Fa un parell d’anys vaig anar al cinema a veure Alcarrás, l’aclamada obra de Carla Simón, com a bona feminista desbaratafestes vaig sortir bastant decebuda en haver d’observar durant 120 minuts el paper de figurants que les persones migrants, especialment afrodescendents, desenvolupaven a la pel·lícula. Em va semblar una oportunitat perduda abordar un problema econòmic, ambiental i social com el que la pel·lícula mostra només des de la perspectiva de la blanquitud. Especialment, quan la vida de moltes persones migrants a Catalunya i al Regne d’Espanya brinden elements centrals per a explicar la crisi de l’actual model alimentari.
D’altra banda, cada vegada que escolto notícies sobre mobilitzacions de sectors relacionats amb l’agricultura em venen al cap els conflictes que van tenir lloc l’any 2008 a l’Argentina durant el govern de Cristina Fernández de Kirchner. Mentre l’imaginari popular associava “al camp” amb petits agricultors que lluitaven per sobreviure amb producció ecològica, després ens vam adonar que es tractava de grans empresaris que s’enriquien amb l’agronegoci, generant més danys ambientals i empobriment als petits pagesos.
En les reivindicacions sostingudes per diferents actors del sector agrari advertim que la situació dels i les jornaleres queda totalment exclosa del debat
Amb aquests antecedents, el dimecres 7F, durant la jornada de lluita contra el genocidi que enfronta el poble palestí, rebíem notícies de l’arribada d’aproximadament 2.000 tractors al centre de Barcelona. Després d’una fugaç esperança que fora en solidaritat amb Palestina, vam saber que es tractaven d’accions en el marc de jornades de protestes agràries convocades en diferents punts del Regne d’Espanya.
A les xarxes socials les informacions es creuaven entre els qui acusaven els manifestants de ser pròxims a la ultradreta i negar el canvi climàtic; i els qui assenyalaven la radicalitat de la seva lluita. En aquest sentit, l’experiència argentina ens va ensenyar que el sector agrari és profundament heterogeni i en el seu interior existeixen una gran varietat de posicions polítiques. No estan en la mateixa situació els grans agricultors, que reben el 80% de les subvencions, que els petits que lluiten per sobreviure i es veuen ofegats per les impossibles condicions de competència que exigeix el model neoliberal en el qual vivim.
En aquest sentit, la proposta interseccional (blanquejada en aquestes latituds) de Kimberlé Crenshaw ens aporta eines per a analitzar la qüestió. L’autora qüestionava les polítiques d’identitat desplegades als Estats Units per a combatre el sexisme i el racisme en mostrar que les categories usades privilegien algunes experiències i exclouen a unes altres. És a dir, que la identitat del grup se centra en les experiències d’uns pocs, generalment dels qui tenen el poder per a col·locar-les com a dominants, i ignoren les diferències que existeixen a l’interior.
Moltes de les migrants qui actualment treballen en el camp eren abans pageses en les seves terres i es van veure expulsades per les polítiques econòmiques europees
En aquest sentit, els qui tenen la veu dominant en la disputa agrària actual no són precisament els qui més es perjudiquen de polítiques europees. Les jornaleres de Huelva en lluita, per exemple, demanaven als seus caps que “entre protesta i protesta” es recordessin de complir amb les mínimes i minses condicions laborals establertes per la llei, com apujar el salari mínim i pagar les hores extres. En les reivindicacions sostingudes per diferents actors del sector agrari advertim que la situació dels i les jornaleres queda totalment exclosa del debat i, igual que a la pel·lícula d’Alcarrás, es perd l’oportunitat de fer visibles les connexions entre el capitalisme, el colonialisme i el patriarcat. I el més problemàtic és que molt probablement contribueixen a reforçar-ho.
Si féssim una anàlisi interseccional, com proposaven les autores antiracistes, veuríem que moltes de les migrants que actualment treballen al camp eren abans pageses en les seves terres i es van veure expulsades per les polítiques econòmiques europees. Veuríem que l’actual genocidi al poble palestí no podria entendre’s sense les polítiques d’Israel en relació amb el camp, la seguretat alimentària i a l’ocupació de les seves terres. Hauria estat bell veure arribar a Barcelona tractors que expressaven la solidaritat amb la lluita Palestina i exigien un canvi radical del model alimentari. No obstant això, l’experiència ens ha ensenyat que “els d’aquí i els de fora” no som la mateixa classe obrera.
