El destacat militant anarquista i principal teòric de l’insurreccionalisme, Alfredo Maria Bonanno, ha mort el dimecres 6 de desembre a Trieste. Nascut el 4 de març de 1937 al barri de San Cristoforo, un dels més pobres de la ciutat de Catània, a Sicília, les seves aportacions teòriques i pràctiques han estat centrals per a l’anarquisme i durant els anys noranta i dos mil van influir fortament en els debats sobre organització i acció llibertària a tot el món, també a casa nostra.
Per a una part del moviment anarquista, Bonanno ha estat molt més que un referent. La notícia de la seva mort, amb 86 anys, l’ha difós la seva companya Annalisa, amb qui Bonanno va tenir un fill que duu el seu mateix nom.
Treballant d’empleat de banca es va poder pagar els estudis i es va llicenciar en Economia i Comerç. El 1967 era directiu d’una petita indústria farmacèutica, però ja havia abraçat les idees llibertàries i va dimitir, perquè va considerar que el càrrec no era compatible amb la defensa de la classe treballadora. Per guanyar-se la vida, feia feines particulars de comptabilitat i el 1971 va obrir la llibreria Underground, que ràpidament es va convertir en lloc de reunió del moviment anarquista local. Durant els anys setanta, Bonanno va participar activament a la gran onada de lluites obreres que va recórrer tota la península italiana i bona part de la geografia europea.
Mentre Salvador Puig Antich era agarrotat a la Model de Barcelona, es va celebrar el procés d’apel·lació a Catània, durant el qual va quedar desmuntada la maquinació policial i Bonanno va ser absolt
El 29 d’octubre de 1972 va ser arrestat i condemnat a dos anys de presó per publicar l’únic número de la revista Sinistra libertaria, que es proposava ser un setmanari i que va ser el primer intent d’establir un moviment insurreccional dotat d’un programa. El van acusar d’instigació a la insurrecció armada contra el poder de l’Estat i de difusió de notícies falses, per assenyalar la connivència entre la policia i els feixistes. El gener de 1973, va sortir en llibertat provisional i el 2 de març de 1974, mentre Salvador Puig Antich era agarrotat a la Model de Barcelona, es va celebrar el procés d’apel·lació a Catània, durant el qual va quedar desmuntada la maquinació policial i Bonanno va ser absolt. Però va haver de tancar la llibreria.
Una vida atzarosa
L’any 1975, amb Franco Leggio, va fundar la revista bimensual Anarchismo, òrgan de debat dels grups d’acció anarquistes en què va publicar gran nombre d’escrits de propaganda. L’any 1977, en plena efervescència revolucionària, va publicar La gioia armata. El llibre va ser immediatament segrestat per ordre judicial i censurat durant molts anys i va comportar que Bonanno fos detingut i acusat d’apologia del delicte. El 28 de gener de 1978 va ser condemnat a quatre anys i mig de presó, però la sentència va provocar un escàndol tan gran que Bonanno va ser amnistiat.
El mateix gener de 1978, Bonanno va publicar un pamflet titulat Il mio testamento político, signat per Jean-Paul Sartre, en el qual l’autor es declarava partidari de la violència revolucionària. Es van vendre cinc mil exemplars d’aquesta falsificació i el mateix Sartre va haver de desmentir-ne l’autoria. Aquesta acció de Bonanno va ser desaprovada per gran part del moviment anarquista italià. El 17 de març de 1978 Bonanno i Franco Leggio van ser jutjats, acusats de menyspreu de la religió catòlica, per la publicació de La peste religiosa, clàssic anticlerical escrit per Johannes Most el 1880. Però el tribunal va haver de reconèixer que no hi havia delicte, ja que una gran editorial havia publicat el mateix llibre uns anys abans. Als anys vuitanta, Bonanno va ser editor en cap de l’editorial Edizioni Anarchismo, que publicava clàssics del moviment obrer revolucionari, documents històrics i contrainformació.
El 23 de maig de 1980, Bonanno i la llavors companya seva, Jean Weir, i catorze persones més, van ser detingudes i la revista Anarchismo va ser segrestada. La policia va voler vincular la revista amb el grup armat Azione Rivoluzionaria, vinculant els debats sobre la lluita armada que s’hi publicaven amb les accions del grup. Un comitè de solidaritat va publicar detallats documents que van desmuntar el muntatge policial i els detinguts van sortir en llibertat el 30 de juny.
La policia va voler vincular la revista Anarchismo amb el grup armat Azione Rivoluzionaria, vinculant els debats sobre la lluita armada que s’hi publicaven amb les accions del grup
El gener de 1981 Bonanno va treure una nova revista, Pantagruel, de la qual es van publicar tres números. Entre 1981 i 1983, Bonanno va participar en la lluita contra la instal·lació d’una base militar nord-americana a Comiso, al sud de Sicília.
El juny de 1984, en període de forta opressió, quan les lleis del “penediment” van ser acceptades per molts membres dels grups armats, Bonanno va publicar un article a la revista Anarchismo amb el significatiu títol de “Sempre estarem llestos per assaltar el cel”.
El 1987 va fundar el periòdic Provocazione. Bonanno va continuar escrivint múltiples textos sobre qüestions organitzatives, recuperant vells conceptes com “grup d’afinitat” o “estructures autoorganitzades” i construint la base teòrica de l’anarquisme insurreccionalista. També va publicar textos sobre Stirner, Bakunin, Hegel o el nihilisme, entre altres.
Des de la seva perspectiva insurreccional, Bonanno va mantenir una forta disputa intel·lectual amb l’anarcosindicalisme. Tant és així que el 1988, durant el congrés antimilitarista de Forli, ell i altres companys insurreccionalistes van ser expulsats del congrés pel sector anarcosindicalista, majoritari a la Federació Anarquista Italiana (FAI).
L’any 1989 va ser detingut amb Pippo Stasi durant l’atracament frustrat a una joieria a Bèrgam. Va ser condemnat a dos anys de presó. Un temps més tard, entre 1994 i 1997, va escriure al setmanari Canenero.
El ‘Procés Marini’
El 16 de novembre de 1995, el fiscal Antonio Marini va començar un macroprocés contra el moviment anarquista italià que va continuar durant l’any 1996 i en el qual van ser detingudes 68 persones, acusades de formar un grup armat anomenat Organització Revolucionària Anarquista Insurreccionalista (ORAI). Bonanno va ser detingut el 19 de juny de 1997, acusat de ser l’ideòleg de l’organització armada, a causa de la publicació de Nueva vuelta de tuerca del capitalismo, que la magistratura va considerar el programa fundacional de l’ORAI.
El ‘Procés Marini’ va culminar el 20 d’abril de 2004 amb el judici de 54 imputats, dels quals només 11 van ser condemnats, entre ells Bonanno, condemnat a sis anys de presó per apologia i propaganda subversiva.
Durant el judici es va desmuntar la farsa i va quedar demostrat que el principal testimoni de l’acusació era fals, que l’organització va ser un invent policial i que les sigles les van treure del llibre de Bonanno. Va complir una part de la condemna a Trieste i la resta en arrest domiciliari.
Tres mesos després del judici, l’Estat italià va engegar una nova operació repressiva, anomenada Cervantes. En aquest cas contra una suposada organització subversiva anomenada Federazione Anarchica Informale i novament van citar a Bonanno com a líder teòric.
La connexió grega
El juliol de 1999 Bonanno va declarar com a testimoni de l’anarquista grec Nikos Maziotis, acusat de posar una bomba al ministeri d’indústria del país hel·lènic, acció de la qual Maziotis en va assumir tota la responsabilitat.
L’1 d’octubre de 2009 Bonanno va ser empresonat a Grècia amb Christos Stratigopoulos, per participar en un atracament al Banc de Pireus, a la ciutat grega de Trikala. Bonanno va ser detingut a l’hotel on s’hostatjava en possessió dels diners expropiats i una pistola. Des del primer moment, Christos es va fer responsable únic de l’acció, per la qual cosa va ser acusat de robatori a mà armada, mentre que Bonanno va ser acusat de complicitat.
Tots dos van ser tancats a la presó de màxima seguretat d’Atenes, on Bonanno va esdevenir un dels presos més vells del continent. El 22 de novembre de 2010 van ser jutjats a Larissa. Bonanno va ser condemnat a quatre anys de presó i Christos a vuit, però Bonanno va ser alliberat i extradit per la seva avançada edat. Tenia 74 anys.
Ideòleg polèmic i criticat
Bonanno és autor de més de vint llibres i infinitat de pamflets, molts d’ells traduïts al castellà, però cap al català. Entre els més destacats, a part dels ja esmentats, trobem La tensión anarquista, Poder y contrapoder, Teoría y práctica de la insurrección, La destrucción necesaria o Afinidad y organización informal.
Sempre polèmic per la seva condició d’ideòleg anarco-insurreccionalista, Bonanno va rebre moltes crítiques i burles, també des del camp anarquista. Amedeo Bertolo, referent dels llibertaris de Milà, el va acusar de dedicar-se a “flagel·lar el moviment anarquista feble i burgès (ell exclòs) amb la modèstia d’un fiscal, la gràcia d’un esvalotador i la ingenuïtat d’un anunciant”.
Bonanno defensava la seva acció com una crítica constructiva “a tots aquells que sostenen que ja és impossible la lluita revolucionària”. “Molt millor que esperar, estem ja decidits a passar a l’acció, fins i tot quan els temps no estan madurs. Perquè volem acabar amb aquest estat de coses ja i no quan les condicions externes facin possible transformar-lo”, plantejava.
Sempre polèmic per la seva condició d’ideòleg anarco-insurreccionalista, Bonanno va rebre moltes crítiques i burles, també des del camp anarquista
En una entrevista que li va fer el digital Columna Negra el novembre de 2012, Bonanno declarava: “No hi ha res en aquestes malalties periòdiques del domini [crisis] que es pugui conduir de manera determinant a una possible situació irrecuperable i aleshores revolucionària. Perquè aquest esdeveniment pugui començar a tenir alguns elements de sentit revolucionari es necessita la nostra participació activa, i és aquí on és primordial la intervenció insurreccional. Quan l’atac es realitza a partir de les característiques organitzatives informals, l’acció no pot ser fàcilment aturada”.
I, preguntat per la qüestió de l’alliberament nacional, en referència a la lluita del poble Mapuche, valorava que “poden sorgir moltes possibilitats d’alliberament, però potser també algunes possibilitats d’una nova forma estatal més petita”. “Caldrà tornar a començar la lluita en el mateix punt que es va deixar. De totes maneres, per ara no és tant una qüestió del que succeirà després de l’alliberament, sinó del que cal fer avui, abans de l’alliberament. I el que cal fer avui correspon precisament amb la lluita insurreccional anarquista en contra de l’Estat xilè”, afirmava.
Alfredo Maria Bonanno va tenir un referent molt nostrat, ja que, segons havia declarat ell mateix en diverses ocasions, el seu pensament i el seu activisme va estar molt influenciat pel maqui Josep Lluís Facerias, que, tot i que en la teoria era anarcosindicalista i ferm defensor de l’organització centralista, a la pràctica reivindicava l’expropiació, l’acció directa i recomanava el grup mínim d’afinitat com a mètode organitzatiu. La influència del guerriller català li va arribar través del llarg període d’exili que Facerias va passar a Itàlia entre 1952 i 1957.
