Si amb la novel·la Atrapa la llebre, Lana Bastašic ens convidava a viatjar per l’atmosfera balcànica de la mà de la joventut adulta que hi havia crescut durant els anys noranta, amb la compilació de relats Dents de llet ho torna a fer, però aquest cop a través de la veu de la infància d’aquella mateixa generació.
Decidim acceptar la invitació, agafem fort aquestes mans petites per no perdre’ns cap detall i iniciem aquest viatge.
Llegim el títol del llibre i ens evoca a la imatge edulcorada que acostumem a tenir de la infantesa, tot i que de seguida podem notar com un aire fred de crua realitat està a punt d’esclatar-nos a la cara per trencar amb aquest mite de la felicitat i la innocència que envolta els nostres primers anys de vida.
Inspirem fort aquest aire abans d’obrir el llibre, per endinsar-nos en aquest mar d’emocions que emergeixen de cada una de les dotze històries –dures i tendres a parts iguals– que omplen aquestes pàgines. Històries de família i d’amistats veïnals, de presó domèstica. Històries de progenitors absents, de manera física o mental, de persones adultes que encarnen l’autoritat. Històries que ens expliquen la història del que significa fer-se gran a entorns tacats d’hostilitat.
Intuïm, a mesura que arribem al final del llibre, un clam de la infantesa, un crit al món adult per recordar-nos que quan som persones petites sentim i captem la realitat del nostre voltant de la mateixa manera que ho fem un cop entrem a la categoria d’adultes
Assaborim la incomoditat, sentim un petit sacsejament amb cada vivència relatada amb un llenguatge senzill, propi dels infants que la protagonitzen. Cada història desperta una inquietud dins nostre, una negació interna a acceptar la por, la vergonya, l’esperança, la soledat, l’eufòria, la culpa o el sentiment d’incomprensió d’aquestes persones.
Escoltem la veu de cadascun d’aquests personatges, que no es presenten amb nom propi, però que ens porten a imaginar persones d’edats primerenques amb vivències personals que mereixen ser contades, desdibuixant així l’homogeneïtzació de la infància i fent valdre la seva visió del món. Aquestes pàgines ens fan de mirall, regalant-nos el reflex dels nostres petits jo, dels que sovint oblidem tot el que sentien.
Palpem entre línies les cicatrius d’una guerra, la violència d’una societat patriarcal, la falta de cures, la traïció de la confiança que l’infant diposita en la persona adulta per sobreviure. I entenem que tot això ens comença a travessar molt abans que comencin a créixer les dents definitives.
Intuïm així, a mesura que arribem al final del llibre, un clam de la infantesa, un crit al món adult per recordar-nos que quan som persones petites sentim i captem la realitat del nostre voltant de la mateixa manera que ho fem un cop entrem a la categoria d’adultes i que, potser, simplement cal traçar un pont comunicatiu amb la infància per fer sentir –amb i en tots els sentits– les veus que la societat adultcentrista ha silenciat.
