Una vegada, un conegut periodista de casa nostra, em va preguntar: “Com definiries la Neus en dues paraules?”. En aquell moment, amb l’emoció del directe i acabada de publicar la meva biografia de la Neus Català, em va sortir de l’ànima: “petita lluitadora pagesa!!”. Lo de petita, en aquell moment, em devia sortir perquè era així, com, durant molt temps, es devia sentir la Neus, una dona petita, i no només d’estatura, sinó també petita en el sentit de desconeguda i de què ella no se sentia pas ningú especial. Per això un dia em va dir: “Jo t’explico lo meu, però el que jo vaig fer no és res, és només una part del que van fer milers i milers de dones espanyoles i catalanes davant el feixisme”. I és de fet, això, el que la converteix en gran, ja que la seva gran persona ha esdevingut el testimoni de totes aquelles persones, dones i també homes, que van lluitar a la Guerra Civil espanyola, que van patir les conseqüències de la guerra, l’exili i la dictadura franquista, i que durant la Segona Guerra Mundial van patir l’internament i l’horror als maleïts camps de concentració nazis.
En un dels moltíssims homenatges que se li van fer en els anys d’auge de la recuperació de la memòria, ella mateixa va dir: “La meva persona és massa petita per a representar tant com dieu”
De fet, en un dels moltíssims homenatges que se li van fer en els anys d’auge de la recuperació de la memòria, ella mateixa va dir: “La meva persona és massa petita per a representar tant com dieu. Jo només soc testimoni, em vaig convertir en testimoni com totes les companyes que van sobreviure. Ens representem a nosaltres mateixes. Som privilegiades. Quan parlem i quan expliquem, no ho fem per nosaltres, ho fem perquè la gent sàpiga tots els esforços, els sacrificis i la saviesa davant del règim de terror no sols a Alemanya sinó també a Espanya”. I va continuar afegint, com sempre feia: “I també saludo a les dones que a Espanya i a Catalunya van ser víctimes del terror feixista”, referint-se que no es pot oblidar tampoc, ni mai, a totes les que van patir la repressió a l’interior del país, empresonades durant anys a les terribles presons franquistes, i de les que mai sabrem quina fou, en comparació, la pitjor i més irreversible experiència.
Per això, d’aquella petitesa hem passat, en els últims temps, a la grandesa de ser mereixedora dels més alts reconeixements que es poden donar en el nostre país a una persona: la commemoració del seu centenari de vida i la celebració de l’any Neus Català 2015, per part de la Generalitat de Catalunya; així com la Creu de Sant Jordi i la medalla d’or, entre altres distincions semblants per part de les ciutats de Barcelona o París. Així com tot un seguit d’inauguracions de carrers, places, biblioteques, instituts, sales, entre altres llocs simbòlics que porten el seu nom i que han proliferat especialment des de la seva mort, fa just tres anys, i que fan que es compleixi el seu neguit de mantenir-se viva: “L’única mort que em preocupa és la de la memòria”. Ara bé, la Neus sempre deixava clar que tot això només ho acceptava, per extensió, a tot el que ella sembla que representava: “Jo només voldria dir que tot el que es fa avui en el meu nom, jo ho prenc en nom de totes aquelles companyes que vaig conèixer tant a la Resistència com a la deportació i que avui no poden parlar perquè de moltes, les seves cendres, estan enterrades al fons del llac del camp de Ravensbrück”. Aquell és el nom del maleït camp d’extermini, situat al nord de Berlín, dissenyat especialment per a dones i nens, on va ser deportada la Neus i on va viure els pitjors episodis de la més cruel atrocitat humana i, per contra, també algunes de les millors experiències de solidaritat i altruisme que mai s’hagués imaginat.
“Mai no he rigut tant com quan vaig estar al camp de concentració. Al meu costat sempre es reia, encara que em peguessin. Els trobava tan ridículs als nazis que m’agafaven ganes de riure, que voleu que us digui!”, assegurava
Com deia ella: “Dante no va conèixer el que era l’infern” referint-se al que significava entrar als camps de la mort. Per contra, la Neus va poder participar de la gran xarxa d’afecte, solidaritat i cultura que es transmetien entre les companyes, per tal d’evitar convertir-se en bèsties i mirar de mantenir la moral de lluita i esperança per sobreviure. El més sorprenent és el que ella mateixa ens explica de la seva pròpia vivència i és aquella de què el riure les va salvar: “Mai no he rigut tant com quan vaig estar al camp de concentració. Al meu costat sempre es reia, encara que em peguessin. Els trobava tan ridículs als nazis que m’agafaven ganes de riure, que voleu que us digui!”. Això només ho podia aconseguir una dona de fortes conviccions comunistes que tenia clar els motius que l’havien duta fins aquell horror i que ja, des de ben petita, asseguda al pedrís de la porta de casa, es preguntava “perquè hi havia pobres al món??”.
