I si només fos mirar endalt… Elisabet Riera (Barcelona, 1973) ha furgat en tots els racons i des de tots els punts gravitacionals on s’apuntaven escletxes o presències de simbologies alades –dir-ne criatures quedaria curt– per fer un monogràfic sobre la capacitat de volar amb la imaginació i connectar mons. A Els alats (2025), la seva tercera referència a l’Editorial Males Herbes –després d’Efendi (2021) i Una vegada va ser estiu la nit sencera (2023)– continua una de les seves obsessions com a escriptora: tota la mitologia alada, transcendental i capaç d’enllaçar totes les realitats i transportar missatges d’una a l’altra. Ella ha volgut anomenar-lo assaig líric, que demana badar per les pàgines i entendre més que mai que l’escriptura no creix en formats morts. Parlem amb l’escriptora per comprendre la seva capacitat de fer front a la gravetat del pensament i recordar-nos com tornar a fer créixer ales.
No és la primera vegada que la teva escriptura mira al cel.
És curiós, o més aviat significatiu, que la primera novel·la que vaig publicar, La línea del desierto (RBA, 2011) també parlava d’ales, però en aquest cas les dels primers biplans que van creuar el Sàhara i l’Atlàntic als anys vint del segle passat. La distància entre aquesta primera novel·la i Els alats descriu perfectament el meu arc de transformació personal i com a escriptora: de l’èpica a la lírica, del periodisme a la literatura, de l’acció a la contemplació, de la joventut a la maduresa. Però a Efendi, per exemple, també hi havia un santuari al cim d’un turó, un lloc elevat al qual el protagonista maldava per arribar. I a Una vegada va ser estiu la nit sencera també hi és molt pressent l’ascens, en aquest cas al pic de la muntanya. Els escriptors sempre donem voltes a les mateixes obsessions, però des de diferents angles.
Qui ets, si passes el dia mirant cap al cel? Què diu aquesta observació de la teva ment filosòfica?
“Badar és un acte fonamental per nodrir la creativitat i un acte revolucionari perquè és l’antítesi de l’utilitarisme i productivitat immediata. Hem de badar molt més, amb la boca oberta, que hi entrin mosques i fins i tot pardals”
Mirar cap amunt sempre ens posa en contacte amb el nostre sentit de transcendència. De forma natural identifiquem el cel amb allò “elevat”, amb la divinitat, potser per la nostra postura bípeda o perquè els astres, i principalment el Sol, font de vida, són allà dalt. Identifiquem el cel amb l’esperit i la terra amb la matèria. Per això passar-se el dia mirant al cel s’associa amb un tipus de pensament més espiritual, més subtil: metafísic, literalment. És clar que mirar al cel –al vol dels ocells o als núvols– també és sinònim de badar, un acte fonamental per nodrir la creativitat i un acte revolucionari perquè és l’antítesi de l’utilitarisme i productivitat immediata. Hem de badar molt més, així, amb la boca oberta, que hi entrin mosques i fins i tot pardals.
Dius que parlar en el llenguatge dels ocells és entendre el nostre llenguatge secret.
La referència al “llenguatge dels ocells” és molt antiga. A l’Alcorà s’atribueix a Salomó aquesta frase: “Oh, homes! Se’ns ha donat el llenguatge dels ocells, la gràcia s’ha vessat sobre nosaltres. És un favor manifest!”. Recordem que Salomó era un rei savi, i era savi precisament per això. Entendre el llenguatge dels ocells és, per una banda, practicar l’art de l’ornitomància (fer auguris segons el vol o cant dels ocells, com es feia des de la Grècia clàssica, que en tinguem constància, i ben segur que abans). Els xamans primitius també imitaven el cant dels ocells per posar-se en contacte amb els seus animals guia que els havien de portar en viatge extàtic cap a una altra dimensió. Farid-ud-din Attar, mestre sufí del segle XII, va escriure El llenguatge dels ocells com a relat del viatge iniciàtic dels individus múltiples cap a la unitat primordial. En definitiva, conèixer el llenguatge dels ocells és comprendre els patrons invisibles de la Natura: els seus cicles, ritmes, energies. Qui els conegui a fons els pot preveure, i per això és un savi. Jo diria també que és savi o sàvia qui s’hi harmonitza en comptes de posar-s’hi en contra.
El món dels ocells sempre és en un altre lloc. Com connecta amb la concepció islàmica d’âlam al-mithâl o món del malakût, un món imaginal, que no és ni dels sentits ni el de l’enteniment abstracte?
Que el món dels alats (per tant el món dels somnis, de les visions, de les profecies, de la inspiració) sigui sempre a una altra banda vol dir que és “més enllà” del que podem copsar només amb els nostres sentits i el nostre cervell, que són molt limitats. Aquest món imaginal islàmic és allà on Ibn Arabi deia que “s’espiritualitza la matèria i es materialitza l’esperit”. Hem de comprendre que no és un món a on arribar, sinó que hi som a dins i al mateix temps és a dins de cadascun de nosaltres. És el món de l’ànima, la nostra porció individual de l’esperit universal. Moltes tradicions la ubiquen al cor, com una guspira.
Si la verdadera expulsió del paradís és la pèrdua de fe en els miracles, i aquell que compren té ales. com podem recobrar aquestes ales de la fe? Poses alguns exemples com l’eros o l’amor -que es fa crèixer les altes-, però també el seu contrari, el thanatos o les ales de l’àngel exterminador de la mort. Com poden contribuir els alats que la humanitat no colapsi?
Recuperar la fe per mi vol dir recuperar l’ànima del món (anima mundi), re-encantar l’univers, entendre que és tot ell un ésser viu i que tot el que conté té una ànima que parla: els animals, els arbres, les pedres… Això vol dir recuperar la mirada sagrada sobre la Natura. Només així podrem, no només respectar-la, sinó entendre que nosaltres com a espècie, en som només una petita part, i que estem al seu servei i no al revés. Crec que només amb aquest canvi de paradigma podrem salvar el planeta.
Remetent-nos a la teva aproximació al sacrifici –fer sagrada la cosa, honrar-la, entregar-la, menjar i ser menjada–, quin sacrifici has fet a l’hora d’entregar aquest text?
Diria que en aquest text he sacrificat el meu jo d’autora per posar-lo al servei del missatge que vull transmetre. Tot i que hi ha una petita part del text que és autobiogràfica (vestigi de la meva etapa literària anterior) aquí apunto cap a un altre lloc que va més enllà del personal (en podríem dir “transpersonal”, si no sona massa new age?). Potser més universal o transcultural, si es vol, que és com he anat aplegant les referències diverses que hi surten.
M’interessa la fera ctònica, “un ésser híbrid, misterios i incomprensible: una amenaça per a l’omnipotència lumínica de la raó”, que l’heroi ha de matar per preservar el racionalisme. No ens sentim més fera que heroi? Com la fera podrà, per fi, recobrar la seva postura no-nociva dins l’imaginari actual, que es necessita per entendre la complexitat d’aquest món? Penso també en la teva frase sobre que “els herois solars són cecs a la inversa: només veuen la llum”…
“‘Els alats’ es pot descriure també com un wunderkammer (o gabinet de meravelles) de les ales. Està construir de forma calidoscòpica, posant en relació gran quantitat de fragments aparentment inconnexes, però que acaben dibuixant una figura més gran”
La relació antagònica entre l’heroi solar i la fera ctònica ha està molt present sobretot en la mitologia occidental. Pensem en sant Jordi o sant Miquel, un ésser alat que cau en picat del cel amb una llança i mata el drac. Remet al llamp de Zeus, el déu pare, i s’ha identificat amb el masculí, actiu, sec, racional, solar… Per contra, la fera ctònica, que sovint es representa amb la serp, és el femení, fosc, humit, lunar i aquàtic. A la nostra societat patriarcal s’ha donat una connotació positiva al primer i negativa a la segona. Però en realitat representen energies complementàries, sense cap connotació moral: la natura no en té de moral, només busca l’equilibri. Aquesta unió de contraris està perfectament expressada al símbol del Tao, on el yin i el yang es devoren i s’engendren mútuament. En l’equilibri de les polaritats hi ha la totalitat.
Com connecta l’estructura d’aquest llibre amb la teva labor com editora de Wunderkammer? Veig moltes similituds amb el formats que publiques, segurament no és gens casual.
Sí, Els alats es pot descriure també com un wunderkammer (o gabinet de meravelles) de les ales. De fet el text està construir de forma calidoscòpica, posant en relació gran quantitat de fragments aparentment inconnexes, però que entre tots acaben dibuixant una figura més gran, amb un sentit complet. Cada fragment seria un objecte d’aquest gabinet.
Ningú arriba a la divinitat a través de la claredat mental o dels sentits, així que com ens recomanes llegir aquest llibre?
Deia Plató que el fetge, òrgan de l’endevinació, només rep i emet imatges en estat d’exaltació o embriaguesa… No cal arribar a aquest punt, però sí que recomano entrar a la lectura amb una actitud més imaginativa que no pas lògica o racional; per molt que el llibre contingui molta informació, no es tracta d’una enciclopèdia ni d’un tractat acadèmic, el que pretenc és inspirar per la bellesa més que no pas instruir o convèncer pels arguments; cal deixar-se portar d’un fragment a un altre amb llibertat, sense voler entendre en cada moment cap a on ens porta, sinó deixant-se gronxar com si contempléssim un estol d’estornells. Cal gaudir del vol sense pressa. Badar-hi.
