Com es relaciona el telèfon mòbil més venut aquest Black Friday amb una dona que pateix un avortament involuntari a l’Amazònia brasilera? Amb la recerca “Desteixir l’entramat”, impulsada per l’Associació Drets Sexuals i Reproductius, hem resseguit el fil de les cadenes globals de producció i consum per observar com es connecten productes comercialitzats en territoris del Nord Global amb els centres de producció i extracció de recursos (naturals i humans) al sud global. Aquest extractivisme, marcadament colonial, racista i patriarcal, impacta sobre els ecosistemes i les formes de vida als territoris i contribueix a accelerar l’emergència climàtica. Això no només afecta el medi ambient, sinó que té impactes greus sobre els cossos i les vides. Entre aquests impactes, cal assenyalar els que es produeixen sobre els drets sexuals i reproductius.
Quan una dona embarassada viu a prop d’una mina il·legal i beu aigua contaminada amb substàncies que interfereixen en el desenvolupament fetal, estem parlant d’agressions als drets sexuals i reproductius. També quan dones i persones dissidents de sexe i gènere pateixen violència sexual perquè els seus territoris han estat envaïts per empreses, agents de seguretat privada o militars amb l’objectiu de controlar les seves comunitats i recursos.
Estirant el fil, observem que aquests drets sexuals i reproductius no només estan amenaçats pels poders corporatius, sinó que també estan en joc per la pressió dels grups ultraconservadors i antidrets. El dret a l’avortament, a l’educació sexual o els drets de les persones LGTBIQA+, estan amenaçats pels grups fonamentalistes que han iniciat una autèntica creuada contra els avenços i els drets assolits pels feminismes.
Aquí és on el fil comença a traçar algunes connexions més. En molts contextos, poder corporatiu i poder polític formen part del mateix entramat: són, bàsicament, els mateixos actors. Pensem, per exemple, en el fenomen de les portes giratòries, pel qual dirigents polítics del PP i del PSOE han acabat ocupant càrrecs en les cúpules de les principals empreses de l’oligopoli energètic a l’Estat espanyol. O en el vincle que alts càrrecs polítics i empresarials tenen amb organitzacions ultraconservadores com l’Opus Dei.
En el triomf del “no” en el referèndum sobre l’acord de pau govern–FARC a Colòmbia fou clau el sector uribista segons el qual el pacte promovia la “ideologia de gènere”
Si ens fixem en el Brasil, un país travessat tant per la pressió extractivista com per governs ultraconservadors, observem molt clarament aquesta connexió. Els interessos del sector agropecuari, que inclouen el monocultiu de soja o la ramaderia per exportació, tenen el seu espai parlamentari en les comissions ruralistes. En aquests espais polítics conflueixen amb altres dos grans grups de poder: el sector evangèlic, ultraconservador i en clara oposició a drets sexuals i reproductius, i el sector dels exmilitars, policies i partidaris de la possessió d’armament, la intervenció policial o la despesa militar. És el que s’ha anomenat “Bancada de les tres B”, per “bíblia, bou i bala”. Els parlamentaris que pertanyen a aquests sectors actuen com un bloc en les votacions i propostes legislatives, deixant en evidència que els seus interessos són comuns.
L’important pes d’aquests sectors al Brasil es va evidenciar durant el govern de Jair Bolsonaro, quan el negacionisme climàtic i la negació dels drets sexuals i reproductius van formar part d’un mateix programa. Els seus ministres afirmaven que l’Agenda 2030 de les Nacions Unides formava part d’un complot mundial adreçat a boicotejar economies emergents com la del Brasil, i que tenia l’objectiu d’acabar amb “la família i les tradicions”. Davant d’aquestes amenaces, s’erigien en defensors de la moral i dels interessos nacionals, recolzant-se en les branques més conservadores del cristianisme i en l’impuls als projectes extractivistes com a garantia per assegurar la “competitivitat” del país en els escenaris internacionals.