De més gran, es va fer forta, davant dels nazis, seguint aquella màxima que li transmetria el seu pare: “Ningú està per sobre ni per sota teu. No tinguis mai gelosia i no baixis els ulls per ningú”. Una premissa que la va convertir en una dona, avançada en el seu temps, moderna de pensament, feminista, treballadora, austera, i amb ganes de viure d’una manera menys conformista que les dones del seu poble i que la durien a ser conscient de les injustícies i desigualtats que hi havia al món i en la seva pròpia vida i la dels seus pares. Quan va arribar l’hora, això va fer que s’impliqués del tot en la defensa de la Segona República espanyola davant del fracassat cop d’estat feixista del juliol del 36 que ens va portar a la Guerra Civil espanyola. D’aquí, l’adjectiu de lluitadora, ja que és a partir d’aleshores quan la Neus no deixarà de lluitar ni un sol moment per tal de defensar la mica de democràcia i tots els avenços aconseguits amb aquella somniada República i advertir dels perills que suposava l’adveniment del feixisme per a perpetuar els vells privilegis i aturar aquella guerra, que segons ella, només era el preludi d’una altra, una guerra internacional contra el feixisme.
És aleshores quan, encara al poble, il·lusionada per la unió de les esquerres, es llença a fundar el seu partit, el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) juntament amb el seu pare i altres persones del poble i li toca liderar les JSU (Joventuts Socialistes Unificades), amb altra jovenalla de la comarca i així mirar d’ajudar en tot el que fos al front republicà. Però aviat, cap a finals del 37, decidirà marxar cap a Barcelona per a sentir-se més útil i perquè serà absolutament necessària en les tasques de cura dels malalts i ferits de guerra a la rereguarda republicana gràcies a la seva gran vocació i als seus estudis d’infermeria. Des d’allà acabarà sent destinada com a cap sanitària d’una colònia d’infants refugiats a Premià de Dalt, que, de ben segur, esdevindrà la feina de més responsabilitat de la seva vida, i de la que n’estarà més agraïda, per la gran tasca assistencial que va poder donar als xiquets i per aconseguir allunyar-los del que els podia suposar l’educació en els orfenats franquistes de la Falange.
És a aquests 180 infants i a com es van comportar de bé a qui ella ha d’agrair el fet que poguessin sortir tots vius cap a l’exili per la frontera francesa quan les tropes nacionals entraven a Barcelona en aquell gèlid mes de febrer del 39 i també la sort de què els portessin destinats a un refugi-castell, més al nord, i de millors condicions que no pas on se suposava que anaven a parar la gran majoria d’exiliats, que acabaven internats en els inhumans camps de concentració francesos d’aquelles platges del sud-est francès, directament entre l’arena i el cel. Aquella va ser la seva entrada a França, on ben aviat, aconseguiria reagrupar la seva família i recuperar en part la seva vida de pagès, que fins i tot seria més idíl·lica que la que havia deixat, però llàstima que continuava mantenint un deure important: “la lluita contra el feixisme només acabava de començar!”.
La definició de pagesa és potser l’adjectiu més encertat, perquè és evident que van ser els orígens humils i rurals, que sempre reivindicava, els que li van donar la força i seguretat necessàries per a ser conseqüent amb els seus ideals
És per últim, la definició de pagesa potser l’adjectiu més encertat, perquè és evident que van ser segurament aquests orígens humils i rurals, que sempre reivindicava, els que li van donar la força i seguretat necessàries per a ser conseqüent amb els seus ideals. “Porto sorra dels Guiamets a les sabates”, es llegeix al text de l’escultura que presideix una plaça del seu poble natal al Priorat i d’on els records i felicitat de la seva infantesa la van ajudar a superar els moments més difícils, com va ser el cas d’un dels seus interrogatoris amb tortura. Va aconseguir suportar l’agressió dels seus botxins cridant les blasfèmies dels pagesos de la seva terra, de la que n’està molt orgullosa. Com deia ella: “La terra ensenya molt” i per això agraeix als pagesos que els acolliren, a la zona del Perigord i la Dordonya, un cop ja exiliada a l’Estat francès, que els tractessin tan bé, tot i ser refugiats, perquè tot i que ells eren una mica conservadors i de dretes, els ajudaren i acolliren de veritat.
