Quan parlem de l’empatia o de posar-nos al lloc de la resta podem pecar de dir-ho i no fer-ho. Amb el racisme ens passa molt i molt sovint: sabem que si mirem les coses des d’una altra òptica o des d’un altre lloc no veurem ni pensarem el mateix que abans, però fer aquest moviment o aquest canvi d’òptica ens suposa una sèrie de complicacions que no sempre estam disposades a assumir (perquè en la majoria de casos inclou una pèrdua de privilegis). En L’altra banda de la muntanya Minna Salami ens convida a fer-ho mentre ens dona la mà i ens acompanya a través de conceptes com el coneixement, la descolonització, la identitat, la negritud, la bellesa, l’alliberament… I, sobretot, ens fa veure i entendre com concebríem el món i aquests conceptes si la seva explicació no fos sempre la que ens podria donar un home blanc europeu.
Llegir Salami no és només recomanable perquè, efectivament, ens fa mirar la realitat des d’una altra banda, sinó perquè ho fa des d’un lloc acollidor, amorós i curós
Llegir Salami no és només recomanable perquè, efectivament, ens fa mirar la realitat des d’una altra banda, sinó perquè ho fa des d’un lloc acollidor, amorós i curós. Ho fa des d’una alegria que no té res de naïf, sinó d’esperança i de futur. Entre aquestes pàgines també hi trobareu una lúcida crítica a les polítiques de la identitat i les identitats (exclusivament) polítiques: si bé són apoderadores en molts sentits, també poden esdevenir munició d’una batalla que perdrem perquè situam, de nou, a l’opressor al centre (i a dalt) del relat. Salami advoca, també, per una sororitat caracteritzada per tres elements clau: el perdó com a inversió en el benestar del futur, la responsabilitat com a acte de desprendre’s de la culpa i, finalment, la meticulositat, a la qual defineix com la cola d’enganxar “que uneix la sororitat i la solidaritat”.
L’autora s’esforça, a través d’arguments, referències –polítiques, filosòfiques, musicals, literàries, mitològiques…– i històries interessantíssimes, defensar un món centrat en la dona. I ho aconsegueix, perquè si el subtítol del llibre fos una pregunta –Com veuries el món si no te l’expliqués un home blanc europeu–, la meva resposta seria: el veuria molt millor i amb més profunditat. Perquè llegir un assaig i una autora com Salami al català ja és per felicitar-nos, però que a més et sentis acompanyada durant tota la lectura i puguis aprendre tantíssimes coses i històries –i després hi puguis recórrer o estirar del fil perquè cita i referencia a moltes autores i molts autors– és el que fa que acabis un llibre i sàpigues si val la pena o no. I aquest la val tota.
#RegalaDirecta i t’enduràs un exemplar d’aquest llibre. Pots fer-ho aquí.
