Són les dotze de la nit d’un diumenge i el personal de seguretat acaba de fer fora les últimes resistents que queden a la discoteca Scorpia, a Igualada (l’Anoia). Corre l’any 1995. Els cotxes comencen a marxar, però hi ha joves que allarguen la nit al pàrquing després d’incomptables hores de festa i encaren la perspectiva de dos dies de ressaca. La majoria comparteix vestuari: polos Fred Perry o Ben Sherman, jaquetes bomber i el cap rapat. A la butxaca, el record d’un parell de pastilles d’èxtasi. També llueixen amb orgull marxandatge de les seves discoteques de capçalera on cada cap de setmana reten culte a la música makina, la més demonitzada del moment, que en aquella època estava en el punt més àlgid. Eren els famosos makineros dels quals alertaven els telenotícies, joves que es desvivien per una música repetitiva, metàl·lica i convulsionant.
No era cap novetat que la nit fos moguda: a més d’alguna baralla a l’exterior, un grup de skinheads (també dits skins, caps rapats, en anglès) s’ha acostat a la gran nau als afores de la capital de l’Anoia per robar les preuades jaquetes Alpha Industries. “Sois unos skins falsos”, criden abans de marxar amb el botí. A simple vista, uns i altres s’assemblen bastant, comparteixen el pentinat i l’estètica ruda i agressiva. Però els mouen motivacions molt diferents. Aleshores, qui eren aquells “makineros”? Per què es vestien igual que els skinheads tot i ser menyspreats per ells? Què els movia a ballar i viure la joventut amb aquell ritme frenètic? Per entendre qui eren aquells nois i noies primer haurem d’entendre qui no eren.
L’última baula skinhead
Quan pensem en un skinhead, ens ve al cap un noi, jove, blanc, amb botes i jaqueta militars i simbologia nazi. No obstant això, els orígens del moviment s’allunyen bastant d’aquest estereotip. Ens situem a la dècada dels seixanta a la Gran Bretanya. Convivien dues subcultures juvenils, els mods o modernists i els rude boys. La primera estava formada per joves de classe obrera que, per primer cop, desplaçaven la feina del centre de la seva vida. Mostraven una actitud contestatària i trencadora amb els valors tradicionals i sentien veritable passió per les motos escúters, la festa i la música negra. Posteriorment, l’estil es va radicalitzar de la mà dels hard mods, que van reivindicar les arrels obreres del moviment enfrontant-se al corrent hippie que s’obria camí. Per altra banda, els rude boys eren joves habitualment d’arrels jamaicanes que s’emmirallaven en la cultura de les gangs dels suburbis de Kingston i escoltaven ska.
Les discoteques van traslladar-se als extraradis i els DJ van esdevenir les grans estrelles del moment, amb gent que feia llargs recorreguts per veure’ls
Entre el 1967 i el 1969 naixia la subcultura skinhead com una barreja dels hard mods i els rude boys, que compartien espais de socialització a causa del gust mutu pels sons caribenys. Els primers van configurar-se una identitat pròpia adoptant l’estètica obrera, amb el cabell ben curt, tirants i botes de treball. Segons el sociòleg Phil Cohen, els skinheads “exploraven la condició de lumpen” i eren “una caricatura de l’obrer model”.
Així, i tal com explica l’historiador Carles Viñas, els primers grups de skins eren col·lectius de joves de classe obrera, blancs i negres, que tenien codis i territoris delimitats que defensaven amb violència si ho creien necessari. Amants del futbol, de la música i sense interès per una realitat política que veien com quelcom aliè. Fins a mitjans dels anys setanta, la subcultura skinhead predominava entre el jovent britànic i, després d’un període de declivi, va aparèixer amb força a finals de la mateixa dècada amb la irrupció dels estils musicals punk i Oi! (nascut de la mixtura del primer amb l’ska caribeny).
Ressons d’ultradreta
La deriva neonazi de la subcultura skinhead també va començar a terres britàniques. A finals dels setanta, els partits d’ultradreta van prendre volada i van iniciar una maniobra per absorbir grups skins com el seu braç jove i violent. Ho explica així Viñas a Música i skinheads a Catalunya (Diputació de Barcelona, 2001): “La simbologia nazi i neofeixista va irrompre dins l’autoanomenada escena skinhead […] i va aconseguir expandir-se ràpidament perquè molts caps rapats cregueren veure en les tendències totalitàries una actitud provocadora envers la societat que detestaven. Per tant, un pas més enllà on traslladar la seva radicalitat juvenil”. Així s’iniciava l’onada de RAC (Rock Against Communism) i el grup que l’abanderava, Skrewdriver. Els membres dels seus grups eren antisocials, inconformistes i mantenien l’estètica skin, però, a diferència dels seus predecessors, van articular-se políticament al voltant de discursos racistes i supremacistes.
En resposta a aquest allunyament de la identitat skinhead originària, van sorgir corrents antifeixistes que reivindicava els orígens multiracials i de classe treballadora del moviment. Eren els SHARP (skinheads contra el prejudici racial, per les seves sigles en angles) i més tard els RASH (skinheads rojos i anarquistes). A la dècada dels vuitanta, el moviment dels caps rapats arriba a Catalunya des del nord, gràcies a skins de l’Estat francès que anaven a passar les vacances a la costa empordanesa. La fascinació estètica que produïen i la música que escoltaven –ska, Oi! i punk– es van estendre pel territori amb dos grups musicals com a principals altaveus, Skatalà i Decibelios. A Música i Skinheads a Catalunya es recull la lletra d’una cançó d’aquest últim grup barceloní que aglutina tota la seva essència: “Nosotros somos la subcultura / nosotros somos la fuerza de la calle / nosotros somos la subcultura / nosotros somos la dura realidad / botas y tirantes/ hostias en el bar / cabezas rapadas / gritos de unidad / botas y tirantes / hostias en el bar/ cabezas rapadas / gritos oi! oi! oi!”. En les seves lletres es canten als valors skins d’autenticitat i solidaritat, però sense rastre de missatges xenòfobs. A altres llocs de l’Estat espanyol, la subcultura skin es polititza més tard, tant per la banda neonazi com per l’antifeixista.
