El 16 d’abril de 2018, el govern de Nicaragua va aprovar una reforma de la llei de la Seguretat Social que va significar el punt d’arrencada de la major crisi viscuda al país en tres dècades. Des d’aleshores, més de 300 mortes, unes 600 preses polítiques i 40.000 exiliades a Costa Rica són les fredes xifres d’un xoc de forces entre el conjunt d’institucions de l’Estat dirigit amb mà de ferro per Daniel Ortega i Rosario Murillo, i una oposició ciutadana molt disgregada i heterogènia.
El 28 de gener de 2019, amb la confiança que dona haver escapçat per la força de les armes tot vestigi d’oposició, el Consell Directiu de l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) va presentar una resolució molt similar a la reforma de l’any passat. Però ja res és igual a Nicaragua després de nou mesos: la por ha guanyat la partida i ningú es mostra disposat a sortir al carrer per expressar cap tipus de discrepància. L’odi i la rancúnia es processen a casa. Les bales i els escamots paramilitars han estat un factor dissuasiu implacable.
Managua és avui una de les ciutats més avorrides d’Amèrica. La vida nocturna s’ha concentrat als grans malls comercials, idèntics arreu i sense ànima, però, això sí, amb seguretat privada i tanques perimetrals. Molts negocis turístics han tancat i a la Casa de los Mejía Godoy ja no s’hi canta el “Nicaragua, Nicaragüita” cada divendres i dissabte: els germans Carlos i Luis Enrique purguen l’exili des de fa temps. Fins i tot el malecón, símbol del nou urbanisme d’aparador executat amb recursos veneçolans, s’esllangueix a les nits i només els sectors més fidels a l’orteguisme malden per fer com si no hagués passat res. Fora de tres o quatre bars més animats, la llarga passarel·la davant el llac compta amb més guàrdies que visitants.
La massa insurrecta ha estat decapitada de tot lideratge i sotmesa al silenci a través d’una repressió implacable
Fins ara ningú s’ha atrevit encara a replantar la trentena d’arbres de la vida (grans estructures de ferro decoratives auspiciades per la vicepresidenta) que les manifestants van destruir entre l’abril i el juny. Potser és el darrer símbol de poder que queda per recuperar. La massa insurrecta, ara decapitada de tot lideratge i sotmesa al silenci a través d’una repressió implacable, no ho podria impedir. Cap manifestació és ara permesa i portar una bandera de Nicaragua pot ser motiu de detenció.
Però aquesta calma aparent a la capital i a la resta del país no pot amagar la realitat de dos mons irreconciliables. Si des d’un cantó s’han presentat totes les proves de la massacre de joves estudiants (CIDH, OACNUDH), des de l’altre es continua defensant l’existència d’un cop d’estat propiciat per forces externes. Ni l’aparició de veus discrepants dins de l’FSLN –com la del magistrat Rafael Solís (mà dreta d’Ortega i primer operador polític del sistema judicial), que titllava fa pocs dies de “judicis polítics” les condemnes contra l’oposició– no han provocat encara cap escissió interna visible.
El periodisme també s’ha convertit en una professió d’alt risc. El canal televisiu 100% Noticias, que informava tot el dia de l’actualitat política, va ser eliminat d’antena i els seus dos principals periodistes van ser empresonats. Carlos Fernando Chamorro, director del digital Confidencial i de programes informatius al Canal 12, ha hagut de fugir a Costa Rica, i molt aviat La Prensa haurà de difondre la seva edició només per internet perquè els serveis duaners impedeixen la importació de paper.
En tot cas, ara es contempla amb creixent pessimisme la crisi econòmica que caurà els propers mesos. Entre l’abril i el novembre de 2018 es van destruir 143.000 llocs de treball formal, es van deixar d’ingressar 146 milions de dòlars en impostos, la inversió directa estrangera va caure un 26% i es van retirar quasi 1.400 milions de dòlars per part dels estalviadors dels bancs comercials. Ningú no sap com es podran pagar els milers de sous del funcionariat els propers mesos o de quina manera els bancs podran evitar un corralito: si no hi ha una solució política aviat o unes noves eleccions, la crisi econòmica deixarà el país asfixiat.
I potser d’aquí sorgeix una nova protesta massiva, quan les insurrectes d’abril i la fornada de personal estatal emparat pel règim es trobin per fi del mateix costat. Però ja fa molts anys que a Nicaragua no es poden fer prediccions: davant l’eterna pregunta de què passarà, tan sols queda posar cara de circumstàncies i seguir veient com l’olla de pressió es torna a escalfar perillosament. I mirar de reüll el soci veneçolà, no sigui que l’ona expansiva d’aquella crisi acabi per endur-se també els germans petits bolivarians de la regió.
