Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Nairobi, un segle de segregació legal

Els barris barraquistes de la capital keniana segueixen suportant la llosa de les ‘zones natives’ que l’imperi britànic establí el 1919, i viuen a l’ombra del luxe i l’expansió comercial del que vol ser el San Francisco africà. El reportatge forma part del suplement sobre la Mostra de Cinema Africà de CineBaix, publicat amb el número 477 de la ‘Directa’

Nairobi, ciutat de contrastos entre girafes i gratacels / Paras Chandaria

Desenes de cotxes fan cua per entrar al Junction, un dels centres comercials més freqüentats per la classe mitjana i els milers de persones expatriades que resideixen a la capital keniana. Fortes mesures de seguretat custodien l’edifici, mentre un cercle de joves es llança damunt les finestres dels turismes oferint mocadors de paper o un rentat de vidres. A la sortida, la clientela comparteix menjar amb qui es busca la vida a l’exterior, la majoria menors d’edat provinents de barris empobrits com Kibera o Kawangware. És diumenge, el dia que s’exerceix amb religiositat l’almoina cristiana, un altruisme trivial a l’hora d’esborrar l’enorme bretxa de classe, tan incontestable com el temor que es respira dins d’edificis com aquest després d’atacs atroços com els perpetrats per Al-Shabab al Westgate el 2013 o a l’hotel Dusit enguany.

La por i la segregació no són atributs estranys a la societat keniana. Com si es tractés d’un murmuri latent a punt per reaparèixer en qualsevol instant, els brots de violència postelectoral viscuts el 2008 rebrollaren a les confuses eleccions de 2017. Una altra remor, la de l’exclusió, persisteix de forma molt més òbvia i tangible, discriminant sistemàticament més del 60% de residents urbans de l’accés formal a la terra, cases dignes o serveis bàsics com la canalització de l’aigua o l’electricitat. Amb la marginació i la por pràcticament institucionalitzades com a estratègies de govern, cites com la de l’activista Boniface Mwangui, “A altres països tenen màfia, a Kènia, la màfia té un país”, no són gens exagerades. Una lògica que es replica en l’àmbit urbà.

El 2009, un informe sobre pobresa urbana d’Oxfam calculava que el 10% més ric de la població de Nairobi acumulava el 45,2% dels ingressos i que el 10% més pobre, només l’1,6%. La marginalitat afecta un 60% de residents que, sovint, ni tan sols apareixen als censos i que viuen en condicions insalubres i d’amuntegament en el 5% de l’àrea metropolitana; mentre que l’altre 40% de la població ocupa amplis espais en barris degudament canalitzats, cases amb jardins o condominis tancats, enreixats i vigilats que allotgen agradables patis amb piscines.

És més just parlar de Nairobi com un laboratori on es dibuixa contínuament una identitat urbana i moderna fruit de l’enorme diversitat cultural; tot i que urbanísticament la capital keniana és una ciutat tricolor, hereva d’un triple urbanisme de caràcter racial fet per a població blanca, negra i índia

Com tantes altres ciutats del Sud Global, Nairobi és una urbs de contrastos. Un nucli urbà modern que atrau capital empresarial dels quatre punts cardials mentre concentra més de la meitat de la població en slums o barris barraquistes. Una ciutat coberta de verd, parcs frondosos –com Karura Forest– i avingudes que arrebossen naturalesa i luxe –com Karen–; alhora que la seva població inhala un dels aires més contaminats del continent, fruit d’una altíssima congestió de trànsit, que, com adverteix el Banc Mundial, no augura un bon futur donat que el nombre de cotxes a la capital es duplica cada sis anys.

Es podria dir que la que fou sobrenomenada “la ciutat verda sota el Sol” és avui una ciutat dual. Malgrat que la realitat és molt més complexa i no es pot definir amb una paleta binària de blanc i negre, el contrast de riquesa i pobresa seria una bona manera de definir la grisor de l’asfalt que la domina. No obstant, és més just parlar de Nairobi com un laboratori on es dibuixa contínuament una identitat urbana i moderna fruit de l’enorme diversitat cultural; tot i que urbanísticament la capital keniana és una ciutat tricolor, hereva d’un triple urbanisme de caràcter racial fet per a població blanca, negra i índia que avui segueix exercint una forta influència en la seva configuració socioeconòmica.


