Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

María Sánchez, veterinària de camp i escriptora

"Necessitem tornar la dignitat a la gent que sosté el món: les camperoles"

/ Jose González

És dona, del camp, veterinària i escriptora, per aquest ordre. Nascuda a la Sierra Norte de Sevilla l’any 1989, treballa i viu amb una mirada agroecofeminista. En aquest moment de la seva vida se sent afortunada de poder acompanyar associacions que defensen espècies d’animals en perill d’extinció, com les gallines extremenyes blaves. Reivindica amb urgència el seu origen rural, i després d’escriure els llibres Quadern de camp i Terra de dones, acaba de publicar un recull de vocabulari popular rural anomenat Almáciga, un viver de paraules del nostre medi rural (GeoPlaneta, 2020). Acaricia el seu gat mentre conversa, apassionada pel que diu, que, sens dubte, és el que sent.


Et defineixes com a agroecofeminista. Tant l’agroecologia com el feminisme són moviments socials i polítics però també són pràctiques, maneres de viure. On es creuen?

“L’agroecologia, d’entrada, no és feminista, perquè les violències patriarcals arriben a tots els estrats”

Jo parlaré des de la meva experiència personal, des del meu dia a dia, perquè no soc acadèmica, jo no faig articles científics; el meu dia a dia és al camp, és la pràctica. L’agroecologia i el feminisme es creuen sobretot perquè, en aquest país, els projectes més interessants que s’estan fent en agroecologia i les formes de lluita contra aquest sistema extractivista –que s’enfoca només en la producció, que no té en compte la vida, que no té en compte el territori ni els ecosistemes– estan liderats i posats en marxa per dones. Són elles les que estan salvant races en perill d’extinció, fomentant grups de consum, organitzant-se per lluitar contra les macrogranges. Crec que és fonamental aquesta forma de treballar i de relacionar-nos amb la terra que ens dona l’agroecologia. Però l’agroecologia, d’entrada, no és feminista, perquè les violències patriarcals arriben a tots els estrats; per això és fonamental posar-se aquestes ulleres feministes i no reproduir les violències patriarcals.


El món rural tendeix més a ser comunitari que l’urbà. Tot i que la pandèmia ha modificat aquesta realitat, creus que la urbanitat és compatible amb viure de manera comunitària?

Jo crec o espero que sí. Aquesta ha estat una de les coses positives de la pandèmia. Silvia Rivera Cusicanqui, una de les meves sociòlogues preferides, diu que quan un sistema col·lapsa per acumular problemes, es dona un pachakutik –paraula quítxua– i que en les esquerdes que s’obren es donen espais on podem reimaginar i repensar noves formes. Jo no idealitzo el món rural i demonitzo la ciutat, per a res; però sí que reivindico que sempre s’ha parlat molt malament dels pobles i hem idealitzat la urbanitat, ja que durant la dictadura franquista el progrés era deixar el teu poble i anar-te’n a una ciutat. És veritat que, gràcies a la pandèmia, la gent ha començat a parlar amb els seus veïns, que no els coneixia. Al meu poble, si un dia la meva àvia no obre la porta, les veïnes ja n’estan pendents. Però les ciutats realment per què estan fetes? Per a la vida o per produir i consumir? Ens hem adonat que les ciutats no estan fetes per a aquesta vida comunitària. Vas pel carrer i no pots seure perquè ja no hi ha espais públics, es dissenyen bancs perquè la gent no pugui estirar-s’hi o on no puguin seure dues persones juntes; és aquesta arquitectura antivida, anticompartir. Hem viscut en una bombolla d’immediatesa i d’individualitat que fa por. Llavors aquesta fractura que s’ha produït durant la pandèmia a mi em dona esperança, perquè, per exemple, a Madrid s’han organitzat bancs d’aliments i menjadors socials impulsats per la gent.


Assegures que el camp és una forma de resistència. A què?

“Hem arribat a industrialitzar el camp perquè això és el que es fomenta i és el que se subsidia”

Compte, no tot el camp, i és que tenim un greu problema: s’està uberitzant el camp. Amb la pandèmia, la situació dels temporers està sent portada: “Un treballador mor treballant dotze hores al dia per 20 euros agafant síndries, sense descans, sense beure aigua”. Però això passa des de fa molts anys, i s’han denunciat les condicions de treball a les grans explotacions intensives com els hivernacles de Huelva. Aquesta és la fabulosa horta d’Europa de la qual es presumeix. Jornaleres de Huelva en Lluita porta anys denunciant la situació de les dones migrades. Però després els migrants són els que ens roben, segons el discurs racista i xenòfob imperant. I què estem menjant? Ja no és només el que ve d’origen animal, també són les verdures, el mateix oli d’oliva: que siguin arbres no vol dir que no siguin part d’un sistema intensiu que es carrega un ecosistema, que es carrega la biodiversitat. Hem de ser conscients que som éssers interdependents, com diu la gran Yayo Herrero, i no només entre les persones, sinó amb el sòl, l’aigua, els animals. Hem arribat a industrialitzar el camp perquè això és el que es fomenta i és el que se subsidia. I mentrestant, si agafem els mapes de la superfície de pastura i els mapes de la superfície de Xarxa Natura, que són tots els parcs naturals –els espais protegits del país–, coincideixen. On hi ha ramaderia extensiva és on hi ha biodiversitat, és on hi ha els parcs naturals com Sierra Nevada.


