Ramiro Blanco sumava divuit victòries i set derrotes al seu historial quan el dissabte 25 d’abril va pujar al ring. El seu contrincant, Robin Zamora, tenia xifres molt similars: quinze victòries i set derrotes. Tots dos són joves nicaragüencs de poc més de vint anys, nascuts a León i Managua, respectivament, que davant la nul·la perspectiva laboral que se’ls obria, un cop abandonats els estudis van veure en la boxa una possibilitat per cobrir les seves petites despeses i anar tirant. Aquest esport, molt popular a Nicaragua, és una alternativa per a centenars de nois de famílies humils que habiten en barris marginals i que busquen fugir de la pobresa, com l’actual campió del món en pes supermosca, Román Chocolatito González, tota una celebritat nacional dels quadrilàters.
Però quasi cap dels aspirants passarà mai de cobrar mil córdobes (menys de 30 euros) per assalt: com al futbol, no es fabrica un Messi cada setmana. El destí de tots ells serà fer combats de gimnàs en gimnàs i de barri en barri, procurant no rebre cops massa contundents del rival per poder aguantar uns quants anys i no patir seqüeles irreversibles, i potser acabar trobant una feina en algun taller mecànic del barri, tot recordant amb la xicota els vells moments de suposada glòria assolida entre el veïnat.
El del 25 d’abril havia de ser un combat més en un d’aquests gimnasos atrotinats de Managua, però la plaga del coronavirus va canviar tots els plans. I no pas perquè la pandèmia obligués a suspendre la funció, sinó tot el contrari: la cadena nord-americana d’esdeveniments esportius ESPN, que distribueix per a tot el continent els millors tornejos i partits internacionals de futbol, bàsquet o tenis, de sobte va girar els ulls cap a Nicaragua. Orfes de competicions que omplissin la seva graella de programació, els va arribar la notícia d’un combat amateur de dos xavals desconeguts en un districte de Managua. Calia aprofitar-ho.
El galimaties de les dades oficials culmina quan s’observa que les persones que ja s’han curat o han mort desapareixen del còmput global, i per tant cada cop hi ha menys contagis acumulats
El govern sandinista, que fins ara ha minimitzat la pandèmia, tampoc podia desaprofitar la doble ocasió de negoci i propaganda. El vell gimnàs del barri San José Oriental va ser substituït immediatament pel flamant poliesportiu Alexis Argüello, amb capacitat per a 8.000 persones, i Ramiro i Robin es van trobar de la nit al dia apareixent, en prime time de dissabte, a les televisions de mitja Amèrica. Per guardar les formes, només es va deixar accedir al recinte 500 persones amb mascareta, les mans untades d’alcohol i guardant un metre de distància entre espectadors.
Caos estadístic ministerial
A Nicaragua oficialment hi ha menys de vint persones contagiades per coronavirus. Ningú pot explicar científicament la raó que fa que sigui un país gairebé immune, però la política potser ens pot donar algunes respostes. Cada matí, el portaveu del Ministeri de Salut llegeix el comunicat del dia amb les xifres de contagis i morts. El jeroglífic en què s’ha convertit aquesta compareixença fa que sigui un exercici molt esperat i comentat a les xarxes socials. Hi ha persones “delicades però estables”, d’altres “en seguiment responsable i acurat”, que potser són les mateixes (o no) que tenen un “monitoratge responsable i permanent”. Però la cirereta va arribar el dia 27 d’abril: les persones en seguiment van passar a ser “totes les que ho necessitin”, sense expressar-ho en xifres. Aquest galimaties culmina quan s’observa que les persones que ja s’han curat o han mort desapareixen del còmput global, i per tant cada cop hi ha menys contagis acumulats: en comptes d’augmentar, el coronavirus es va extingint a força d’esborrar estadístiques.
Com diem, només la política ens pot donar algunes pistes d’aquest desgavell. Des de la revolta popular d’abril de 2018, Nicaragua viu en un estat de tensió i d’estranya normalitat, i tota protesta als carrers és perseguida i reprimida de manera dràstica. Això ha tingut efectes immediats sobre l’economia, que es concreta en dos anys seguits de recessió, un descens imparable del turisme i del consum a través del crèdit, una menor activitat en la construcció i d’altres sectors productius, i una baixada també molt forta de la inversió exterior, que es compensa en part amb els ingressos per les remeses que envien les famílies emigrades. En aquest context, on no s’albira el final del túnel, la pandèmia del coronavirus suposa agreujar un panorama ja desolador per si mateix. Fins quan la població seria capaç de resistir una crisi econòmica més aguda? Podria ser aquesta el detonant d’una segona onada d’explosió social?