Aquests discursos no estan tan allunyats dels posicionaments de Javier Milei a l’Argentina o de Vox a l’Estat espanyol. El neoliberalisme econòmic obre les portes a l’explotació de persones i territoris i, per afavorir aquesta explotació, és útil negar o menystenir les conseqüències de l’emergència climàtica. Per la seva banda, els partits polítics i lobbies antidrets –com Hazte Oír, Abogados Cristianos o Citizen GO– responen a estratègies, discursos i agendes comunes antifeministes que es retroalimenten. En el cas d’Abya Yala, per exemple, l’etiqueta “ideologia de gènere” ha estat utilitzada per referir-se a tot allò que englobi els feminismes i els drets sexuals i reproductius, com ara l’accés als anticonceptius o els drets de les persones trans, activant el pànic moral i la reacció en contra.
El fantasma de la ideologia de gènere és també el que van atiar els sectors conservadors afins a l’expresident colombià Álvaro Uribe per aconseguir el “no” als acords de pau entre el govern de Juan Manuel Santos i la guerrilla de les FARC en el referèndum de 2016. L’uribisme, junt amb sectors conservadors, organitzacions religioses i poders empresarials, va difondre la faula que aquests acords promovien la “ideologia de gènere” en contra de la moral i de la família tradicional. En realitat, el document mencionava la perspectiva de gènere per entendre els impactes diferenciats del conflicte colombià, i també tractava d’incloure aquesta mirada en les polítiques de reparació.
Però la gran preocupació dels sectors oposats als acords govern-FARC no era la defensa d’una suposada moral cristiana, sinó més aviat la por de perdre territoris on desenvolupar projectes extractius. La reforma agrària i la redistribució de la terra estaven al centre del conflicte armat colombià i ocupaven un espai important en les negociacions. Però també suposaven una amenaça per als interessos de grans terratinents o propietaris de negocis. De fet, algunes investigacions apunten que la violència del paramilitarisme va ser funcional a l’extractivisme, ja que va forçar el desplaçament de poblacions i va deixar “terres buidades”, precisament en les zones més colpejades pel conflicte. Hi havia, doncs, motius perquè aquests sectors no volguessin la pau.
En el cas de Guatemala, la confluència d’interessos entre poder corporatiu i poder polític s’ha anomenat “pacte de corruptes”. A aquesta aliança s’afegeix un altre ingredient: els sectors religiosos ultraconservadors, que condicionen també les polítiques estatals i que tenen una gran influència sobre una població majoritàriament catòlica. El poder militar acaba de conformar la trama i es fa visible quan els governs militaritzen territoris per protegir els interessos d’empreses extractives i reprimir la resistència de les comunitats.
Diuen les feministes comunitàries de Guatemala que el cos-territori és una unitat, una continuïtat en la qual no existeix separació; que tot el que afecta la salut i l’equilibri del territori afectarà també la salut i l’equilibri dels cossos. Partint d’aquesta interdependència profunda, veiem que necessari és teixir lluites conjuntes. Mirades que, des dels ecofeminismes, trenin la defensa del dret al propi cos amb la defensa dels territoris; alternatives que ens ajudin a entendre la resposta a l’emergència climàtica com una prioritat en l’agenda feminista; accions que, partint d’aquell eslògan de “posar la vida al centre”, apostin per defensar la vida de les persones i els ecosistemes: no aquella “defensa de la vida” amb la qual els moviments antidrets s’oposen a l’avortament, sinó una defensa que assenyali i combati els actors que, amb la seva depredació de territoris i comunitats, destrueixen la possibilitat d’un futur.
Les xarxes de solidaritat feminista internacionalista, les propostes des de l’economia social i solidària, les transicions ecofeministes, les reflexions sobre el decreixement o el suport mutu autogestionat, ens donen algunes pistes per anar, entre totes, estirant els fils per desteixir l’entramat.
Article basat en la recerca “Desteixir l’entramat. Una mirada als lligams entre la justícia climàtica i la justícia sexual i reproductiva als territoris del Brasil, Guatemala i Colòmbia”, impulsada per l’Associació Drets Sexuals i Reproductius. Durant la presidència de Jair Bolsonaro al Brasil les agressions extractivistes i la negació dels drets sexuals i reproductius van formar part d’un mateix programa.