Llavors, si tenim en compte que l’agricultura representa només un 3% de l’activitat econòmica de l’Estat espanyol, aquesta resistència està en perill d’extinció?

És clar. El camp de la resistència és el de les pastores que treballen amb races autòctones que s’estan extingint encara que moltes vegades no siguin rendibles. És el dels grups de consum, camperoles que segueixen lluitant i protegint les seves llavors. I una altra forma de resistència és menjar els aliments de temporada, menjar béns de proximitat. Fa ràbia perquè podríem alimentar-nos tots així, perquè tenim un territori i gent que vol fer-ho; el problema és que s’està incentivant i subvencionant el contrari. Per què hi ha tantes macrogranges, tants monocultius intensius? A la meva terra, a la comarca de la Vega del Guadalquivir, una terra molt rica, antigament hi havia arbres fruiters, hi havia pluralitat. I ara què estan plantant? Oliveres. Per què? Perquè és el que dona diners a través de la política agrària comuna de la Unió Europea.

"Necessitem tornar la dignitat a la gent que sosté el món: les camperoles"


A l’Amèrica Llatina hi ha una lluita important per conservar les llavors nadiues enfront de l’entrada de llavors certificades i transgèniques. Quina és la situació de les llavors nadiues a la península Ibèrica?

“Que hàgim perdut la biodiversitat de cada poble, de cada territori, és fruit de l’homogeneïtzació del menjar”

Jo treballo amb animals, així que no en sé tant, d’aquest tema, però crec que a escala mundial és una cosa que hauria de preocupar-nos molt més del que ens preocupa: depenem de grans empreses per poder menjar. La humanitat està en mans d’unes persones amb poder, és un fet molt greu. Que hàgim perdut la biodiversitat de cada poble, de cada territori, és fruit de l’homogeneïtzació del menjar, de voler menjar tots el mateix.


Creus que al camp la divisió de tasques associada al gènere és més forta que a la ciutat o no hi té res a veure?

Tant a la ciutat com al camp, el masclisme ho abasta tot. Potser sí que es veuen més remarcades les tasques de la dona al camp: tenir cura de la casa, tenir cura dels fills i tenir cura també de l’horta; però també s’ha descobert, per exemple, que hi havia dones en la transhumància, en el moviment de ramats de nord a sud de la muntanya a les pastures d’estiu, aprofitant rostolls, però elles no han explicat la seva història. Jo, des de la meva experiència –i no és el mateix ser una dona veterinària que una dona migrant que treballa com a jornalera, és a dir, jo parlo des de la meva situació de privilegi–, puc dir que comparant la meva feina de veterinària amb la d’escriptora, és impressionant el masclisme que m’he trobat a les grans ciutats. En canvi, he treballat per Espanya i Portugal amb ramaders i ramaderes de tot tipus i m’he sentit molt estimada i molt acollida.


Com es relacionen el feminisme i la tradició en la ruralitat?

En aquest sentit no hi ha xocs, però sí alguns plantejaments i qüestions. Xocs pot haver-n’hi, però per a qui? Per a les feministes de la ciutat? A les feministes del món rural també poden xocar-los moltes coses del feminisme urbà, no? Crec que hem d’entendre que hi ha molts feminismes possibles i que ens hem d’acompanyar. Hi ha un comentari que no oblidaré mai d’una dona migrant de Jornaleres en Lluita de Huelva que treballava en camps de maduixes: “No pot ser que vinguin aquí les feministes de Madrid a dir-nos com hem de fer la nostra lluita. Nosaltres, com a dones migrants que treballem als camps, ens organitzem
i decidim com tirar endavant”. Això cal entendre-ho.


Dones com la teva àvia i la teva mare, que treballaven la terra i tenien cura de la casa, en deuen quedar molt poquetes a l’Estat espanyol, però segueixen sent majoria a les zones rurals dels països del sud global. Com analitzes aquesta situació global?

