Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Silvia Federici, escriptora, professora i activista feminista

“Necessitem una infraestructura material, emocional i social de les cures”

Silvia Federici (Directa 483) / Freddy Davies

Silvia Federici (Parma, Itàlia, 1942) és una de les autores cabdals dels feminismes en el Nord global. La seva obra ‘Caliban i la bruixa’ va servir per recuperar la memòria històrica de les dones sàvies i lliures de la vella Europa, però també per recordar-nos que durant molts segles vam viure sense tanques als camps i en comunalitat. És autora de diversos llibres, el més recent ‘Tornar a encantar el món. El feminisme i la política dels comuns’ (Tigre de Paper, 2019). Tot i la seva avançada edat, Federici segueix viatjant freqüentment deixant-se ensenyar per les lluites de dones de tot el planeta i compartint els seus sabers. Precisament, l’entrevista es va realitzar amb motiu de la seva visita a la darrera Fira Literal de Barcelona.

Què és la crisi de cures, de reproducció? Com afecta els països del Sud i del Nord global?

La crisi de la reproducció té molts aspectes diferents i punts connectats. En les últimes quatre dècades, amb l’onada d’expansió neoliberal del capitalisme, gairebé tots els estats han retallat els serveis més essencials per a la reproducció. En el moment mateix en què la majoria de les dones, a escala global, són obligades a sortir de casa i treballar fora, en el treball domèstic i de cures no hi ha serveis estatals dels quals dependre. El treball s’ha precaritzat, els salaris són més baixos, falten recursos econòmics. Una crisi molt forta de la reproducció és aquesta manca de recursos i de serveis, de suports des dels estats, i també la sortida de les dones per treballar fora de la llar durant gran part del dia i la setmana. Moltíssima sortida migratòria crea un buit de cures i reproductiu, que no ha estat compensat. L’Estat et diu: recorre al mercat. Significa que empris una altra persona o paguis serveis privats. En molts casos, les dones tenen feines molt mal pagades. Llavors què passa? Que es treballa i es treballa i després la gran majoria del seu guany se’n va a pagar les cures.


Un cercle viciós…

Sempre hi ha manca d’atenció, de cures. Per exemple, amb la gent gran que no és autosuficient, que té malalties cròniques, etc., hi ha situacions que són molt, molt pesades. Per exemple d’aïllament. Això dona una mesura molt directa de la falta de temps i de cures. En els serveis públics –hospitals, escoles– es retallen recursos, estan més degradats. També on hi ha sanitat nacional [pública], com a Itàlia, es degrada el servei dels hospitals per després legitimar-ne la privatització. I podem parlar també de la degradació del medi ambient. Avui comprar menjar és un malson. Els transgènics, els pesticides, tota aquesta porqueria que posen als aliments i que no saps si et matarà. És una crisi general produïda per un sistema social que veritablement sempre posa el lucre al centre, al contrari de les que volem posar la vida al centre. Ens està matant, de moltes maneres.


En aquest context, creus que avui hi ha una continuïtat del colonialisme i, a més de l’extractivisme de recursos o mercaderies, hi ha extractivisme de cures?

“Terra significa aigua, boscos, una sèrie de recursos, de riquesa natural, que permetia una vida bona”

Sí, perquè un dels elements clau del colonialisme no és sols l’exportació al país colonitzant dels recursos materials –petroli, sucre, minerals– que continua avui, sinó també de la força de treball. La mà d’obra a baix cost. Hi ha tota aquesta onada de migrants, sobretot dones, que arriben aquí deixant els fills, la família. Moltes pensen: “Treballaré uns anys i després podré tornar”. Però no passa. He parlat amb moltes dones i un cop migren és molt difícil tornar. Molt difícil. Perquè les necessitats econòmiques de la seva família al país d’origen segueixen. La condició socioeconòmica no ha millorat, sigui a l’Amèrica Llatina, l’Àfrica o el Carib. Passen tota la vida en una situació de precarietat, d’inseguretat, de desvaloració social. Ara bé, és important dir que avui les dones que fan treball de cures s’estan organitzant en una lluita molt forta. Als Estats Units hi ha xarxes, organitzacions multiculturals de dones de diversos països, amb ètnies i llengües diferents. Han estat capaces d’aconseguir millores. Per exemple, diversos estats les reconeixen com a treballadores [quan fan tasques de cures]. Sembla obvi [riu] però totes les lleis laborals des dels anys 30 del segle XX fins a pràcticament el 2010 no reconeixien les feines reproductives. No les reconeixien com a treballadores ni reconeixien els seus drets: vacances, horari, etc. Quan és una relació d’ocupació individual, a l’espai domèstic privat, és fàcil vulnerar drets. Però hi ha una organització molt bona, aconseguiran bastantes coses.