Els dos països fronterers (Hondures i Costa Rica) i tota la regió centreamericana han pres les mesures que la resta del món ha assumit com a inevitables davant la COVID-19: confinaments, quarantenes, tancament d’aeroports i de tots els serveis no essencials. Si Nicaragua seguia aquests passos, eliminant la poca activitat que quedava en peu en un país d’economia agonitzant, la conseqüència podia ser catastròfica. I la porta per a una nova onada de protestes quedava oberta. La disjuntiva, certament, és pertorbadora: confiar que la pandèmia no s’acarnissi gaire amb Nicaragua i assumir un nombre de morts limitat sense haver de capgirar el país, o procedir a prendre les mesures preventives que donin el cop de gràcia a l’economia nacional i, de retruc, potser també al govern.
Mentre el món es preparava per al confinament, a Managua es va convocar una caminada popular sota el lema “Amor en temps de COVID-19”, on es convidava la ciutadania a resar i a “cuidar-nos junts”
Davant l’allau de notícies internacionals que posaven en evidència l’abast de la tragèdia, la vicepresidenta de Nicaragua va optar per construir un relat nou, quasi místic, sobre una pandèmia que era cosa dels països rics del Nord. Així, mentre el món es preparava per al confinament, el 14 de març es va convocar a Managua una caminada popular sota el lema “Amor en temps de COVID-19”, on es convidava la ciutadania a resar i a “cuidar-nos junts” (tan “junts” que cap de les assistents va prendre cap distància de seguretat). Durant les setmanes següents, el model de salut comunitària que aplica el país es va traslladar a la lluita contra la pandèmia: milers de brigadistes van anar casa per casa, sense cap mena de protecció, a lliurar díptics i fer xerrades a les famílies sobre les mesures d’higiene que calia prendre (mesures que els mateixos brigadistes contravenien amb gran alegria).
I tampoc, òbviament, calia desaprofitar la Setmana Santa, enguany encaixonada en plena crisi vírica. Les platges més populars del país van programar una llarga sèrie de concerts, exhibicions de dansa, actuacions de pallassos i altres activitats de gust més aviat dubtós per animar tothom a no perdre l’ocasió de gaudir dels dies festius. Potser el virus, amb tanta gresca, passava de llarg. Les escoles públiques només van tancar dues setmanes per vacances, tot i que l’afluència d’estudiants ha minvat de forma dràstica des d’aleshores.
El president Daniel Ortega va comparèixer públicament el dia 15 d’abril, després de 34 dies sense fer declaracions, per dir que “no hi ha barrera, mur ni persona multimilionària que pugui bloquejar el virus”
El president Daniel Ortega va comparèixer públicament el dia 15 d’abril, després de 34 dies sense fer declaracions, per dir que “no hi ha barrera, mur ni persona multimilionària que pugui bloquejar el virus”, i que “si es deixa de treballar, el país es mor”. Tota una declaració de principis per refermar que la vida ha de continuar, amb virus o sense. Malgrat que els darrers dies d’abril s’han vist més accions de prevenció als organismes públics, cal preguntar-se si ja no serà massa tard. La població ha acceptat que l’autoprotecció serà la manera més efectiva d’evitar-ne la propagació, però en un país amb gairebé el 70% de treball informal i on el distanciament social és difícilment practicable, la lluita contra la COVID-19 esdevé un repte de grans dimensions.
Una altra lluita, la que va tenir lloc el 25 d’abril al millor poliesportiu de Managua, va acabar amb victòria de Robin Zamora per decisió unànime del jurat, després de sis assalts força competits. Era el seu setzè combat guanyat, tot i que aquest cop no va poder ser per KO. Quan el món acabi guanyant la batalla gegantina contra la pandèmia, Zamora tornarà als vells rings de sempre, però ningú sap ara per ara si Nicaragua haurà sortit il·lesa d’aquesta dubtosa estratègia de resposta contra el mal.
