Un cop passat el rebombori matinal d’ocells cantant i bestioles atrafegades, el sol va escalfant cada vegada més i va arribant la calma. El migdia i la tarda passen lents, feixucs. I ens amaguem del sol si podem -si la feina ens deixa- i esperem que torni la fresca del vespre per tornar a sortir. La tarda és lenta. Canícula infinita que no dona treva, i sota el sol dur, les ovelles murrien. Murriar és un mecanisme de defensa contra la calor ben curiós: es posen una al costat de l’altra, ben apinyades amb els caps avall entre les potes, a l’ombra densa de les esquenes amb la llana naixent i queden absolutament immòbils, en un estat gairebé letàrgic.
A fora, els tractors encara van amunt i avall, ja han acabat de segar la majoria, però l’estiu és època de pagesos atrafegats i sempre hi ha mil coses per fer. Remugant pels tractors i la pols, hi ha mil cotxes a les carreteres. La calor desperta gent i, com un formiguer espantat, tot s’omple de cotxes, avions, furgonetes i vaixells. Rius de persones apressades.
El postpandèmia ja ha arribat i bàsicament tornem a ser on érem o una mica pitjor. I què hi farem si no sabem o no podem o no volem canviar. Aquests dies arriben molts missatges de caràcter apocalíptic sobre el futur pròxim, alguns de prou creïbles, d’altres a mi em semblen passats de voltes. Però hi ha un ànim general com d’espera abans de la patacada, com si hagués de passar un daltabaix de totes totes. Malgrat que tampoc sabem ben bé què serà, ni com ni quan ni com. I, no obstant això, seguim amunt i avall, i no sabria endevinar si és amb l’aire d’aprofitar el que tenim, com una mena de carpe diem, o amb la temeritat de qui no vol veure ni saber el que pot venir.
Seguim amunt i avall, i no sabria endevinar si és amb l’aire d’aprofitar el que tenim, com una mena de ‘carpe diem’, o amb la temeritat de qui no vol veure ni saber el que pot venir
Els camps són segats i els pagesos amb qui parlo es queixen que el cereal i particularment el blat ha anat malament enguany. També a França, i amb la limitació d’exportacions d’Ucraïna, Rússia o l’Índia els preus es preveuen astronòmics. Però aquesta setmana, enmig de les collites nefastes, el preu ha baixat. Perquè el blat, el nostre menjar, la nostra subsistència -i existència- també està sota la llei dels mercats, l’especulació i els fons d’inversió. I ara a algú li ha interessat una baixada puntual.
Voldria murriar com les ovelles a les hores de calor, però la tarda em pesa, i em pesa aquest futur que no podem somiar. El cataclisme que ha d’arribar, el daltabaix, o la grisor d’un deteriorament progressiu i irrefrenable del planeta. Abocats sense remei cap allà, cap a totes les desgràcies que vindran i, tanmateix, que no han vingut encara. I enmig de tant de pessimisme penso -potser massa calor em fa pensar massa- que el demà no existeix encara, i que és trist que només puguem veure a venir el demà tràgic que se’ns presenta. Que no tenim una ofensiva de futurs possibles, ni energia per intentar construir res: ens limitem a pensar pedaços perquè el futur apocalíptic sigui aproximadament habitable. Recordo haver sentit dir a en Pepe Mujica que si no li poses rumb a la vida, els mercats ja ho faran per tu.
Les ovelles necessiten el ramat per murriar, juntes passen la calor i els entrebancs. Juntes esdevenen ramat i el ramat perdura mentre els individus van naixent i morint
Enmig del sacseig constant d’un cataclisme que no acaba d’arribar, em pregunto si ens en sortiríem si arribés. Si podrem viure amb menys, A vegades, per relativitzar el drama, intento recordar que la nostra existència és casual i efímera. Que el nostre temps és un temps curt i irrisori respecte el temps del planeta, o fins i tot d’altres éssers vius. No és pas una visió nihilista, de resignació o de passivitat. Al revés: si el nostre temps és breu, el nostre temps és també el dels qui vindran. Perquè individualment som ben poca cosa en aquest planeta, en aquesta vida. Som els que venien darrere, som els que vindran després. Siguin de sang o siguin per qualsevol altre vincle. Que som en els altres i pels altres, i que potser és aquí on fem sense saber-ho la resistència més efectiva al pessimisme imperant.
La tarda és feixuga i la previsió és que les canícules seran cada any més llargues i la calor més intensa. Les ovelles necessiten el ramat per murriar, juntes passen la calor i els entrebancs. Juntes esdevenen ramat i el ramat perdura mentre els individus van naixent i morint. Quan torni la fresca sortiré i els pardals joves estaran esvalotats. Aquest any al costat del galàpet que s’està davant del corral n’hi havia un de petit i les garses joves de l’any passat ja són adultes.
Penso que si la patacada ens agafa sense gran cosa, tenir-nos a nosaltres ja és un futur.
El sol baixa a poc a poc i em travessen alguns dels versos de “La fàbrica”, d’en Miquel Martí i Pol:
“La nostra estirp és de titans. Ho dic sense cap prejudici.
Penseu, si no, en la gent que, dia rere dia
sofreix, estima, mor.
Aquella trista i oblidada gent
que cada tarda menja el mateix plat,
poc amanit, de tendresa,
que disposa només de dues cambres
per enyorar els camins,
que se sap irremeiablement vençuda
pel destí
i que, això no obstant,
engendra infants
i creix en els infants
i és poderosa i dolça com un arbre,
com un gran arbre dens i vigorós
que cada primavera treu florida.
La nostra estirp, ben cert, és de titans.”
