra. Milers de persones viatjaren fins a la ciutat costanera. Entre elles, hi era Manuel Villa, qui va obeir sa mare quan aquesta li va aconsellar que marxara cap a Alacant i intentara fugir en un dels vaixells. Però, pràcticament, l’únic que arribava a la ciutat per terra i mar eren les tropes franquistes. Confiat en la promesa de Franco que no hi hauria represàlies contra aquells que no hagueren comès delictes de sang, Villa va tornar a Bunyol. Poc de temps va passar abans que les autoritats feixistes el detingueren i l’empresonaren. Amb 64 anys, el van afusellar al paredó situat a 450 metres del cementiri de Paterna, on encara s’aprecien impactes de bala. “Des de sempre hem sabut que està a Paterna. Quan era xicoteta anàvem a portar-li flors a una de les fosses i ma mare sempre ens ha educat, als meus germans i a mi, en la ideologia del meu avi”, recorda Máñez.
El d’aquest veí de Bunyol és un dels 157 cossos -153 homes i 4 dones- que està previst que es recuperen en l’excavació de la fossa 115, on, coincidint amb el 80 aniversari de la fi de la guerra, les exhumacions van començar el passat 1 d’abril, subvencionades per la Diputació de València i impulsades per dotze famílies integrades en l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica. Així, s’ha donat inici a la campanya d’intervenció de 2019, durant la qual s’assumiran els treballs en la fossa 115, una segona excavació de les fosses comunes del cementiri civil de la capital de la Plana, on es preveu trobar quinze cossos; en la fossa d’Alfarb, on s’esperen recuperar-ne dos; i la identificació de huit nínxols a Castelló de la Ribera. En total, segons les previsions de l’associació d’arqueòlogues i antropòlogues ArqueoAntro, es recuperaran 182 represaliades per la seua part. D’altra banda, també estan previstos els treballs del grup d’arqueòlogues, bioantropòlogues i antropòlogues PaleoLab, que exhumarà la fossa 127 de Paterna, on es podran recuperar les restes d’entre 120 i 140 víctimes de la repressió franquista.
Segons dades de l’associació, hi ha comptabilitzades un total de 135 fosses al cementiri de Paterna, de les quals s’han exhumat 15, que daten entre els anys 1939 i 1941
El passat diumenge 14 d’abril, durant l’acte en commemoració a la República espanyola a Paterna, Vicent Pérez, veí de Gandia, va descobrir que el seu rebesavi, el metge gandienc Fernando Pérez, també havia sigut soterrat a la fossa 115, junt amb l’últim alcalde anarquista de Gandia, Marcel·lí Pérez. Tot i que no eren família, com tenien els mateixos cognoms, els van afusellar alhora. Un altre dels cossos que també es preveu trobar és el d’Ángel Santamaría, besoncle del secretari general de Podemos, Pablo Iglesias. Santamaría era forner, comissari polític en l’Aviació republicana i membre de La Motorizada, l’escolta personal del socialista Indalecio Prieto. Va ser afusellat el 19 de desembre de 1939, junt amb 57 persones més al paredó del cementiri paterner, on, segons l’historiador i expert en la repressió franquista al territori valencià, Vicent Gabarda, podrien haver-hi soterrades 2.238 persones.
Avui dia, segons dades de l’associació ArqueoAntro, hi ha comptabilitzades un total de 135 fosses al cementiri de Paterna, de les quals s’han exhumat quinze, que daten entre els anys 1939 i 1941. L’any passat, l’equip va recuperar 107 cossos de la fosa 128 del cementiri paterner. “Fins al moment, és la fossa més gran oberta al País Valencià”, explica Miguel Mezquida, arqueòleg, director de l’Associació Científica ArqueoAntro i membre del Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica de València.
“En exhumar la fossa 128, un dels cossos tenia encara la roba, pràcticament intacta. Portava una camisa amb les inicials del meu avi gravades, la qual cosa és un indicatiu de què estava allí”, subratlla Daniel Galán, nét de Miguel Galán, represaliat per la repressió franquista, i president de l’Associació de familiars de la fossa mencionada. El seu iaio era alcalde pedani de Fuente Podrida, una pedania de Requena, i membre d’Izquierda Republicana (IR), partit fundat per Manuel Azaña en 1934. Set mesos després de la fi de la guerra, el 28 d’octubre de 1939, les autoritats franquistes anaren a buscar-lo i el confinaren a la presó Modelo de València. Un any més tard, el van afusellar per haver-se mantingut fidel a la República durant la Guerra Civil espanyola, una adhesió que, a partir de 1940, es va considerar un delicte d’auxili a la rebel·lió. “La meua àvia, els meus oncles i els meus pares anaven a la presó a visitar-lo. Un dia els van dir que ja no estava allí, que foren a Paterna, perquè l’havien matat”, explica. El 2 de maig de 2018 va ser un dia històric per a Galán, ja que van començar els treballs d’exhumació de la fossa on s’estimava trobar les restes del seu iaio. Ara, espera amb impaciència els resultats de les proves d’ADN, que determinen i confirmen la identitat de les restes.
