Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

No Bezos, no Trump

Quan el pèndol de la història ens porta a una reacció de la ultradreta ultraliberal, apostem per la creació d’un nou col·lectivisme emancipador

 

Ivan Miró, sociòleg i cooperativista | @ivan_sants

Il·lustració de Rosa Codina

“Per entendre el feixisme alemany, hem de retornar a l’Anglaterra de Ricardo”. Ho afirmava Karl Polanyi en plena Segona Guerra Mundial, colpit per la brutalitat dels règims nazi-feixistes. Assenyalant David Ricardo –amb Adam Smith, pare del liberalisme econòmic–, Polanyi relacionava el violent segle XX amb els comuns privatitzats, les fàbriques mancunianes i l’imperialisme colonial del XIX, quan la utopia dels mercats autoregulats i l’economia política esquerdaren les societats mundials fins a enfonsar-les en la guerra i el totalitarisme. Què diria Polanyi al segle XXI? Potser, per entendre el neofeixisme populista de Trump, Bolsonaro o Casado-Rivera-Abascal, hem de posar la mirada al Silicon Valley de Jeff Bezos, Mark Zuckerberg i la resta de capitans del capitalisme digital.

Qui esquerda les societats actuals i promou l’emergència del neofeixisme populista? Doncs l’economia que imposa un nou ordre econòmic, polític, social i cultural mundial. Un mode de producció i reproducció sistèmic –el capitalisme de dades– que trenca totes les barreres per l’acumulació privada de capital. Que modela la subjectivitat de les poblacions a nivell psicològic, econòmic, polític i cultural: el “capitalisme de vigilància” (Shoshana Zuboff). Que subsumeix el vincle social en el vincle tecnològic: “el món com a interfície” (Ingrid Guardiola). Que cerca monopolitzar tota activitat humana, mediatitzant la producció, la distribució i el consum, sense aportar productivitat i parasitant el capital risc: el “capitalisme de plataforma” (Nick Srnicek). L’hegemonia d’Amazon, Facebook, Google, Uber o AirBnB fractura tota regulació col·lectiva (Seguretat social? Impostos? Drets laborals? Sindicats?) i desorganitza la força de treball, els sectors productius, les cultures locals i les col·lectivitats humanes.

És la reinvenció –ara digital– de la utopia liberal de la societat de mercat, propulsada al segle XIX europeu com una novetat radical en la història. I que, davant del seu fracàs civilitzatori, hagué de ser confrontada per una onada de legislacions socials i pel moviment obrer socialista i anarquista, que actuà de contrapès al nihilisme economicista i refundà el vincle social amb ateneus, sindicats, mutualitats i cooperatives. Si –seguint Polanyi– els estralls del liberalisme econòmic del XIX establiren les bases del feixisme del segle XX, ¿quin és l’impacte de la utopia liberal d’avui, encarnada per un capitalisme de plataforma forjat en les cendres de la crisi? Com afecta a les poblacions mundials la imposició d’un paradigma encara més individualitzador?

La nova gran transformació ha alterat profundament les condicions de vida i treball de milions de persones, amb una violència que ara retorna de forma perversa. Enfront de la solitud i l’afebliment de les sociabilitats no digitals, enfront de l’acceleració i la dissolució de les certeses, enfront de la por de l’individu sense comunitat, avui torna un col·lectivisme reaccionari i abstracte, que no qüestiona el poder sinó que el reforça, que promet la salvació oprimint qui es troba immediatament per sota, que idealitza una comunitat autoritària, sense diversitat i amb desigualtat, jerarquitzada pel poder classista, masclista, racista, nacionalista d’estat o religiós. És, de nou, el feixisme: ara subvencionat per la interfície amigable del capitalisme digital i desregulat. És la ultradreta ultraliberal.

 

Alternatives davant la falsa bifurcació

Quines forces trenquen la falsa bifurcació entre liberalisme econòmic i feixisme politicosocial, i fan avui comunitats emancipadores? On es forja un nou col·lectivisme democràtic i solidari?