No sé si coneixes organitzacions de treballadores de la llar i de les cures a l’Estat espanyol. Per exemple, a Barcelona hi ha Mujeres Pa’lante, Sindillar, Libélulas, Mujeres Migrantes Diversas…

Sí! En conec sobretot a Madrid, per exemple Territorio Doméstico Activo. Sempre que hi vaig em trobo amb elles. Han fet molta feina, són molt militants. Han estat capaces de posar de nou al centre de la temàtica feminista el discurs de la reproducció. A Espanya no ho sé, però als Estats Units s’havia abandonat molt des dels anys 80. Ha estat la lluita de les treballadores domèstiques la que ho ha posat al centre, les que han dit “sense nosaltres res es mou”.


Quan es desplacen les dones no només hi ha un buit de cures cap a la família, sinó també cap a la natura i l’entorn. En molts casos, les migrants que seran cuidadores remunerades al país de destinació eren lideresses socials o defensores de la natura i el territori molt perseguides al seu país d’origen. Creus que les dones empeses a migrar són les noves bruixes que el capitalisme vol cremar?

No, jo crec que el capitalisme no les vol cremar, les vol explotar. És clau el que has dit: s’empobreix el teixit social quan les dones surten. És una cadena. Perquè per als infants, aquestes dones que migren són la mare, la tieta, les veïnes… Però quan migren, sobretot les joves, també deixen de poder participar en les lluites per les seves comunitats. I aquest és un preu molt alt que paguen. No solament l’aïllament familiar, sinó també l’aïllament de la lluita comunitària.


I la pèrdua personal de valor social, perquè en el seu lloc d’origen tenien tot aquest teixit…

És clar, moltíssim. Moltes d’elles, per exemple, tenien ocupacions que els donaven recursos, seguretat… Però amb l’ajust estructural dels anys 80 i la nova política socioeconòmica, moltes van perdre independència econòmica o els salaris que reben són molt baixos.


En diversos textos assenyales que sovint les dones tenien una economia de subsistència que era digna i els permetia l’accés a la terra, que no a la propietat.

“La lluita contra l’extractivisme és una de les més importants que hi ha avui en dia arreu del món”

Això és important. Està tot connectat. La tinença de la terra. Terra significa aigua, boscos, tota una sèrie de recursos, de riquesa natural, que permetia una vida bona. Ara hi ha una privatització i una expropiació salvatges. Arriba la mina, l’agroindústria, la transnacional a produir gasolina verda… La terra dels països que van ser colonitzats segueix sent subjecte d’assalt per molts agents diferents. És una situació molt perillosa. També és important subratllar que hi ha moltes lluites i no pensar que només hi ha derrotes. A tot arreu, la gent està lluitant. Contra la mina d’or o la companyia eòlica, contra tot això que es presenta com un gran progrés però que en realitat està destruint moltíssim territori. La lluita contra l’extractivisme és una de les més importants que hi ha avui en el món. I, sens dubte, la política d’extractivisme és part de tot un procés de recolonització. La crisi del deute i el reajustament estructural socioeconòmic [des dels anys 80 als països del Sud global] han estat factors que han promogut i donat suport a aquesta política. Tots aquests països s’han vist obligats a vendre els seus boscos i la seva aigua per pagar el deute. És una bogeria. Però quin deute? Països expropiats per la colonització durant segles, es diu que són deutors [riu], que han de pagar. Quan, en tot cas, caldria lluitar per la reparació. Hauríem de preguntar-nos: qui té un deute amb qui?


I qui està liderant aquestes lluites?

Sens dubte, les dones. Sens dubte. I per això estan pagant un preu molt alt, amb tanta violència contra la dona, a l’espai rural i urbà cada dia. Per exemple, a l’Amèrica Llatina, a Colòmbia, cada setmana ens comparteixen el nom d’una dona, de companys també, líders socials, que han estat assassinades, torturades, atacades… Elles són les més involucrades en el treball de reproducció, les que més interessos tenen a preservar les aigües. Saben que una minera destruirà tot el cultiu i l’aigua. En poc temps la comunitat no podrà seguir vivint allà, tot i que molts joves no ho veuen.


Per quines raons?

Estan contents i seduïts pels salaris que les transnacionals els donen. Però les dones, quan l’aigua està enverinada i la gent emmalalteix, són les que s’ocupen de donar menjar a la seva família. També són les que poden acabar migrant més lluny. Saben que amb aquestes companyies mineres o petrolieres no hi ha futur per a les seves comunitats. I per això tantes són amenaçades pels paramilitars, per la guàrdia privada de seguretat de la transnacional –que avui també tenen el seu exèrcit. I moltes vegades són subjectes de violència dels homes de les seves comunitats. Precisament perquè s’oposen [a les transnacionals].