Les dones del sud global són, sens dubte, les que alimenten el món. L’agricultura camperola i familiar és duta a terme principalment per dones, i que horrible que sigui a qui donem menys suport. I no només a elles, sinó a les pràctiques que duen a terme: pràctiques de resiliència; de conservació de llavors, de races autòctones, d’aliments de temporada, de sabers i coneixements agroecològics. Darrere de tot això també hi ha una cultura i un patrimoni que hem de defensar. I aquí a Espanya segueixen existint aquestes dones. Aquí es va aconseguir la titularitat compartida de la terra, però no hi ha hagut gaires avenços. Moltes dones segueixen treballant la terra, segueixen tenint la seva horta de subsistència, però no apareixen: són invisibles per a l’Estat i per a les estadístiques. Les Ramaderes en Xarxa són un grup de pastores articulades que tenen ramats en extensiu, que pasturen i que viuen al camp. La unió, el cooperativisme, l’associacionisme, per a mi són fonamentals per lluitar i defensar aquestes altres formes de producció.


També has repetit en diverses ocasions que viure del camp és molt dur. No ho és, en canvi, viure al camp, com fan els anomenats neorurals, la sostenibilitat econòmica dels quals depèn de l’activitat urbana. Com podem construir un model que valori més el treball del pagès o que fins i tot valori igual recol·lectar fruites i verdures que ser agent immobiliari?

“El que avui entenem per progrés, per modernitat, és tot el contrari del que feien les nostres àvies”

La gent que se’n va cap al camp i que no fa terratreball, sinó que fa teletreball, i més ara amb la pandèmia, viuen en certa incoherència, perquè, que jo sàpiga, les pantalles encara no ens donen ni patates, ni cols, ni enciams ni tomàquets. Qui pot anar-se’n a espais on, a més, els serveis públics estan aniquilats? On no hi ha accés a una bona sanitat, educació, transport? Algú amb uns recursos que permeten que la seva vida no depengui d’aquests serveis. Llavors és fonamental, per començar, tornar la dignitat a les camperoles, perquè portem molts anys, moltes dècades, menyspreant tot el que han fet. El que avui entenem per progrés, per modernitat, és tot el contrari del que feien les nostres àvies. Ells entenien el progrés com una altra cosa. I quina pena, perquè ara s’està dient, per exemple, que la pastura és la millor manera de prevenir incendis, que les cabres són les millors bomberes: això ho porten dient les camperoles tota la vida. Ho ha dit la gent que no ha anat a la universitat, però ha de venir algú de la ciutat o l’acadèmia a confirmar-nos i a validar-nos. És fonamental resignificar i valorar el coneixement de les nostres àvies. La meva família materna ha estat molt humil però mai va passar gana, perquè sempre hi havia intercanvi de menjar i d’activitats amb les veïnes, i això ho hem oblidat. Com també hem oblidat les pastures comunals d’Espanya. Compte, jo no dic que hàgim de tornar a tot això, però crec que podem utilitzar tot aquest coneixement amb les eines que tenim ara. Però a les ciutats l’èxit és aconseguir ser autònom, un model molt característic de l’individualisme imperant. La transformació també està en l’educació: si des de petits els nens saben d’on ve el que mengen, valoraran les tasques del camp i inclús voldran ser com ells. Però com pots valorar quelcom que no coneixes?


Les subvencions de la política agrària comuna (PAC) ascendeixen a més de 6.700 milions d’euros i representen aproximadament el 30% del total de la renda agrària espanyola. A l’Estat espanyol les agricultores viuen dels subsidis?

Les persones que conserven la biodiversitat i els ecosistemes, que fixen població, les guardianes del territori, no reben suport. Al contrari, se les maltracta amb la burocràcia, se’ls posen les coses difícils i, a sobre, no es valora la feina que fan. Si els diners d’aquestes subvencions arribessin realment a la gent que viu al camp, creus que tindríem aquest problema de despoblació? Si mires el mapa de la gent que rep les ajudes de la política agrària comuna, veuràs que són a Madrid, Sevilla, Còrdova…, a les ciutats. No són la gent que treballa la terra. El que s’incentiva amb les polítiques agràries europees són les macrogranges, els monocultius extensius. La industrialització és una cadena de mort i és el que s’està subvencionant amb la PAC. I aquest tipus de producció no té en compte la cura del territori. Aquí es paga a qui més contamina i a qui menys conserva. I hauríem de revertir-ho: polítiques agràries que valorin qui menys contamina i qui més conserva. En la meva opinió, no hauria de rebre aquests diners una macrogranja que té mil porcs sinó una pastora que té una raça en perill d’extinció i que treballa amb ramaderia ecològica, extensiva.


La situació social, política i econòmica que ha causat la pandèmia mundial pel coronavirus ens porta a replantejar-nos moltes coses, una d’elles és la sobirania alimentària. Davant el poder transnacional que domina la producció i distribució d’aliments al món, què hauria de passar per aconseguir tal fita?

Hem de fomentar les xarxes de petits productors. La sobirania alimentària s’aconsegueix reeducant: no passa res si no mengem tomàquets durant tot l’any. Vivim en l’era “vull això ara i ho vull ja”, però el camp, la natura, té uns ritmes. Necessitem començar pel reconeixement i tornar la dignitat a la gent que sosté el món: les camperoles.

Article publicat al número 508 publicación número 508 de la Directa