El passat 14 de gener, Bakary Diba va morir al parc de la Ciutadella de Barcelona després d’una intensa onada de fred que travessava la ciutat. Com assenyala el comunicat de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya (CNAACAT), aquesta mort és una conseqüència directa de la violència institucional sistemàtica que afronten les persones migrants al regne d’Espanya i, en especial, les persones de la comunitat negra africana.
Bakary era un jove que vivia a Barcelona des del 2018, havia migrat des del Senegal, recollia ferralla, es trobava malalt, en situació de carrer i sense papers. La manca d’accés als recursos bàsics per sobreviure, com el treball, la salut i l’habitatge, van ser la causa principal de la seva mort. Recursos que diàriament són negats a milers de persones que viuen en aquest país, malgrat que els seus treballs precaritzats són els que sostenen la vida i la comoditat d’una gran part de la societat catalana.
Al mateix temps, en una mena de realitat paral·lela, aquesta ciutat celebra l’existència de propostes feministes i cooperativistes d’habitatge, alternatives, d’esquerres, LGTBIQ+ friendly, que assenyalen que el model de família ha caducat i que, gràcies a l’esforç col·lectiu, han aconseguit el tan preuat accés a l’habitatge. Un habitatge no només comunitari i feminista, sinó també queer. Una mena de recompensa a la meritocràcia en temps de feminisme blanc.
La mort de Bakary Diba és una conseqüència directa de la violència institucional sistemàtica que afronten les persones migrants, en especial, les persones de la comunitat negra africana
Analitzar aquestes dues realitats que conviuen còmodament en una mateixa ciutat ens permet visibilitzar els efectes del racisme estructural i les profundes connexions entre les violències que milers de persones afronten diàriament. Aquests dies, ningú hauria pogut quedar indiferent davant els atacs de Milei a la comunitat LGTBIQ+ al feminisme a Davos, les celebracions nazis en la presa de possessió de Trump o les imatges de centenars de migrants encadenats i expulsats dels Estats Units. Si és tan senzill veure l’evidència del que passa fora, per què seguim indiferents davant els assassinats que es produeixen en aquestes terres?
Analitzar això des de les estructures, a més de fugir de perspectives moralitzadores, ens permet veure les connexions que existeixen entre el racisme, el capitalisme i el patriarcat. L’accés diferenciat als recursos dins una mateixa ciutat ressalta com les institucions, i en aquest cas a través de polítiques socials, perpetuen l’exclusió de determinades persones, en alguns casos, fins a la seva mort. L’accés desigual als recursos bàsics per viure respon a un sistema colonial que jerarquitza la vida de les persones. Com ens ensenya María Lugones, la colonialitat del gènere no només organitza les nostres relacions en termes de gènere, sinó que ho fa en funció d’una jerarquia racial i colonial que precaritza les vides de les persones negres i migrants, en reiterades ocasions fins a la mort.
No genera contradiccions que les cooperatives aterrin en barris on les persones que hi viuen difícilment hi podran accedir
Quan parlo de connexions profundes, em refereixo a la imbricació dels sistemes de dominació. El fet que unes persones puguin accedir de manera sistemàtica a certs beneficis mentre altres són condemnades a la precarietat i a la mort prematura és el resultat d’aquest mateix sistema. No es tracta d’errors ni de manca d’inclusió, és el sistema operant correctament. Així, mentre alguns sectors de l’esquerra celebren avenços en “formes alternatives de vida”, aquests models estan dissenyats només per a ells, per a aquells que ja gaudeixen d’un cert capital social i econòmic. És per això que a ningú li sorprèn que en els projectes cooperatius d’habitatge, les primeres persones a abandonar-los siguin migrants, racialitzades o empobrides. Com tampoc genera contradiccions que les cooperatives aterrin en barris on les persones que hi viuen difícilment hi podran accedir. El més problemàtic d’aquestes polítiques és que, en lloc d’atacar el sistema, contribueixen a perpetuar-lo.
Finalment, això ens porta a reflexionar sobre els projectes polítics dels moviments feministes i d’esquerres en l’actualitat. Un dels arguments presents en aquestes propostes és que “el model de família” ha caducat perquè no resol les necessitats de les dones o persones dissidents. Aquestes premisses es plantegen en ciutats com Barcelona, on milers de mares migrants i empobrides lluiten diàriament per recuperar les seves criatures, ja sigui perquè han estat robades pel sistema de (des)protecció a la infància o per la impossibilitat de reagrupar-les a causa de les imposicions de la llei d’estrangeria; on tantes dones de diverses regions d’Abya Yala passen la seva vida buscant els seus familiars desapareguts per l’Estat i exigint justícia.
A Barcelona, la mort de Bakary és el resultat de polítiques públiques profundament racistes, i és responsabilitat dels moviments d’esquerres, entre ells els feministes, trencar els pactes racials que les perpetuen
En aquest context, és urgent establir connexions entre la manca d’accés als recursos bàsics, com l’habitatge, els projectes polítics feministes i les estructures racistes i colonials. A Barcelona, la mort de Bakary és el resultat de polítiques públiques profundament racistes, i és responsabilitat dels moviments d’esquerres, entre ells els feministes, denunciar aquestes violències i trencar els pactes racials que les perpetuen. La mort de Bakary ens interpel·la a radicalitzar les nostres lluites perquè no quedi impune. Perquè, com assenyala el comunicat de la CNAACAT, el futur de tants joves que viuen en aquesta ciutat no sigui enterrat pel racisme institucional i perquè ningú més mori de fred per manca d’un habitatge digne.