En aquests espais de lluita en primera línia, expliques que moltes vegades hi ha alternatives actives. Des de la idea dels comuns, de comunalitzar i de recuperar, parles d’iniciatives que poden ser inspiradores.

Em refereixo sobretot a l’Amèrica Llatina perquè són uns països que han conservat i recuperat terres durant anys. Per exemple a Mèxic, amb les companyes zapatistes, o les que han lluitat contra narcotraficants i han reconstruït un govern basat en usos i costums. Hi ha tota una tradició de comunitarisme, a vegades patriarcal, però… Quan la gent és desplaçada, obligada a migrar, no s’enfronta individualment a la seva misèria, s’ajunta en treball col·lectiu, crea campaments, pren territoris, construeix cases, carrers… Aquí les dones hi tenen un paper important.


Quin?

Tenen la capacitat de vetllar pel que és necessari per a la reproducció. La dona veu que els entramats comunitaris són una gran força, per elles sobretot. Una força per a la supervivència, però també per a l’organització política en l’enfrontament amb l’Estat. Perquè veritablement no es pot lluitar si no es canvia la vida de tot el món; si no es creen entramats entre les persones que lluiten que siguin també afectius, que expressin reconeixement al fet que la nostra vida depèn de la vida dels altres, de les altres. El comú és important no solament per a una millor supervivència, sinó també per incrementar la capacitat d’enfrontar-se a l’Estat, de no ser derrotat davant les forces estatals, tan poderoses.


Aleshores és important pensar en alternatives sense dependre de l’Estat.

“No podem oblidar l’Estat del tot perquè no tenim la capacitat de reemplaçar-lo immediatament”

És clar que no podem oblidar l’Estat completament, perquè no tenim la capacitat de reemplaçar-lo immediatament. El que importa és oposar-se a la mirada de: “Ah, l’Estat ens cuidarà”. L’Estat ha monopolitzat gran part de la riquesa natural i de la que s’ha produït. Però es poden crear formes d’organització des de baix. Ara mateix, no es tracta d’Estat o no Estat. Cal organitzar una visió del comú que necessàriament ha de negociar amb i enfrontar-se a l’Estat, perquè en el futur no en vol dependre. És molt important.


I quin podria ser un primer pas per comunalitzar les cures?

Crec que no hi ha un pas, sinó diversos [riu]. Cal crear xarxes d’aliança entre diversos moviments i actors, per exemple assemblees de barri, però això implica tenir temps [riu]. Quan parles d’aquestes coses et diuen: “Sí, però treballo cada dia, torno a casa a la nit”. Crear comunalitat necessita temps, espais… per crear formes de vida que comencin a practicar una mica d’autogovern, que comencin a reclamar, per la seva mà, les decisions, el poder de decidir sobre coses que són tan importants en les nostres vides, per exemple, com volem parir.


A qui cuides o a qui has cuidat? Qui et cuida a tu?

[Riu] Tinc un grup de companyes a Nova York molt amoroses. Ens estimem molt. Estranyament, quan hem de trobar-nos no és un: “Oh, una altra reunió”. Ens n’alegrem, estem bé. Això és cuidar. També tinc un company i família extensa. Estic molt contenta. I jo he cuidat també, he passat una experiència molt forta amb la meva mare. Durant tres anys va estar pràcticament immòbil en un llit. És el clàssic exemple –se’n parla poc, sobretot en moviments socials– de quant treball costa solament cuidar una persona. En particular, quan no té mobilitat. Amb més de 90 anys, calia netejar-la, alimentar-la, donar-li medicines… Era dependent per tot. La cuidàvem la meva germana i jo. També una cooperativa de dones que arribava cada matí a netejar-la, perquè teníem por d’agafar-la i trencar-li els ossos. N’he après molt. Ha estat un treball molt pesat, angoixant, que generava molta por, però un treball que m’ha donat una força enorme. Sigui per la relació amb la meva mare, sigui perquè m’ha fet pensar tantes, tantes coses. Sempre pensava: “Però per què no hi ha alternatives?”. Imaginava estructures de barri que poguessin ajudar. En aquestes situacions, gairebé cada dia hi ha una petita crisi. O una gran crisi. Tot va ser un aprenentatge. Si tenia una crisi, trucava a l’hospital i em deien que la portés allà. No. Això significa que la mataràs, perquè et faran esperar quatre hores. No hi ha interès per una malalta, sobretot si és una persona vella. Et diuen: “Però què vols?”. Pensen que ha de morir. No és només la meva mirada, la meva perspectiva. Des del feminisme sempre ha estat central el discurs de la reproducció, però ara s’ha focalitzat molt més per la necessitat que tenim d’una infraestructura material, emocional i social de les cures, que hem de construir.

Article publicat al número 483 publicación número 483 de la Directa