Segregació a esquadra i cartabó 

Nairobi nasqué a finals del segle XIX com a resultat del projecte britànic d’explotació colonial al voltant d’una parada del ferrocarril de la línia que anava de Mombasa a Kampala amb l’objectiu de poder extreure recursos naturals en direcció al vell continent. Abans de la seva arribada, el poble nòmada massai cuidava les terres on s’erigiria l’actual urbs –el nom de la qual prové d’una expressió maa que significa ‘aigües fredes’– i pasturava els seus ramats entre lleons i elefants. Avui, una escassa representació d’aquestes espècies intenta sobreviure en un amenaçat parc nacional que fa de la capital l’única ciutat del món on turistes poden fotografiar girafes sobreposades a gratacels que sobresurten d’un núvol de contaminació. La pintoresca, però marginada, minoria massai és exotitzada i omple portades de guies turístiques com la Lonely Planet, mentre de portes cap endins l’exclusió política i econòmica de poblacions locals com aquesta està profundament arrelada com a part de l’ADN nacional.

Segons la historiadora Cathérine CoquéryVidrocitch, des de 1919, l’urbanisme de la ciutat va adoptar un sistema propi de l’apartheid, amb la delimitació d’un centre europeu de negocis i administració, àrees residencials europees i casernes militars –amb normatives que fixaven els tipus de materials i de construccions permesos– o amb una zona de basars indis –població que exercia de peona de la colònia com a enginyera, constructora o treballadora de l’administració. A la població africana que anava arribant atreta pel fervor urbà des de les zones rurals, se la desviava a àrees natives, a les terres de l’est de la ciutat, les anomenades eastlands: barris fornits per treballadores sexuals que oferien els seus serveis a nois joves empesos per la idea d’una vida pròspera, superant els sistemes precolonials. Avui, aquests emplaçaments són llar d’extensos barris informals o barriades no planificades amb carència de serveis com la recollida d’escombraries, habitatges precaris i insalubres, dominats per l’economia submergida i vulnerables a constants desallotjaments forçosos imposats per la “ciutat formal” o legalment constituïda.

En els darrers dotze anys els preus de les terres han augmentat més de sis vegades en 24 dels 32 barris suburbans i satèl·lits. De manera que gran part de les persones que hi resideixen s’han de reubicar en barris més humils

Al mateix temps, a 1.670 metres del nivell del mar, Nairobi s’enfila als rànquings de la innovació tecnològica per postular-se com el San Francisco africà. Des de fa ben bé una dècada, la ciutat s’ha guanyat el sobrenom de Silicon Savannah per comptar amb un nodrit ecosistema empresarial i centres d’incubació com l’iHub –que des de 2010 ha creat més de 170 empreses emergents del sector– i haver atret l’interès de grans multinacionals i emprenedors com el fundador de Facebook, Mark Zuckerberg. Mentre això succeeix, a Kilimani, barri on es troba l’edifici i que aspira a convertir-se en el nou centre financer, arrasa la bombolla immobiliària i la gentrificació.

Segons The Economist, en els darrers dotze anys els preus de les terres han augmentat més de sis vegades en 24 dels 32 barris suburbans i satèl·lits. De manera que gran part de les persones que hi resideixen s’han de reubicar en barris més humils com l’emblemàtic Buruburu, veient de reüll com, als baluards de la pobresa, màquines excavadores s’obren pas menyspreant les humils cases de xapa i fang i les vides que hi habiten, sense oferir alternatives. La inversió en infraestructures que descongestionin el trànsit serà crucial per possibilitar el desenvolupament i l’operativitat de la capital, diuen els responsables de les polítiques públiques o organismes internacionals com ONU Habitat –amb seu a la ciutat.

A Nairobi, els drets a un habitatge i una vida dignes semblen directament proporcionals a l’estatus social. No és casual, tal com explica un informe sobre riquesa a les ciutats africanes elaborat l’any 2016 per la consultora Knight Frank Research, que sigui la capital africana amb més metres quadrats destinats a la construcció de centres comercials com el Junction Mall. El capitalisme desenfrenat ha arrelat magistralment, fent d’espais tancats i excloents la metàfora d’un espai urbà socialment degradat. Un segle després d’aquella zonificació racista d’“àrees natives”, una minoria segueix dominant la ciutat emparada per la llei.

A la perifèria, i mentre la misèria se segueix encruelint amb la descendència a dues o tres generacions de les persones que un dia deixaren enrere la vida rural, l’esperança floreix a cop de beques d’educació, ajuts a projectes de suport a les dones o la filantropia d’institucions i onegés en un tímid intent de difuminar l’esvoranc estructural que segueix latent en aquesta, com tantes altres, metròpoli africana.

L’article forma part del suplement sobre la Mostra de Cinema Africà de CineBaix, publicat amb el número 477 de la ‘Directa’

Article publicat al número 8 publicación número 8 de la Directa