Feminismes. El feminisme s’erigeix en la gran barricada global enfront del feixisme patriarcal, arma de guerra de l’home blanc i heterosexual que no vol perdre domini i privilegis. De l’Índia a l’Argentina, del Kurdistan a Nigèria, de Ciudad Juárez a Iruña, les dones s’aixequen, són assassinades i sobreviuen a la contrarevolució patriarcal. “Contrapedagogia al mandat cruel de la masculinitat” (Rita Segato), esbós d’una societat sense opressions, “el feminisme està reconceptualitzant l’internacionalisme” (Verónica Gago). Si l’horitzontalitat i el suport mutu entre dones refunda el vincle comunitari, les vagues feministes guanyen drets per a tothom. L’ecofeminisme, a més, és imprescindible per “tòrcer el rumb del col·lapse ecològic de la civilització capitalista” (Yayo Herrero).

El feminisme s’erigeix en la gran barricada global enfront del feixisme patriarcal, arma de guerra de l’home blanc que no vol perdre domini ni privilegis

Municipalisme. Reorientant l’administració local al servei del bé comú o des d’organismes comunals, el municipalisme transformador enforteix les comunitats locals i promou l’autoorganització de base, conjuga aliances mundials per regular el capitalisme global i fa de contrapès a la involució autoritària dels estats. Democratitza la participació política i institueix nous drets socials: fa d’antídot i contrapoder a la ultradreta ultraliberal. Només “una confederació global de ciutats rebels ens pot fer sortir de l’espiral mortal del neoliberalisme” (Debbie Bookchin).

Cooperativisme. El 1970, el capitalisme emprengué una profunda reorganització per desarticular una classe obrera capaç de disputar-li l’hegemonia. D’allà nasqué la individualització de les relacions laborals. Amb la crisi de 2008, les infraestructures digitals monopolistes del capitalisme de dades radicalitzen la descomposició del treball i la producció per reorganitzar-les sota la seva cadena de valor. Com es pot recompondre la producció social en una matriu emancipadora? El cooperativisme –treball, consum, habitatge, crèdit, etc.– mostra una via per mancomunar la creació i la distribució de la riquesa. Propietat col·lectiva dels mitjans de producció social, gestió democràtica i socialització de l’excedent són bases per una economia social i solidària on l’associacionisme cooperatiu, comunitari, mutualista –i també sindical– apuntali la democratització popular de l’economia i la transició ecològica des de baix.

Antiracisme. Com l’1% més ric manté un control desproporcionat de la riquesa? Keeanga-Yamahtta Taylor respon: “Amb un procés de divisió i dominació, on el racisme és una de les principals opressions destinades a aquest objectiu”. Per Ngugi wa Thiong’o, el racisme és una arma ideològica del capitalisme que promou que els treballadors blancs se sentin més identificats “amb la blancor del capital que amb la negritud del treball”. Realitat psicològica, cultural, política i econòmica, el racisme esdevé la principal palanca per arribar al poder dels moviments reaccionaris i feixistes. Enfront de la ruptura racista de la comunitat, els moviments antiracistes i pels drets de les persones migrades possibiliten una col·lectivitat diversa i en peu de lluita contra les desigualtats basades en la racialització.

 

Contracicle: per una força global transformadora

A diferència de fa uns anys, el cicle que ens toca viure és el de la contrarevolució i el de l’extrema dreta global. Efecte cínic del pèndol de la història, el temps polític present no es caracteritza per l’alegria i l’esperança, sinó que la desconfiança i el temor són les “tonalitats emotives” –que digué Paolo Virno en relació amb els anys de plom a Itàlia– amb què subjectivem la regressió política, econòmica i cultural. Sembla que els populismes feixistes encarnin un nou sentit comú de masses: entronitzen la seguretat –sacrificant justícia i llibertats– en nom de mitigar la por i la incertesa global.

Però no és un nou sentit comú. L’auge del feixisme avui, com en altres ocasions, és conseqüència provocada i reforçada pel liberalisme digital i el capitalisme de dades, que necessita governar les crisis –polítiques, econòmiques, socials, ambientals– que ha causat amb la seva nova hegemonia. De nou, Verónica Gago: “Avui el neoliberalisme requereix una micropolítica feixista”. Per tant, travessant la lògica del cicle, cal refer els estralls de la “siliconització del món” (Éric Sadie) i transformar el fals binomi individualització mercantil – gregarisme feixista, a partir de les forces locals i mundials que ja esbossen un col·lectivisme transformador, solidari, emancipador i democratitzador. No només per fer de contrapès a l’ascens del feixisme global, sinó per assentar les bases materials i existencials, polítiques i culturals, d’una renovada alternativa al capitalisme.

Article publicat al número 472 publicación número 472 de la Directa