La jove va córrer darrere del comboi fins al llit del Riu Sec, on un total de 969 persones represaliades pels sublevats i el règim franquista van ser afusellades i transportades en carro fins al cementiri de la ciutat entre els anys 1938 i 1947
A l’Alt Millars, Carmen Arnal, néta de Rafael Prades, també espera impacient els resultats de l’estudi genètic. El seu avi era fuster i va estar afiliat a la CNT. “Durant un temps, va estar tancat a la presó, on l’únic contacte que tenia amb nosaltres era quan ma mare li portava alguna cosa de menjar”, explica Arnal. El dia 23 d’agost de 1939, la seua filla va anar a dur-li el menjar, però, just quan va arribar a la presó, l’avisaren que acabaven d’endur-se el seu pare, junt amb altres homes. La jove va córrer darrere del comboi fins al llit del Riu Sec, on un total de 969 persones represaliades pels sublevats i el règim franquista van ser afusellades i transportades en carro fins al cementiri de la ciutat entre els anys 1938 i 1947. “A la meua mare li va donar temps a alçar la mà i cridar-lo”. Ell encara va poder respondre: “Filla!”. Al llarg dels anys posteriors a la guerra, el silenci i la repressió marcaren la vida de la seua família. “Trobar les restes del meu pare significa finalitzar un procés. Però jo ni perdone ni oblide”, sentència Arnal.
Rafael Prades, junt amb els cossos de José Monfort i Eduardo Ferreres, era una de les tres primeres persones que es volia rescatar en la primera exhumació al cementiri civil de Castelló, realitzada a finals de l’any passat. Finalment, però, es van localitzar les restes de tretze represaliats, gràcies al treball del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló – els membres del qual van ser els precursors de la recerca i documentació de les víctimes de la repressió- i de l’equip d’ArqueoAntro, encarregat de les excavacions, mitjançant una subvenció de 16.000 euros per part de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament. Per ara, segons Juan Luis Porcar, membre del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica i historiador, s’han aconseguit localitzar set famílies de les tretze víctimes trobades.
530 represaliats al cementiri civil de Castelló
En la campanya d’enguany, es preveuen exhumar quinze familiars. “No és una qüestió matemàtica, perquè a vegades, els treballs tenen imprevistos”, matisa Porcar, per a qui aquests treballs suposen una satisfacció personal “molt important”. L’historiador, abans de l’inici de les investigacions del Grup, feia molts anys que analitzava documents, registres civils i llistes de defuncions. Per tant, “ara que tens la capacitat d’ajudar, de trobar més famílies i donar més informació, resulta molt satisfactori personalment”. “És una qüestió de Drets Humans. No és opinió ni ha d’estar en debat. Hauria d’haver llibertat absoluta respecte a açò. A més a més, durant desenes d’anys, les víctimes del franquisme han estat silenciades i humiliades”, critica.
El treball en el cementiri de Castelló és molt diferent del que ArqueoAntro desenvolupa al cementiri de Paterna. En aquest, els cossos es van anar amuntegant en fosses comunes, la manera que tenia el franquisme d’intentar arrabassar la dignitat de les represaliades. En canvi, a la capital de la Plana, després d’afusellar-les al llit del riu Sec, les portaven fins al cementiri, on eren soterrades de manera longitudinal. Així doncs, els cossos estan distribuïts en catorze files. “Podríem dir que cada fossa és una fila, on hi ha 30 o 40 restes, perquè no són fosses individuals”, subratlla Porcar.
Al cementiri de la ciutat, segons dades del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, encara falten per exhumar més del 90% de les fosses. En concret, a la zona civil, es comptabilitzen uns 530 afusellats. D’aquests, “després d’aquestes dues campanyes, encara quedarien per exhumar entre 480 o 490”, detalla Porcar. Així mateix, a la zona catòlica, on les sepultures sí que són individuals, s’han localitzat al voltant de 440 persones.
502 fosses comunes arreu del País Valencià
L’any 2010, van començar els treballs d’exhumacions al País Valencià, a càrrec del grup d’arqueologia PaleoLab. Durant els inicis, les aportacions individuals van permetre dur a terme les poques intervencions que s’executaven. La fossa del cementiri de Borriol (Plana Alta) va ser una de les primeres exhumacions científiques reconegudes, la qual es va executar en l’any 2013 a través d’un micromecenatge. S’hi esperaven trobar els cossos de dos afusellats, José Valls i Luis Meseguer, però no es van localitzar. També, es van intervindre les fosses del Front del Llevant, gràcies a un curs d’arqueologia en què les matrícules de l’alumnat finançaven les excavacions. “En un principi, els treballs de documentació es feien en condicions molt precàries, de forma voluntarista i sense estar exempts dels entrebancs per part de l’Administració”, recorda Porcar.