Com diu la Neus, aquí es va veure la doble cara del poble francès, que no tenia res a veure amb aquelles autoritats que abandonaren a quasi mig milió d’espanyols exiliats a la seva sort, explotats i en duríssimes condicions. Molt, encara havia d’aprendre aquella joveneta de quasi trenta anys, refugiada a l’Estat francès i que serà pionera en la clandestinitat dels FPF (Franctiradors i Partisans Francesos), el braç armat dels comunistes de la Resistència contra els nazis. Junt amb el seu primer marit organitzarà el famós i combatiu maquis de Turnac i desenvoluparà, com la majoria de dones, el difícil paper d’enllaç, portant partes i consignes, transmissions i subministrament d’armes i menjar d’aquest exèrcit a l’ombra, que es dedicava a sabotejar la infraestructura nazi. Cosa que acabaria comportant lògicament que els delatessin i fossin detinguts junt amb altres guerrillers més, l’11 de novembre de 1943 per la Gestapo i soldats de les SS, i conduïts primerament a la presó de Llemotges però amb el tràgic destí de la majoria, que seria el de condemna a treballs forçats a perpetuïtat amb destinació al camp d’extermini de Ravensbrück, en el comboi de les 27.000, un tren carregat de mil dones, en pitjors condicions que si fossin bestiar.
No s’han inventat mai paraules per a descriure tot el que va veure, sentir i experimentar en entrar a Ravensbrück. Només ho trobarem mig expressat en el seu llibre: “De la Resistencia y la deportación. Neus Català. 50 testimonios de mujeres españolas”
No s’han inventat mai paraules per a descriure tot el que va veure, sentir i experimentar en entrar allà. Només ho trobarem mig expressat en els llibres, com en De la Resistencia y la deportación. Neus Català. 50 testimonios de mujeres españolas, que arrenca amb el seu propi testimoni, i tot seguit s’inclouen un gran nombre de testimonis recollits per ella mateixa, que parlen d’aquestes dones com ella, “les oblidades dels oblidats”, és a dir, de les dones espanyoles i del seu gran i desconegut paper durant la Segona Guerra Mundial. Dones, que com explica la Neus, donarien el més i millor d’elles mateixes i que, amb les seves gestes, convertirien aquell indret, descrit com el cel de plom, en la seva pròpia universitat.
Fa pocs dies, la mateixa filla de la Neus Català, la Margarita, em feia recordar una de les grans lliçons que la seva mare va aprendre durant la seva deportació als camps de la mort: “Algú que no pensa com tu, pot ser inclús millor que tu!”. I que per aquesta raó, a la vida, el que és important és anar sempre en la mateixa direcció, treballar tots junts i defensar uns valors com els seus i que se suposa que molts compartim, com els de la llibertat, la fraternitat, la solidaritat i l’amor a la pau i a la tolerància social. De fet, la seva imatge i frase més compartida dels últims temps per les xarxes és aquella que deia: “Molta gent creu que lluitar és agafar una arma, però lluitar és unir-se per defensar una idea”. Ara bé, el que cal tenir clar, és quina és aquesta idea, i no és res més senzill que el de mirar d’actuar sempre en conseqüència per aconseguir un món més just i millor, cadascú amb una més o menys forta fermesa ideològica, però sense mai aturar-se, com ella deia: “S’ha de lluitar sempre. La lluita és treball, la vida és lluita. És això el que et dona tota la dignitat. La llibertat potser es conquesta per un dia, però és cada dia que l’hem de conservar”. Aquest podria ser el millor retrat de la Neus Català, una dona que amb més de cent anys, encara et proposava de fer coses i et deia: “Em sento vella perquè no puc caminar; tanmateix, tinc l’esperit jove”. Una dona impecable, tant en fets com en paraules, i que jo no vaig veure mai equivocar-se, ni tan sols una sola vegada. Sort que no ho va fer! Gràcies, Neus!
*Per saber-ne més podeu consultar el blog www.neuscatala.cat
