La colonització dels territoris de l’Amèrica Llatina s’ha anat transformant amb els segles, però manté una mateixa lògica des de 1492. Dins la divisió internacional i sexual del treball, els països de Mesoamèrica tenen, des dels temps de Colom fins avui, el rol de territoris saquejats en benefici del desenvolupament i els privilegis de la població d’Occident. Actualment, les principals activitats econòmiques de països com Mèxic, Guatemala, Hondures o Nicaragua són l’exportació de recursos naturals cap a països del Nord global i el turisme.
És des d’aquesta perspectiva que els desplaçaments, les migracions i els exilis de persones d’origen centreamericà cap a països del Nord global són entesos com una conseqüència directa d’aquest model globalitzat, d’aquest model encara colonial. “Les condicions per les quals la gent surt de l’Amèrica Central tenen a veure amb l’estructura del món i amb les condicions de benestar i comoditat en què viu la gent d’altres països. Van lligades a la inversió d’empreses: sigui per turisme, sigui per petroli, són empreses que tenen base, economia i capital europeu o del nord”, explica la lideressa social hondurenya Míriam Miranda.
Estats fallits
El paquet de mesures neoliberals injectades al conjunt de l’Amèrica Llatina ha significat, des dels anys setanta, dictadures, guerres i fam. A Mesoamèrica, és a partir dels anys vuitanta i sobretot durant els noranta quan s’apliquen les polítiques neoliberals. “L’Estat va haver de sortir de l’activitat econòmica per permetre que el mercat i les transnacionals entressin a invertir-hi. Per tant, l’Estat ja no és el que garanteix els drets humans de la població. Es privatitza l’aigua, l’aire, la salut, l’educació, els espais públics: tot es converteix en un negoci […] Els governs modifiquen lleis com la de la mineria o la de l’aigua i ho fan fonamentalment pressionats pel Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), institucions multilaterals controlades per Europa i els Estats Units”, explica l’activista mexicà Gustavo Castro, coordinador de l’organització Otros Mundos. Segons Castro, “aquesta és una de les causes per les quals la gent migra: un sistema que empobreix la població i en el qual les multinacionals es disputen els territoris perquè són l’element indispensable per dur a terme les seves inversions”.
Però no tot està perdut. Gustavo Castro fa molt d’èmfasi que, malgrat la firma de tractats de lliure comerç i l’arribada de multinacionals als territoris, “la resistència ha tingut molt d’èxit i per això s’ha aguditzat la persecució, la criminalització i la violència. Molta gent ha de marxar, però altra gent està lluitant, es mobilitza, resisteix”.
El patriarcat també obliga a migrar
La lideressa hondurenya Míriam Miranda assegura que “hi ha un grup molt gran de dones que migra per la violència intrafamiliar. En èpoques de crisi, els cossos de les dones es converteixen en els espais de descàrrega d’ira i de frustració per part dels homes”. Si la violència masclista –directa i indirecta– sobre el cos de les dones les obliga a migrar, també ho fa el fenomen de les cadenes globals de les cures.
A l’Estat espanyol, les persones que s’encarreguen de les tasques de cures de les famílies occidentals de classe mitjana han sigut habitualment dones d’origen llatinoamericà. Així ho mostren les dades: un 68% de les persones migrades i exiliades de Mèxic, Guatemala, Nicaragua i Hondures residents a l’Estat espanyol són dones. Per moltes d’elles, aquestes feines precaritzades dins l’economia de les cures es transformen ràpidament en un terra enganxós del qual -independentment de la seva formació acadèmica- difícilment poden sortir.
MÈXIC
Amb l’anunci del president Felipe Calderón d’una nova estratègia en la “guerra contra les drogues”, Mèxic va iniciar una de les etapes més cruentes de la seva història recent: 250.000 morts violentes, 60.000 persones desaparegudes i 3.600 fosses clandestines són –segons les xifres més recents proporcionades per les Nacions Unides i el govern mexicà– el balanç oficial provisional del conflicte armat intern que pateix el país des de l’any 2006. La militarització de la seguretat pública -reservada constitucionalment a les institucions de caràcter civil- i les fosques aliances entre la classe política, l’econòmica i els grups dedicats al narcotràfic han provocat un buit de poder en bona part del territori, que ha deixat indefensa la majoria de la població.
FLa tribu yaqui de l’estat mexicà de Sonora té una tradició de lluita molt forta i que ve de lluny. Tal com explica el secretari de la comunitat, Mario Luna, “els invasors espanyols van ser incapaços de conquerir-nos per la via de les armes. Tant els colonialistes com l’Estat mexicà han hagut de negociar i fer tractats de pau i donar concessions. Fins i tot hi ha hagut bombardeigs amb avions de l’exèrcit mexicà al territori i, tot i això, no han aconseguit erradicar la nostra gent ni arrabassar-nos el dret de regir-nos lliurement”.
“En la nostra cultura –explica Luna– les decisions es prenen de forma col·lectiva, en assemblea. Les decisions no es voten, sinó que es generen espais per arribar a consensos”. El secretari yaqui subratlla que “el nostre territori és de propietat comunal, és un tot. No hi ha propietat privada sobre els recursos naturals. L’aigua és de tots, la terra és de tots, el bosc, el mar… Tot és d’ús comú. És a dir, que el model de tinença yaqui contrasta bastant amb el model neoliberal capitalista que s’ha imposat a Mèxic”.
Els acords de pau de 1937 i el decret de Lazaro Cárdenas de 1940 van suposar la restitució d’una part del territori yaqui ancestral, el reconeixement del seu dret a la propietat col·lectiva i l’usdefruit del 50% de les aigües del riu Yaqui; però, alhora, va significar l’inici de la primera obra sobre la conca del riu. Amb el temps, la situació va anar empitjorant, fins al punt que “des de 1975, i com a resultat de totes les construccions, el tram final del riu està totalment sec en superfície”.
L’any 2010, quan es va anunciar la construcció de l’aqüeducte Independència al riu Yaqui, la tribu va iniciar un llarg cicle de mobilitzacions per assegurar que “es respectessin els nostres volums d’aigua i per qüestionar d’arrel un projecte que afectaria una conca ja deficitària i situada en un territori, com és el desert, amb un dèbil equilibri ecològic”.
La lluita per l’aigua
Veient que el govern no tenia cap intenció d’establir una taula de negociació, els yaquis, “després de les denúncies públiques als mitjans de comunicació, després de les manifestacions multitudinàries –tant dels agricultors, que també en sortien perjudicats, com dels membres de la tribu–, vam decidir fer servir les eines jurídiques que teníem al nostre abast per fer valdre el decret del president Cárdenas i els corresponents tractats de pau signats per l’Estat mexicà”.
El primer pas va ser presentar diverses demandes als tribunals locals per exigir la restitució del cabal d’aigua que corresponia legalment a la tribu i reclamar l’exercici del dret a la consulta als pobles indígenes recollit a la constitució mexicana. El cas va arribar fins a la Suprema Cort de Justícia de la nació, que va prendre una decisió històrica que reconeixia els drets del poble yaqui. Per Luna, “tot i la victòria, la sentència era molt ambigua perquè reconeixia que teníem raó però no cancel·lava el projecte”.
Un cop esgotat el trànsit per les instàncies legals mexicanes, el poble yaqui va decidir “augmentar la pressió” i es va dirigir a les institucions internacionals. “Vam presentar una denúncia davant la Comissió Interamericana de Drets Humans a Washington i això –explica Luna– va doldre molt a l’Estat mexicà i a les empreses promotores del projecte. És aleshores quan comencen les campanyes criminalitzadores contra nosaltres. També comencen les persecucions, els atacs a les xarxes socials, els xantatges i les fustigacions. El govern ens va retirar tot el seu suport. Van cancel·lar les beques educatives, els programes que finançaven projectes productius i les ajudes per a la construcció d’habitatges”.
Actualment, la construcció de l’aqüeducte Independència continua i una petita part ja està operant. Per això, a criteri de Luna, cal denunciar que “a Mèxic no es compleix la llei”. Segons el secretari yaqui, en aquest país “hi ha una impunitat total. Els poders fàctics no només controlen la seguretat sinó també l’administració pública i l’econòmica. Les lleis es modifiquen segons el criteri i les necessitats dels operadors de l’espoli, ja siguin els empresaris que operen legalment o els que ho fan de forma il·legal”. Segons Luna, “malauradament, això és el que passa a Mèxic, i per això no hi ha garanties per als defensors dels drets humans, per als defensors dels pobles indígenes ni tampoc per exercir un periodisme lliure. És molt difícil que algú s’atreveixi a denunciar el que no funciona sense patir-ne les conseqüències”.
Persecució a periodistes
Des de l’any 2010, a Mèxic han assassinat més de 130 periodistes i centenars més han patit amenaces i assetjament. Una d’elles és Yaneli Fuentes, periodista de Diario Alternativo, un mitjà que s’ocupa de l’actualitat dels municipis de Costa Chica –una regió que forma part de l’estat mexicà de Guerrero– des de finals de 2014. “Des del principi vam decidir mantenir una línia crítica. Als inicis no vam tenir grans problemes, però la cosa va canviar quan l’any 2017 vaig començar a recollir denúncies sobre l’actuació al municipi de Marquelia de la policia ciutadana UPOEG [Unió de Pobles i Organitzacions de l’Estat de Guerrero]”.
La UPOEG, segons un informe del govern federal fet públic per l’agència de notícies Apro a mitjans de 2017, és un grup de “paramilitars vinculats amb el narco” que havia començat a operar com a moviment d’autodefensa a Costa Chica el gener de l’any 2013 i que, poc temps després, es convertiria en una de les autoanomenades policies ciutadanes amb més presència a la regió.
Corrupció, segrestos, extorsions, enfrontaments i assassinats entre els mateixos membres de la policia ciutadana o denúncies d’abusos sexuals a menors van quedar documentats, negre sobre blanc, en els articles publicats per Yanelí Fuentes. Com a resposta, un seguit d’intimidacions, coaccions i agressions per part de membres de la UPOEG que van portar la periodista a demanar ajuda al Mecanisme de Protecció per a Persones Defensores de Drets Humans i Periodistes del govern mexicà i a allunyar-se durant uns mesos de l’estat de Guerrero.
Després de participar en la constitució de l’associació Periodistes Desplaçats –dedicada a la denúncia de les amenaces i les agressions a les professionals de la informació mexicanes–, Fuentes va decidir tornar a casa. Però el febrer de 2019, mentre la periodista estava fent un taller a Ciutat de Mèxic, familiars d’un dels comandants de la UPOEG van estar rondant casa seva i, hores després, van acabar disparant, sense ferir-lo, a un dels seus companys del diari. Poc després, els responsables de la UPOEG van començar a fer declaracions públiques en diferents mitjans de comunicació de la zona acusant Fuentes de ser una “defensora dels delinqüents” i anunciant accions en contra d’ella. “Jo, a aquelles alçades, ja entenia que aquelles declaracions comportaven una altra cosa i que eren, només, el pas previ a la meva detenció”. Fuentes havia rebut una proposta per venir a Barcelona amb un programa de protecció temporal i, “aleshores, vaig pensar que era millor marxar que quedar-me a veure què passava”.
GUATEMALA
Denunciar la vulneració sistemàtica de drets humans en el marc de la instal·lació de projectes extractivistes va obligar Yolanda Oquelí a sortir del seu país. Estava en risc la seva vida i la de la seva família. Havia esquivat la mort, tot i que no la bala que va penetrar el seu cos i segueix avui allotjada prop de la seva columna vertebral. Oquelí va néixer a San José del Golfo durant els anys vuitanta, en plena guerra. Aquell conflicte armat durà 36 anys, deixà almenys 250.000 persones mortes i desaparegudes i, tot i els acords de pau signats el 1996, mai va donar pas a una situació estable de pau territorial. Lluny d’això, des del punt de vista de Yolanda Oquelí, com de tantes, Guatemala segueix en guerra.
L’extractivisme mai consultat
“La magnitud de la corrupció del govern i de les empreses, lamentablement totes vinculades entre si i amb el crim organitzat, és molt gran, és tota una mateixa estructura”, assegura Yolanda Oquelí. La guatemalenca regentava una petita botiga de fertilitzants al seu poble quan, sense previ avís ni consulta, va arribar a la població la notícia que una gran mina s’instal·lava al territori. La multinacional canadenca Radius Gold Inc. arribava amb el projecte miner anomenat El Tambor – Progreso VII Derivada, d’extracció d’or i plata: 33,7 milions de dòlars estatunidencs d’inversió, 20 km2 d’extensió i almenys 4.000 veïnes afectades directament, moltes d’elles indígenes. L’any 2009 va agafar embranzida el procés de lluita comunitària. “De seguida m’hi vaig involucrar”, explica Oquelí, “vaig veure la necessitat de començar a crear consciència a les comunitats”.
“Quan veus el mapa de llicències que estan en etapa d’exploració i d’explotació et quedes impactada perquè ja no hi ha més territori per escombrar. Els governs entreguen els nostres territoris sense consultar-ho”, assegura l’activista guatemalenca. Aquesta era la principal demanda del col·lectiu: poder realitzar una consulta prèvia, tal com estipula el conveni 169 de l’OIT, ratificat per Guatemala l’any 1996. El març de 2012, les comunitats afectades, amb un ampli suport popular, van instal·lar a la Resistència Pacífica de La Puya un campament que bloquejava l’entrada de camions i maquinària a la mina. De seguida van arribar la repressió, la criminalització i la persecució de tot el moviment. En el cas d’Oquelí, primer van ser amenaces, després citacions judicials i aviat tot es va tornar negre.
El 13 de juny de 2012, dos homes en moto van disparar diverses vegades contra Yolanda Oquelí. Una de les bales va entrar al seu cos. Malgrat que, per gran sort, va sobreviure, “encara tinc una bala a mig mil·límetre de la columna que em causa molts dolors però que no em poden extreure perquè corro el risc de quedar-me paraplègica. Cap bala, però, podria prendre’m la consciència”, afirma l’activista. Segons la Unitat de Defensores de Drets Humans de Guatemala (UDEFEGUA), entre 2015 i 2019 han sigut assassinades 66 defensores de drets humans i 1.641 van ser agredides.
“Curiosament, després del primer atemptat contra la meva vida, l’empresa va canviar de nom”, assenyala. A finals de 2013, la multinacional canadenca va vendre les seves participacions del projecte El Tambor a l’estatunidenca Kappes Cassiday and Associates (KCA). I la repressió, cada cop més sanguinària, va seguir. A l’assassinat per l’esquena de l’activista Santos Fidel Ajau el va seguir la massacre d’onze membres de la comunitat kaktxikel de San José Nacahuil, perpetrada per un grup paramilitar presumptament coordinat amb la Policia Nacional Civil.
La justícia neoliberal
L’any 2015, tot i que ben amarga, arribava la victòria. La Cort Suprema de Justícia va cancel·lar la llicència d’explotació de la mina El Tambor per inviabilitat. Però la multinacional no es va quedar de braços plegats: a través del Centre Internacional d’Arranjament de Diferències Relatives a Inversions (CIADI), una institució del Banc Mundial amb seu a Washington DC, KCA va interposar una demanda contra l’estat de Guatemala per aturar el seu projecte miner i per la qual espera una indemnització de 300 milions de dòlars. Un procediment que el tractat de lliure comerç (TLC) entre la República Dominicana, l’Amèrica Central i els Estats Units (DR-CAFTA), com la majoria de TLC, permet, i crea a la pràctica sistemes de justícia paral·lels, espais d’arbitratge que col·loquen a la mateixa alçada estats, multinacionals i inversors internacionals.
Yolanda Oquelí va continuar lluitant: “El qüestionament que jo sempre feia al govern va fer que passés a participar d’altres lluites”. Si el seu havia sigut contra empreses dels Estats Units i el Canadà, de seguida es va trobar en processos de resistència que enfrontaven empreses espanyoles, com el que es dona a la regió d’Izabal contra els monocultius extensius promocionats per la multinacional espanyola Repsol.
Després de l’atemptat, la Cort Interamericana de Drets Humans havia assignat a Yolanda Oquelí un esquema de seguretat: “Anava sempre amb policies armats, però ja no podia sortir amb els meus fills al carrer”, recorda trista. El punt d’inflexió per a Oquelí va ser el dia en què, després d’una trucada amb una amenaça de mort, el seu fill li va dir: “Mama, marxem perquè ens mataran”. A través d’un programa d’Aministia Internacional, el gener de 2019, Yolanda Oquelí va poder sortir del seu país en direcció a l’Estat espanyol juntament amb la seva família.
L’empremta d’empreses espanyoles a Guatemala
“Tota l’àrea nord-occidental de Guatemala és on s’han perpetrat més massacres i on hi ha més megaprojectes, durant el conflicte armat i fins avui”, denuncia Ana G. Aupi, comunicadora popular espanyola-guatemalenca. “Allà s’ha donat la resistència més significativa dels últims anys a un projecte hidroelèctric”, segueix. Es refereix a la regió de Santa Cruz de Barillas, on l’any 2016 les comunitats maies van aconseguir frenar el projecte hidroelèctric que es pretenia instal·lar al riu Q’am B’alam de l’empresa espanyola Hidralia Energia, propietat del gallec Luis Castro Valdivia. Tal com analitza Aupi, “el que va haver-hi allà és un assaig de penetració transnacional. Allà es fa la prova i després s’expandeix per tot el país”. I tot i que Hidralia se n’ha anat del territori, “el mal no se’n va, és com la guerra, que queda”.
Espanyola és també l’empresa ACS, de Florentino Pérez, responsable del projecte hidroelèctric Renace i de la destrucció del riu Cahabón, que dona vida a 29.000 indígenes kekchí de l’Alta Verapaz. La lideressa social maia k’iche també refugiada a l’Estat espanyol, Lolita Chávez, ja ho ha denunciat incansablement: “Florentino Pérez està matant la gent de Guatemala”.
HONDURES
Deu anys després del cop d’estat contra Manuel Zelaya, Hondures viu immersa en una situació d’emergència social. La militarització dels territoris, la judicialització de les que lluiten i la repressió social exhibeixen la realitat d’un estat que, més que fallit, es mostra funcional a un model econòmic neoliberal i corrupte que ha portat moltes comunitats a desplaçar-se internament i externament. Els alts índexs de violència, de desigualtat i d’inseguretat han portat més d’un milió de persones a fugir del país en els últims anys. Entre elles, el periodista Milthon Robles, l’activista transsexual Carol Múrcia, l’estudiant Nery Gómez o la lideressa comunitària María Flores. Totes elles són supervivents d’intents d’assassinat, segrestos i amenaces provocades per la seva tasca d’investigació, de defensa dels drets humans i del territori. Totes elles són avui sol·licitants d’asil a l’Estat espanyol, enclaustrades en un estat indesitjable de llarga espera en condicions precaritzades, conscients que l’any 2018 l’Estat espanyol va tramitar 2.410 sol·licituds d’asil de persones hondurenyes, de les quals només 10 van ser acceptades, i que 3.690 més van quedar pendents.
Investigar, lluitar i escapar de la mort
Milthon Robles fa quinze anys que denuncia i investiga la situació política i social d’Hondures a través del periodisme. Inversió estrangera en projectes extractivistes, trames de prostitució infantil o irregularitats en processos electorals han estat en el seu punt de mira. “El gran problema al meu país no ve de la violència de les bandes, com volen mostrar; ve de molt enrere, de les inversions estrangeres, per a les quals convé que el país estigui en caos”, denuncia des de Barcelona. “Les bandes cobren extorsions, sí, però en l’estructura jeràrquica d’aquestes organitzacions els que en realitat acaben cobrant són la policia, l’exèrcit, diputats, empresaris, multinacionals, pastors evangèlics, etc.”. Aquests plantejaments gairebé li van costar la vida.
Amenaces, un intent d’atropellament, persecució a bala, un segrest i, en definitiva, un estat psíquic de nervis i desesperació. I van ser dos joves d’aquestes bandes criminals els que el van posar en l’estat d’alerta definitiva: “Em van dir que deixés el que estava fent, que tampoc serviria de res. I em van dir que era gent de la policia la que em volia matar”, assegura el reporter. Tot i greus negligències per part del Mecanisme de Protecció per a les Defensores de Drets Humans, Robles va aconseguir sortir d’Hondures el desembre de 2016.
Quan Nery Gómez va acceptar finalment que havia de fugir d’Hondures perquè la seva vida penjava d’un fil, no va optar pel Mecanisme de Protecció “perquè és un mecanisme institucional i Hondures és un estat fallit”, assegura el jove exestudiant de la Universitat Nacional Autònoma d’Hondures. Quan el país sencer es va revoltar, l’any 2017, contra el que va considerar un frau electoral que donava la reelecció al president Juan Orlando Hernández, Gómez era un dels membres més actius del Moviment Estudiantil Universitari (MEU). Les protestes van registrar almenys 33 morts i centenars de detinguts, un d’ells Nery Gómez. “Nosaltres sabíem que la policia ja ens tenia fitxats”, explica l’activista.
Havent passat per tortures físiques i psicològiques, va ser posat en llibertat després que la fiscal del cas assegurés que “aquest noi no pot ser processat perquè ve molt colpejat i em posaré en un problema”, segons recorda Gómez. Pocs dies després, l’estudiant de química llegia la seva pròpia mort a les xarxes socials. “Que m’havia penjat per la depressió que tenia”, explica el jove. “Ja havia passat amb un altre manifestant a Choluteca. La policia l’havia penjat”, segueix. Abans de veure’s en aquella situació, Nery Gómez i gent del seu entorn van activar la xarxa de solidaritat i de contactes necessaris per sortir de manera urgent del país. “Em va resultar molt i molt difícil; però molts amics em van dir que no em volien com a màrtir, que em volien viu”.
Transfòbia i extractivisme
“El col·lectiu transsexual som invisibles a Hondures”, assegura Carol Murcia. Dona transsexual hondurenya, Murcia és sobrevivent d’un país amb una cultura masclista i transfòbica on en els últims deu anys han sigut assassinades almenys 325 persones de la comunitat LGTBI pel sol fet de ser-ho. A San Pedro Sula, Murcia era militant del Col·lectiu Unitat Color Rosa, una organització per a la defensa dels drets de les transsexuals. Però “les dones trans hem de viure d’alguna cosa, també mengem”, afirma realista, “i jo exercia la prostitució”.
La prostitució als carrers exercida des d’un cos discriminat i incomprès implica, en un país violent com Hondures, un risc molt alt. “Jo he sigut testimoni de com mataven les meves companyes al carrer, a trets”, denuncia l’activista LGTBI. No són assassinats selectius, és transfòbia organitzada. Murcia no va callar davant de diverses d’aquestes situacions, i per això, després d’haver denunciat en una ocasió l’assassinat d’una amiga, amb gravació del victimari inclosa, la mateixa policia i el Col·lectiu Unitat Color Rosa van recomanar-li sortir del país.
María Flores, per la seva banda, havia encapçalat la lluita contra la instal·lació d’una gran mina a cel obert a la seva comunitat. El Comitè per la Defensa dels Béns Comuns i Públics de Guapinol, al municipi de Tocoa, havia acampat davant del territori on la multinacional Inversiones Los Pinares, propietat de dos dels principals magnats hondurenys, Ana Facussé i Lenir Pérez, volia començar a extreure òxid de ferro. “El que fèiem era conscienciar la població, caminar per les comunitats de la muntanya explicant els efectes que la mineria ens portaria: la destrucció massiva d’arbres centenaris, de les nostres muntanyes, de les nostres conques, de la nostra Mare Terra”, explica Flores.
Gràcies al fet que estava connectada i “acuerpada”, com ella mateixa diu, amb la Xarxa de Defensores de Drets Humans d’Hondures, quan va aconseguir esquivar una persecució en moto que el que pretenia era fer veure que s’accidentava, va activar la seva sortida del país. Deixant les seves dues filles enrere, va marxar cap a l’Estat espanyol, on, a través d’un entramat de dones valentes que treballen des de la protecció integral feminista, va acabar vivint a l’Aragó, des d’on segueix lluitant pel seu territori i, ara també, pels drets de les treballadores de la llar.
NICARAGUA
La revolta d’abril de 2018 va deixar un saldo de 325 persones mortes, 2.000 ferides i 800 empresonades. Segons dades de la Comissió Interamericana de Drets Humans, la crua repressió del govern Ortega-Murillo va provocar l’èxode de més de 70.000 persones. A finals de 2019, la veïna Costa Rica informava que 55.000 nicaragüenques havien sol·licitat asil al seu territori. A l’Estat espanyol, 1.365 persones arribades des de Nicaragua van sol·licitar protecció l’any 2018. Només en cinc casos hi ha hagut una resposta favorable; la resta segueixen pendents de resolució.
El 3 d’abril de 2018, líders comunals rama i kriol alertaven d’un incendi que avançava cap al nucli de la Reserva Biològica Indio Maíz, situada al sud-est de Nicaragua. El foc, provocat per l’enèsima crema il·legal de terrenys per ampliar superfície de cultiu, amenaçava una de les zones de bosc tropical humit més importants de l’Amèrica Central; però la crida urgent feta pels pobles originaris i les organitzacions ambientalistes no va ser atesa per les autoritats del govern central i de seguida van esclatar les primeres mobilitzacions.
Entre les estudiants que es van sumar a les protestes per la inacció del govern davant l’incendi hi havia Castillo, que en aquell moment cursava el darrer any de la carrera de Psicologia a la seu d’Estelí de la Universitat Nacional Autònoma de Nicaragua. “Jo volia estudiar i em vaig decidir per la psicologia perquè volia acompanyar les dones víctimes de violència sexual i les dones víctimes de violència de gènere. Paral·lelament, com a supervivent, vaig començar a involucrar-me en el moviment feminista de Nicaragua”.
Aviat, el grup teatral on participava Castillo es va convertir en un espai de referència per a les dones joves d’Estelí, “perquè ni a casa seva, ni a l’escola ni a cap altre lloc tenien l’oportunitat de parlar de l’assetjament al carrer, dels abusos sexuals o d’educació sexual i reproductiva”. La seva activitat no parava de créixer i van aconseguir que l’ajuntament els cedís un local que estava en desús. Segons l’activista, “vam començar a treballar allà, però quan es van adonar que, a més de ser un grup de teatre, érem feministes, l’alcalde, automàticament, va ordenar tancar-lo amb les nostres coses a dins”. A partir d’aquell moment, continua Castillo, “davant de qualsevol nou intent que fèiem, les nostres activitats eren anul·lades, censurades. Fins i tot se’ns identificava: on estudiàvem, on vivíem, què fèiem”.
La revolta d’abril
Quan encara fumejaven les brases de l’incendi d’Indio Maíz, apagat finalment gràcies a unes intenses i providencials pluges, el govern Ortega-Murillo va anunciar una reforma del sistema de seguretat social. Les mesures, aprovades per decret el 18 d’abril de 2018, van provocar el descontentament tant de les patronals empresarials com de les persones jubilades, i aquell mateix dia van tenir lloc les primeres concentracions contra la reforma.
José Miguel Gómez, estudiant de Comunicació de la Universitat Centreamericana (UCA) de Managua –i actualment sol·licitant d’asil a l’Estat espanyol–, explica que “em va arribar un vídeo d’una senyora amb el cap obert i em vaig indignar. Els del moviment motorista pegaven la gent i la policia no actuava. A un fotògraf que havia treballat amb mi el van colpejar i li van robar la càmera”. “La notícia de les agressions es va viralitzar i a la meva universitat, l’UCA, vam sentir la necessitat de fer alguna cosa i vam convocar una concentració a la porta. En aquell primer moment la mobilització s’organitza a través de les xarxes socials i sobretot per grups de WhatsApp. Era tot horitzontal, sortia de la necessitat de muntar alguna cosa i es feia”.
Abans de la revolta d’abril, Gómez no s’havia involucrat mai en cap protesta. “Els meus pares sempre han estat del Front Sandinista. Ells van viure l’època de la revolució i el meu pare era militant i va haver d’anar a les muntanyes i tot això. Eren molt partidistes i alabaven molt el moviment que va deslliurar el país de l’antiga dictadura dels Somoza. Jo tenia amics que formaven part de la Joventut Sandinista. Era un moviment atractiu. Però després ja es va anar veient que havies de ser-ne partidari sí o sí, que havies de participar en tots els actes del govern, que no podies criticar el president…”.
“L’endemà ja hi havia moltes més protestes a Managua i també a altres ciutats. Jo no vaig anar a la universitat però sí que vaig anar a la feina. Des de feia un any, aproximadament, treballava en una institució del govern vinculada a l’educació, i a l’oficina gairebé tothom era militant de l’FSLN. Ens van dir que ens estaven sol·licitant des d’un laboratori per donar suport en xarxes socials perquè hi havia molt de moviment i havíem d’explicar què estava passant”.
Segons el relat de Gómez, des d’aquests laboratoris s’intenten contrarestar les informacions considerades negatives pel govern a través de les xarxes socials, de la manipulació d’imatges i de la creació de notícies falses. “Els laboratoris són instal·lacions temporals que funcionen en edificis administratius i centres de convencions. La majoria de gent que hi ha és traslladada puntualment per fer aquestes tasques i després torna al seu lloc de treball habitual. Les jornades són molt llargues però et tracten molt bé i la recompensa és molt generosa. Això és el que manté fidel molta gent: no és tant la ideologia que puguis tenir sinó els diners que et donen, perquè, al final, has de cuidar la gent que tens a casa i això és un ingrés extra que t’arriba. Durant uns dies no tens vida, però mira…”
Un degoteig de morts
Per la seva banda, l’activista feminista Castillo explica que “el 20 d’abril van assassinar els primers estudiants a Estelí. Nosaltres havíem decidit que durant les mobilitzacions oferiríem serveis d’atenció primària perquè, il·lusament, crèiem que no sortirien a matar. Ningú s’espera que el teu govern et mati. Pensàvem que el dia abans, a Managua, la situació se’ls havia descontrolat i que serien capaços de gestionar-ho. Nosaltres crèiem que, com a molt, tirarien bombes lacrimògenes, que hi hauria alguns ferits… Però no. Van ser assassinats, tal qual. Franctiradors des de l’alcaldia, militars i policies ajudant les forces de xoc… Estelí semblava la fi del món, semblava un escenari de pel·lícula”.
Tal com explica l’activista feminista, “el govern va començar a crear un discurs perquè la població cregués que tot el que havia passat estava planejat i que les organitzacions estaven finançades per la CIA. El missatge que el govern repetia era: ‘Defensar la pàtria per davant de tot, defensar la revolució per davant de tot’. I, és clar, qualsevol fanàtic del govern que senti aquestes notícies se sent amb el dret d’atacar-te. Quan vaig començar a veure aquest comportament de desprestigi i de difamació cap als moviments socials, vaig pensar: ‘Jo aquí no tinc cap garantia de vida’”.
Unes setmanes més tard, Castillo i les seves companyes van sol·licitar suport a la Iniciativa Mesoamericana de Defensores. “Dues persones del nostre col·lectiu van ser ajudades per la Iniciativa i van haver de traslladar-se a altres països de l’Amèrica Llatina. Altres companyes, per les relacions de parella, teníem la possibilitat d’anar a altres països. Una va fer plans per marxar a Alemanya i jo vaig decidir venir a Barcelona. Van passar diverses setmanes i jo, a banda d’anar a les manifestacions, seguia treballant amb les meves companyes, fins que un dia la persecució es va tornar insostenible per a mi i vaig marxar”.