Viñas indica també que els mitjans de comunicació van retroalimentar el moviment skin d’ultradreta carregant tot el pes mediàtic en la seva estètica, agressivitat i forma de vida. D’aquesta manera, no només li va oferir un altaveu al qual, d’altra manera, no hagués tingut accés, sinó que, en demonitzar-los, va fer-los més atractius per a un conjunt de joves que buscaven identificar-se amb l’extremisme i la radicalitat. Alhora van projectar la imatge d’una subcultura skinhead estereotipadament violenta i majoritàriament de tendència neonazi, mentre que, en realitat, els grups neofeixistes eren minoritaris.
“La nostra ideologia era esperar el cap de setmana”
Ara sí, amb l’aparició de les drogues sintètiques dels anys noranta, s’obre la porta al nou escenari d’oci nocturn que oferia la música electrònica. Nascuda a partir del tecno i el hardcore i agafant el relleu de la ruta del Bakalao que va marcar la cultura de la festa nocturna als primers anys noranta, l’escena makina va accelerar i endurir el ritme en una recepta pròpia de l’escena catalana que no es reduïa només a un estil musical, sinó que també implicava noves formes de consum i de socialització. Les discoteques van sortir de les ciutats per traslladar-se als polígons industrials dels extrarradis, on alguns DJ feien sessions de fins a sis hores seguides. Eren les estrelles del moment, que motivaven que les seves seguidores fessin llargs recorreguts per veure’ls evolucionar a la cabina. Entre els noms més destacats d’aquella generació de punxadiscos trobem el de Nando Dixkontrol, que des de principis de la dècada va utilitzar el carisma i la destresa amb els plats per fer vibrar al públic amb les seves actuacions a la mítica sala Psicódromo al Poblenou barceloní. Va ser un dels precursors de la figura del DJ entès com a showman, que no es limitava a posar la música sinó que creava una connexió amb el públic. Després d’ell en van venir molts altres: David Pastis i David Buenri que van punxar a Pont Aeri a Sabadell (el Vallès Occidental) i després van fundar Xquè a Palafrugell (el Baix Empordà), Frank Trax a Scorpia o Pepebilly a l’Ocho de Barcelona. L’èxit, però, no es va quedar només en les dades d’afluència a les discoteques: la makina també ocupava espai radiofònic als programes musicals de màxima audiència.
La cultura makinera oferia una alternativa d’evasió a una generació castigada per una taxa d’atur juvenil que va arribar a quotes del 37,5 % a l’Estat espanyol
Aquells makineros eren joves de classes populars, sovint de zones perifèriques. Era la dècada dels noranta i es vivien els estralls socials i econòmics dels Jocs Olímpics de Barcelona. L’any 1993, l’Estat espanyol registrava l’augment més fort de l’atur juvenil d’Europa, que arribava al 37,5 %. En aquest context, la cultura makinera oferia una alternativa d’evasió, camaraderia i eufòria molt atractiu. Les seves seguidores van conformar una identitat al marge, escoltant la música que se sortia dels cànons marcats per la indústria musical mainstream i amb una vestimenta reprovada per la societat benpensant. Així, en el seu uniforme convivien el cap rapat, les botes i la jaqueta típiques skin, amb el calçat esportiu, una estètica en general hipermasculitzada que presentava els homes com a perillosos i respectats. Així i tot, mentre que els espais de socialització skin (neonazis i antifeixistes) eren els camps de futbol, els locals d’assaig o els actes polítics, pels makineros eren les discoteques. Mentre un sector tenia un objectiu polític molt clar, la ideologia dels amants de la makina era, senzillament, la makina.
Pere Osma, en aquella època, es va perdre poques festes a Scorpia, Chasis o Pont Aeri. Abans de sortir de casa, els pantalons cenyits, de pitillo, i la cadena a la cartera, el polo Fred Perry i les sabates Adidas. Tal com recorda, comprava pastilles d’èxtasi amb els seus amics al camell del poble per mil pessetes, i després de més d’una hora de cotxe arribaven a la discoteca. A dins es respirava la suor i el fum del tabac que es consumia compulsivament, però “també felicitat i gustera”. Feia molta calor. I a partir d’allà, passaven les hores “mirant cap amunt i movent els braços al ritme de la música, amb el cor a dos mil per hora i la boca feta un drap”. A la mà, una protocol·lària ampolla d’aigua.
A partir de la primera dècada dels 2000 comença el declivi de l’onada makina. Aquell ritme va començar a passar de moda i les discoteques van baixar les pulsacions musicals. L’estètica makinera també es va anar suavitzant: la pressió social i les identificacions de la policia desincentivaven la imitació de l’estil de vida skin. Ara, aquelles nits de festa queden només en el record i en alguns esdeveniments i festes de caràcter nostàlgic que recuperen els DJ de referència de l’època, però que no aconsegueixen igualar l’esperit eufòric que oferia el context dels anys noranta. Aquella joventut cremava la nit a ritme de makina i durant 48 hores (com a mínim), s’oblidava del món exterior. Admiraven els skinheads alhora que els temien, però tenien clar que ells eren makineros. Ho recorda Pere Osma: “la nostra ideologia era esperar el cap de setmana”.
