Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L’endemà

“…y los tratados sobre capitalismo cognitivo

tienden a llenar bibliotecas enteras

ay, amigos: necesitamos

más asambleas en fábricas y barrios y oficinas

y menos radical chic”

Jorge Riechmann, 2012

 

Nit preelectoral, un treballador de Glovo, precarietat sobre rodes, mor atropellat a Barcelona. Em ve al cap una frase crua i seca de fa un any i escaig: “Si haguéssim de contractar repartidors, no existiríem”. És una entrevista a La Vanguardia al director d’Uber Foods, uns dels ordidors de cada pedalada cap a un lloc pitjor. Hi ha un tercer element indestriable en la conxorxa: nosaltres i la nostra relació –ho volem tot, ara i aquí– amb el consum compulsiu 24/7 i el capitalisme de plataforma. En tot cas, no consta cap actuació d’ofici de cap fiscalia per frau laboral estructural, generalitzat i massiu. Mentre l’estadística freda escup que el treball ja no exclou de l’exclusió social: la pobresa assalariada a Catalunya ja frega el 12%. Un de cada de deu treballa per no arribar a final de mes. Li diuen “recuperació”. I ven bou per bèstia grossa.

Vigília de la festa de la democràcia, el 15% dels nostres veïns i veïnes no van poder acudir a les urnes el passat diumenge. I no perquè s’abstinguessin com a opció, sinó perquè estan exclosos legalment des que el PSOE va inaugurar les legislacions d’estrangeria –i els CIES– el llunyà 1988. El 28-A, 800.000 persones van quedar en apartheid electoral a Catalunya. Tren a Ginebra divendres passat i passat Figueres, entren al vagó cinc agents de la policia nacional. S’aturen només en dues butaques. Disposició corporal securitària com si estiguessin a punt d’enxampar El Chapo. Únicament identifiquen segons el color de la pell –un noi magrebí i un home senegalès–, efectes duradors i perllongats de les batusses racistes que Rubalcaba negava, mentre les ordenava per escrit el 2008. Fa temps que plou al revès. Nanotecnologies òptiques del control, joguines repressives, un agent treu un aparell microscòpic que agrega al mòbil per comprovar la veracitat del passaport en temps de tanta falsedat, impostura i canallades. A Perpinyà, guió escrit, l’obra no canvia però els actors revelació passen a ser els gendarmes i els figurants, els de sempre. Es reprodueix idèntica escena amb idèntica normalitat. I idèntic silenci col·lectiu. Eixordador.

El 15% dels nostres veïns i veïnes no van poder acudir a les urnes el passat diumenge. I no perquè s’abstinguessin com a opció, sinó perquè estan exclosos legalment des que el PSOE va inaugurar les legislacions d’estrangeria

Europe’s living a celebration. Exordi junkerià –”a buenas horas, mangas verdes” i a misses dites–, abans de les eleccions al parlament europeu de fireta que tan poc pinta en la UE de la troica, els estats i els mercats, el president de la Comissió Europea diu: “vam insultar Grècia”. I aclareix que van ser insolidaris, que van fer massa cas a l’FMI i que li van aplicar al sud d’Europa una “austeritat irreflexiva” -que encara paguem i patim. Per escrit, la fiscalia espanyola emet directriu per pervertir –nova volta de caragol– la llei de delictes d’odi que pretenia, inicialment, protegir les minories històricament discriminades, perseguides o vulnerabilitzades: la directriu incorpora el criteri que d’ara endavant, estranya minoria criminal protegida per l’Estat, odiar el nazisme serà un delicte d’odi –”la democràcia liberal boqueja”, escriu amb raó Pedro Vallín. Al Brasil, l’exfundadora de Femen s’integra en l’onada Bolsonaro. Margaret Atwood, l’autora d”El conte de la criada, no ho hauria pogut fer millor. Distopies del cada dia.

