Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Homes que envien flors a làpides

Perquè es puga sentir alguna cosa de marge a marge, cal cridar. Imaginem que, a més, hi ha boira al mig. Cap far. L’escuma del mar a un marge, i la finestra de l’habitació des d’on em llegeixes a l’altre. És molt probable que ara mateix sigues a un cubicle. A una capsa de sabates

/ Olga Mollà

He rebut una trucada. Una trucada estranya. D’un home estrany que em deia que enviaria flors a una làpida d’una persona que no coneix. No tinc clar que siga fruit d’un acte d’amor. Però he decidit que aquest cop no escriuré sobre la mort, perquè ja la portem a sobre. Ho faré, amb bona lletra, a l’escuma del mar. I des d’una casa que no és la meua, des d’una habitació també estranya sense ser jo estrangera. De marge a marge.

Perquè es puga sentir alguna cosa de marge a marge, cal cridar. Imaginem que, a més, hi ha boira al mig. Cap far. L’escuma del mar a un marge, i la finestra de l’habitació des d’on em llegeixes a l’altre. És molt probable que ara mateix sigues a un cubicle. A una capsa de sabates.

Posem només una xicoteta libèl·lula al mig.

Hi ha alguna cosa que succeeix entre el tumult de la gent. Que travessa l’aldarull. Alguna cosa que recordem encara que mai hàgem viscut. Janet Novás diu que ser original és tindre origen. Jo he arrencat una arrel, que porta amb ella uns versos. Versos en prosa. Com un còctel Molotov que crema les mans, la veïna de dalt que no arriba a final de mes o un discurs escrit que mai arriba a ser dit.

Els millors discursos polítics els he sentit de la veu d’un tartamut. El vol amb una sola ala.

El futur s’escriu en una sola línia recta, perquè és com un dard, amb una paràbola que encara no existeix. Només cal preparar bé el tir, tenir punteria. Concretem. Córrer a un museu i tirar-se un pot de pintura a la cara i cridar: jo soc una obra d’art!

El futur s’escriu en una sola línia recta, perquè és com un dard, amb una paràbola que encara no existeix. Només cal preparar bé el tir, tenir punteria. Concretem. Córrer a un museu i tirar-se un pot de pintura a la cara i cridar: jo soc una obra d’art! I enganxar-se les mans impregnades amb pegament amb les del tipus de seguretat, en un gest ridículament romàntic. I, amb intenció de ballar un balç. Falten actes de passió al món. Falten grafitis. Eternitat. Com és de curtet un sempre i que llarga pot ser una promesa. Els millors discursos polítics els he sentit de la veu d’un tartamut.

Tots els altres, tots els altres millors discursos els he sentit a una perruqueria. Ma mare és perruquera i pateix vertigen. Quan té un atac, deixa a les clientes amb el tint posat i s’estira a terra amb els peus cap amunt. Mentre espera una ambulància, a la clienta se li oxida el cabell.

Com es pot tindre vertigen a un pam de terra? Com es pot estranyar el futur sent tan jove? Ai, com ser un dard o una escletxa. Vull fer una promesa: apuntar primer, i disparar-se. Com diu un amic meu, un balç és un precipici; ah, saber-lo ballar. I jo crec que s’ha de saber ballar o ballar sense saber mentre disparen.

Article publicat al número 561 publicación número 561 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU