El crític literari i pensador marxista Fredric Jameson va dir un dia allò que “és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”. Aquesta frase ha agafat forma dins del meu cap després de llegir Capitalisme caníbal (Tigre de Paper, 2023), de Nancy Fraser, en el qual la filòsofa i feminista estatunidenca compara el sistema capitalista amb una serp que es devora a ella mateixa, on l’afany i la necessitat de creixement del sistema és tan gran que necessita posar fi a tot el que el reprodueix, com les cures i la reproducció social, el medi ambient o les polítiques públiques que fixen les normatives per a acumular riquesa.
En termes polítics, a banda de les estratègies austericides dels estats, cal posar el focus en la crisi de les alternatives a un model que no és només econòmic, sinó que és un ordre social institucionalitzat present en les relacions socials i fins i tot dins nostre, com apunta Fraser. En aquest sentit, podem dir que l’esquerra transformadora en termes amplis, hereva del cicle iniciat en el 15M, va quedar atrapada per les dinàmiques de govern de Podemos i el municipalisme generat el 2015, i les iniciatives de tall comunitari no han sigut capaces de generar propostes sòlides.
Del descontentament generat per aquest estat d’incapacitat transformadora, han aparegut noves iniciatives de tall socialista amb dinàmiques que Carla Bergman i Nick Montgomery han anomenat radicalisme rígid en el seu llibre Militancia alegre (Traficantes de Sueños, 2023), com la ideologia rígida, el lideratge patriarcal o la desatenció a les cures i a l’amor, entesos com a aspectes extramilitants, o l’autoproclamació de ser l’única alternativa al sistema imperant, tot i que acaba reproduint-ne les dinàmiques estructurals: “fixar, governar, disciplinar i controlar”. Com afirmen les autores, “en temps de desfeta o depressió, sorgeix entre els moviments la tendència a recloure’s i a obsessionar-se en estratègies velles ja conegudes”.
Seria una errada pensar que el radicalisme rígid només és dona en les files del moviment socialista. És evident que després d’unes quantes dècades de neoliberalisme, des dels moviments més llibertaris i antiautoritaris tampoc escapem d’algunes d’aquestes dinàmiques
Tanmateix, seria una errada pensar que el radicalisme rígid només és dona en les files del moviment socialista. És evident que després d’unes quantes dècades de neoliberalisme, des dels moviments més llibertaris i antiautoritaris tampoc escapem d’algunes d’aquestes dinàmiques. Per citar-ne alguns exemples, les xarxes socials s’han convertit, amb l’excusa de disputar l’hegemonia cultural, en el front de lluita de moltes companyes. Han derivat en un espai des d’on es dicta qui són els bons i els dolents, de jerarquització de la radicalitat, de cancel·lació i autoreferencialitat i que ens allunya del debat i de la complexització de la realitat, alhora que s’usen per a fomentar les marques personals i certs personalismes a l’estil dels influencers de l’esquerra.
Més enllà de la tendència de les xarxes socials, la militància més clàssica també està impregnada d’aquest radicalisme rígid, en què la crítica i a la vegada la por a no ser prou radicals sol estar present. Com també el fet de veure les carències dels col·lectius, que res del que es faça siga suficient en termes transformadors i que no es qüestionen certes veritats absolutes. Aquestes dinàmiques, a banda del fet que impedeixen el creixement dels projectes, provoquen que les persones involucrades acaben transitant per processos d’ansietat i crispació que, a més, tenen lloc en l’entorn individual o en cercles reduïts perquè no es dona espai a les assemblees per a gestionar els malestars. Aquestes tendències ofeguen la creativitat col·lectiva, l’experimentació i la transformació social.
En contraposició, les autores de Militancia alegre llancen la pregunta: “quins serien els mitjans per a defensar-se de la despossessió de la vida?” a la qual responen: “hi ha almenys dues possibilitats: generar vincles i exercitar la imaginació política”. I, alhora, això demana generar comunitats des de la convivencialitat, com apunta Ivan Illich, quan fa referència a “les relacions creatives que sorgeixen entre les persones i el seu entorn material, sostingudes per la confiança i la responsabilitat”. Des del suport mutu, la cura i l’escolta, la cobertura de les necessitats bàsiques, l’estímul creatiu i l’arrelament al territori i la comunitat, podrem desplegar lluites a llarg termini, generar nous models de vida i imaginar el final d’un sistema caníbal.
