No hace falta que nos lo diga nadie / ya sabemos que es un pataleo gratis / no cambiará nunca esta situación / siempre lo mismo / mierda de canción (Mierda de ciudad, 1985)
Hi ha dies que tinc molt clar de què i com vull escriure però d’altres necessito posar-li banda sonora al que se m’atropella al cap. Quan trobo la música és quan tot m’encaixa a dins i pot sortir a fora i setembre arriba amb nostàlgia del que era, del que érem, als 80, quan als barris obrers vam dir i vam fer moltes coses que eren pura impugnació de la transició i la democràcia acabada de néixer. Les rumbes talegueres i el punk van traduir aquell primer malestar visionari: “Ciutat podrida” de La Banda Trapera del Río és de 1979, i “Mierda de Ciudad” de Kortatu de 1985. Aquells grups ens van ensenyar més a ser d’esquerres que tots els discursos de tots els partits d’esquerres. Sovint, després de dedicar hores a l’anàlisi de qualsevol qüestió, el que em ve al cap, a tall de resum i conclusió, és alguna estrofa d’alguna vella cançó políticament incorrecta. Llavors sabíem molt menys de tot, però ho enteníem tot millor. Llavors era la gent d’esquerres, i no la ultradreta, la que tenia i entenia el sentit comú dels carrers i els barris més durs.
Uno cree que aprender es importante / y se convierte en un jodido intelectual / que trata de serlo más que los demàs. / Uno se pasa años y años / con la nariz metida entre los libros / mientras el mundo se escapa frente a uno (La cultura, 1985)
Al barri fa dies que hem tornat als 80 – crisi igual droga igual violència igual navalles igual cançons contra els xivatos – però en versió cinemascop global i amb molts més gossos: podeu deduir el nivell d’inseguretat d’un carrer pel nombre de gossos perillosos que hi ha. Des de l’esquerra il·lustrada tenim totes les dades i els arguments (culpa dels mitjans, culpa del turisme, culpa de la desigualtat, no estamos tan mal), però atrapats en la rèplica al relat piconadora hegemònic sobre la inseguretat, no només no aconseguim revertir el que Ivan Miró anomena “sentit comú feixistitzant” (llegiu el seu programa per a la Diada), sinó que el reforcem. Inseguretat de qui? A la llista de barris que s’organitzen contra la inseguretat no he trobat Vallvidrera, ni Muntaner, ni Pedralbes, ni Sarrià, ni Sant Gervasi.
És clar que hi ha inseguretat i més que n’hi haurà en un capitalisme desbocat. L’últim informe de Tecnocasa i la Pompeu Fabra (bonica parella) diu que el preu de l’habitatge de segona mà s’ha estabilitzat, que “només” ha pujat un 7,05% en el primer semestre d’aquest any (fins a 2.363 euros el metre quadrat). L’Hospitalet, quina sort, és la tercera ciutat, després de Barcelona i Madrid, on els pisos són més cars: el 37% de les compres són d’inversors, que ara d’on treuen més benefici és de les perifèries. En els primers tres mesos (tres), 15.559 desnonaments a tot l’Estat i la gran majoria (un 65,9%) de llogaters, i Catalunya líder absolut en fer fora de casa a la gent. Va haver-hi un temps en què vam aconseguir que els desnonaments fossin portada, ara només ho són les punyalades. Conseqüències? Ingrid, una veïna desnonada de L’Hospitalet, fa 40 dies i 40 nits que està acampada a la plaça de l’Ajuntament esperant un pis, una casa, una solució per a ella i el seu fill de 5 anys.
Ten cuidado al pasar a mi lado / porque soy una cuchilla andante (En la línia del frente, 1986)
Demencial, però fins i tot els pitjors pisos dels pitjors barris són peces -aquelles mini casetes- en el Monopoly real del casino immobiliari mundial. Niculina és una veïna gitano-romanesa. Cinc fills, vuit néts. No arriba als seixanta però sembla molt més gran. Té problemes de salut i es mou en un escúter elèctric que li van regalar (beneïda solidaritat antisistema). Volta pel món des que l’ensorrament del règim de Ceaușescu la va fer fora de Bucarest. Va acabar a Barcelona perquè tenia un fill que feia d’estàtua humana a les Rambles, i fa cinc anys que viu a Blocs Florida, un barri que va ser d’habitatge social i que rebenta tots els indicadors de vulnerabilitat que els tècnics han estat capaços d’inventar. Segons el sentit comú majoritari, Blocs Florida és un barri gueto de manual i Niculina una okupa de puntada. Pària entre els pàries, viu amb el seu marit, un fill, la nora i la néta petita de dos anys en un pis de 35 metres del BBVA que gestiona el fons voltor Cerberus.
A Niculina ningú li ha preguntat què és per ella la inseguretat. La vam conèixer perquè Ali, un altre dels seus néts, apareixia per les activitats del centre municipal quan tenia oportunitat. Ara Ali està en un centre de menors i sense casa mai li tornaran. Malgrat el sentit comú habitual dicta que els romanesos són insofribles i intractables, Niculina, amb una mica de suport, ha passat d’analfabeta funcional sobre les esquenes de la qual han recaigut tots els estigmes, a activista antidesnonaments.
Te quiero y quedamos / en la barricada a las tres / con las fuerzas de la victoria / al amanecer (En la línia del frente, 1986)
Ingrid continua acampada i a Niculina la volen desnonar demà al matí. I a sobre sembla que plourà. La setmana de la Diada i amb previsió de pluja hauria d’estar prohibit desnonar. Voldria ser molt més útil i molt més quinqui quan tot és tan inhumanament civilitzat, però només escric columnes mentre escolto Kortatu. Siempre lo mismo, mierda de ciudad. Gràcies infinites a tota la gent de base que continua aturant desnonaments encara que plogui, i que continua desafiant el maleït sentit comú de la selva liberal. Punk is not dead.
PD. I gràcies Íñigo.