Segons dades d’ArqueoAntro, arreu del territori valencià s’han comptabilitzat 502 fosses, tot i que la xifra no es pot determinar de manera exacta. Per exemple, les comarques del Nord van esdevenir el principal camp de batalla al País Valencià, ja que hi passava la línia XYZ del front republicà. És a dir, una franja de refugis que anava des de La Llosa (Plana Baixa), fins a Terol, recorrent la serra d’El Toro i la serra d’Espadà. “Aquesta va detenir l’avanç franquista des de juliol de 1938 fins a la fi de la guerra. Per tant, va acollir una gran quantitat de morts a les seues trinxeres que no es poden calcular”, exposa Porcar. Malgrat això, ArqueoAntro ha localitzat 156 fosses al nord, 269 a les comarques de València i 77 al sud del territori. “Les fosses que més s’han treballat són les de la repressió sistemàtica, una vegada arriben les tropes franquistes, o les de la repressió de postguerra, a València i a Alacant”, afegeix Mezquida.
Des dels inicis de les intervencions per part d’ArqueoAntro i PaleoLab, s’han recuperat 490 cossos al País Valencià, unes xifres que han anat augmentant al llarg dels últims anys, mitjançant les intervencions subvencionades amb fons públics. “Fa quatre anys, estàvem molt per darrere en comparació amb la resta de l’Estat. Fins a 2016, només s’havien recuperat 43 cossos. Amb el suport de les institucions valencianes, hem aplegat als 490 cossos recuperats”, valora l’arqueòleg.
Des dels inicis de les intervencions per part d’ArqueoAntro i PaleoLab, s’han recuperat 490 cossos al País Valencià. Unes xifres que han anat augmentant al llarg dels últims anys, mitjançant les intervencions subvencionades amb fons públics
En l’any 2017, les Corts Valencianes van aprovar la seua pròpia llei de memòria històrica, anomenada Llei de Memòria Democràtica i per la Convivència de la Comunitat Valenciana. La norma tenia l’objectiu d’establir la dignitat i l’honor, i la reparació moral dels danys causats a les víctimes de la Guerra Civil i el règim franquista. Tot i això, encara que la Generalitat va anunciar que enguany es destinarien 614.500 euros, entre subvencions i intervencions directes, les associacions memorialistes consideren que encara s’han d’aprovar moltes altres actuacions, una és la retirada de la simbologia feixista.
A la capital de la Plana, la Creu dels Caiguts, situada al Parc Ribalta, s’erigeix com el principal símbol en commemoració del dictador. Els seus defensors, el grup de Defensa de la Cruz del Ribalta, consideren que es tracta d’un símbol religiós sense referències polítiques. Tanmateix, el comité expert de la Generalitat Valenciana va descartar aquesta valoració, motiu pel qual, segons Porcar, no pot romandre en un espai públic. “La creu és un element més d’una multitud de monuments erigits en acabar la guerra per l’exaltació dels vencedors de la Guerra Civil amb una clara iconologia feixista”, recalca.
El futur de la Creu del Ribalta és incert. Malgrat que l’Ajuntament, en mans del PSPV i Compromís, va aprovar la seua retirada, el passat 28 de març el jutjat contenciós administratiu número 1 de la ciutat, va acceptar la mesura cautelosíssima presentada per l’associació ultracatòlica Abogados Cristianos, la qual suposa la paralització “per circumstàncies d’especial urgència” de la partida pressupostària de 80.000 euros destinada a la retirada de la creu del Ribalta i la remodelació del parc. Tot i aquest cas, al llarg dels últims anys, s’han aconseguit retirar algunes creus franquistes d’arreu del territori, com a la Vall d’Uixó (Plana Baixa) o a Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa), així com canviar les denominacions franquistes d’alguns dels carrers, places i avingudes valencianes.
Mezquida destaca el paper dels ajuntaments de Castelló i de València, governat per l’alcalde Joan Ribó (Compromís), en el finançament de les intervencions. Recorda el cas de la família de Teófilo Alcorisa, veí de Cuenca que va ser torturat durant setmanes. El seu fill, Pedro, formava part d’un grup de guerrillers maquis, vinculació que va suposar la condemna del seu pare. Alcorisa va ser penjat en abril de 1947. Després d’anys de recerca per part de la família, les seues restes es van localitzar en una de les fosses del Cementiri General de València. L’esforç per exhumar-lo va rebre un suport econòmic amb l’arribada de la Llei de Memòria Històrica de 2007, però els diners es van perdre, en dues ocasions, per la negativa del Govern municipal de València, en aquell moment encapçalat per l’exalcaldessa Rita Barberà (PP).
El Govern espanyol va arribar a exigir 45.000 euros a la família per poder dur a terme l’exhumació. Finalment, el consistori valencià, en l’any 2015, va accedir a finançar l’exhumació. “En aquest cas, el govern del canvi va resultar decisiu i va permetre que es realitzara la intervenció”, recorda l’arqueòleg. Tot i aquestes actuacions que ja formen part de la memòria col·lectiva, “la memòria històrica té molts projectes. Encara queda molt per fer, com llevar tota la simbologia, portar als instituts i universitats tot el que va suposar la repressió franquista o recuperar totes les restes materials de la guerra”, sentència Porcar.