L’endemà de tot plegat, vinagre balsàmic socialista. Sant tornem-hi. Parlant exactament de la mateixa crisi, caldrà recordar que és el mateix dispositiu de poder que ara puja –el PSOE– qui va pujar a l’estrada de la realitat les pitjors retallades antisocials des del final de la dictadura, una reforma laboral que va reconsagrar la precarietat i un decret que va rescatar impunement la banca. No fa ni nou anys i encara paguem la broma. Corol·lari ZP: el darrer gest d’aquell darrer consell de ministres socialista en retirada va ser indultar un banquer, el número dos del Santander, Alfredo Saénz, condemnat –per cert– per la implicació en la trama catalana de corrupció del Cas Estivill. Com sovint ens saltem la lletra petita i no aprenem a passar del titular, caldrà recordar que els tribunals van anul·lar aquell indult. I com la pitjor mentida és l’autoengany i oblidar-se ràpid on érem fa res, em recompto entre els que el darrer mes hem estat tensament pendents de si irrompia la triple aznaritat al poder de l’Estat i de si els ultres bloquejaven la cambra europea via Bannon. Ni una cosa ni l’altra –per ara. Altres faran la feina bruta. No en tinc cap dubte.

Si democràcia és alguna cosa més que dipositar una papereta cada 1.440 dies en una urna, no s’esperin d’aquí a quatre anys -no deleguin, no es conformin, no es cansin- a provar de canviar les coses. Perquè aleshores sempre serà massa tard

Fi de cicle amb regust amarg, diuen. Però aleshores, implica necessàriament el començament d’un de nou encara per escriure, encara per resistir, encara per transformar. Un amic, un company, m’escriu l’endemà: fa pinta de llarg hivern. Tinc la temptació de respondre: com sempre, no? Déjà-vu d’aires de 2003 quan derrotàvem l’aznaritat: la socialdemocràcia empra els moviments socials com a escala per accedir al poder i després li tira l’escala a sobre. Un clàssic revisitat: o com explica Pedro Sánchez que no deixi salpar l’Open Arms a rescatar vides i autoritzi un vaixell de guerra a transportar armes? Aleshores, fa quinze anys, la consigna de poder era “torneu-vos-en a casa”. Una consigna molt vintage i molt 78, feta del narcòtic de la resignació com a imposició política. És la que pretenen ara, mal barrejada amb el judici final suprem: tancar per dalt tot el que caldrà obrir per baix. “La pròrroga” ha escrit Alba Rico: quatre anys de feina ingent, cabdal i imprescindible per reconstruir mil bocins i refer-ho tot. Sense oblidar tot el que hem fet des de marges i tangents -que és molt-, del no fet -i queda massa encara- i del fet malament -que no són poques coses.

Autocrítica i crítica en nits difícils i ressaques èticopolítiques, caldrà dir que contra l’èxit narcisista d’autor, tot fracàs sempre és col·lectiu. Consigna i divisa hiperrealista: saber perdre; aprendre a fracassar més i millor; organitzar el pessimisme -Trueba, Beckett, Breton. Només en la derrota som invencibles -escrivia Walter Benjamin. “Res està perdut si es té el valor de proclamar que tot està perdut i començar de nou” -paraula de Julio Cortázar. Som totes les derrotes acumulades i una més només ens ratifica en el bàsic i elemental, més enllà d’enquestes i platós i simulacres. Més que mai, urgeix una sortida humanista, democràtica i emancipadora, aquí i arreu, que passa per projectes concrets, des de baix i en xarxa, cooperatius, feministes, ecologistes. Si democràcia és alguna cosa més que dipositar una papereta cada 1.440 dies en una urna, no s’esperin d’aquí a quatre anys -no deleguin, no es conformin, no es cansin- a provar de canviar les coses. Perquè aleshores sempre serà massa tard. Les coses es canvien i es lluiten cada dia. O ni es lluiten ni canvien. Es tracta de continuar començant, un altre cop, avui mateix i encara per canviar-ho tot. I si volen esma, coratge i esperança per l’endemà, passin urgentment per la república napolitana del vincle, amb aquesta meravella de Le lettere dei napoletani ai migranti in difficoltà: una defensa aferrissada de la vida perquè prou mort ens programen cada dia. Va per tants companys i companyes: la forma quotidiana més concreta de saber que sempre seguirem dempeus contra bords i lladres, que la lluita mai s’acaba i que no hem vingut precisament, parafrasejant Oteiza, a esguerrar una carrera de perdedors per un èxit de merda. Seguim.