Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ensenyament alternatiu, pensament crític

Cada vegada més famílies eviten el sistema tradicional d’escolarització i busquen centres educatius amb models alternatius que posen la mirada crítica al centre de la vida de xiquets i xiquetes

 

Giuseppe Savino | @peppesavino78

Il·lustracions d’Alma Gavaldà

Hi ha qui tria el mètode Montessori, qui opta per la pedagogia d’Steiner, qui es basa en l’enfocament de Reggio Emilia, qui crea jardins d’infants en autogestió i qui aplica noves pedagogies a l’escola pública. Escoles, comunitat, experiències educatives que basen la seua ensenyança en les relacions igualitàries i en processos educatius basats en múltiples mètodes d’ensenyament: la democràcia directa i igualitària entre adults i infants en la presa de decisions, la participació i l’elecció compartida per definir els seus propis plans d’estudis i aprenentatge, la immersió àmplia i constant en l’entorn educatiu que l’envolta, l’activisme pedagògic, la integració entre el treball manual i intel·lectual, etc.

Les denominades escoles lliures o amb ensenyança alternativa han experimentat un auge en els últims anys. D’acord amb les dades del portal web Ludus, als Països Catalans hi ha 269 centres que segueixen aquesta filosofia educativa. Entre ells hi ha l’IES Bovalar, una escola de titularitat pública que es troba a Castelló, al costat de la Universitat Jaume I. “El nostre centre és un institut públic amb la qualificació de CAES, que vol dir que tenim molt alumnat amb necessitats d’educació compensatòria. En origen, escolaritzàvem alumnat de barris perifèrics, amb moltes mancances a nivell socioeconòmic i familiar. Després de traslladar el centre al raval universitari de Castelló, l’escola ha crescut i s’ha convertit en un centre més heterogeni”, detalla Toni Solano, director de l’espai.

L’actual projecte del centre va començar l’any 2016, quan va canviar l’equip directiu. Tot el claustre va decidir en aquell moment que seria l’ocasió ideal per a plantejar un projecte a llarg termini amb unes línies clares d’actuació sobre els problemes més greus que tenien, com reduir el fracàs escolar i fomentar la formació del professorat i la innovació educativa. Solano afirma que “les mesures més destacades del projecte són: un canvi metodològic amb la progressiva implantació de l’aprenentatge basat en projectes i altres mètodes actius; la reducció o supressió dels deures –vist el context familiar de molts alumnes, consideraven que els deures no ajudaven a l’èxit acadèmic–; la tutoria entre iguals, és a dir, la implantació del programa de tutoria dels alumnes de primer de l’ESO per part d’alumnat de tercer o quart i la implicació del centre en les institucions i associacions de la ciutat. Tres anys després podem afirmar que totes aquestes iniciatives han fet que el rendiment acadèmic millore i progressivament estem arribant a un descens del fracàs i abandó escolar”.

En el barri de Sants naixerà pròximament el projecte Arcàdia, “on nens i nenes aprendran a autoregular el seu aprenentatge”

En el barri de Sants de Barcelona naixerà pròximament el projecte Arcàdia, “on els nens i les nenes aprendran des de ben petites a autoregular el seu aprenentatge, a tindre una visió progressivament més ajustada d’elles mateixes, a tenir una bona autoestima, a saber parlar en públic i a treballar cooperativament”, com expliquen des de l’equip impulsor. L’escola encara no està en funcionament, però està dissenyada per a ser una escola-institut que cobresca dels 3 fins als 16 anys. El projecte neix l’any 2009 de “la inquietud militant de les seves components”, afegeixen. El nucli està compost per l’equip educatiu amb mestres de les diferents especialitats. A més, hi ha el grup de suport, format per famílies i activistes que creuen en el projecte. En una tercera anella hi trobem la xarxa de l’Arcàdia, la qual inclou el teixit territorial (Can Batlló, l’Assemblea del Barri de Sants o l’Impuls Cooperatiu de Sants), així com col·lectius militants més enllà del territori.

 

Fer el pas a l’escola lliure

Què espenta una família a triar una escola amb ensenyança alternativa? Segons Glòria Mestre –nom fictici, ja que no vol revelar la seua identitat perquè l’escolarització a casa no és legal en l’Estat espanyol, i no vol patir represàlies per part de les institucions–, “moltes famílies trien aquests mètodes alternatius perquè ja no reconeixen l’enfocament tradicional com un sistema capaç d’oferir una educació sòlida o una infància pacífica als seus fills. Sobretot nosaltres volíem per a les nostres filles una educació que no fora de fora cap a dins sinó de dins cap a fora. No un ensenyament clàssic on el mestre està dalt, on hi ha un llibre de text específic i on les alumnes havien de seguir fil per randa els dictàmens de l’escola, sinó un lloc on les sensibilitats de les xiquetes i les seues inquietuds pogueren ser desenvolupades per elles. Això no vol dir no tindre normes o que les nenes estiguen descontrolades. Vam preferir una ensenyança més horitzontal on les xiquetes podien plantejar problemes i on se’ls donaria la possibilitat de desenvolupar les pròpies capacitats d’acord amb les seues personalitats”. Mestre duu les seues filles a una homeschooling de la seua comarca. El concepte és educar els infants amb altres pares i mares en una llar. Per a totes les famílies que estan allí el factor comú és la creença que l’educació ha de respondre a un ventall de necessitats, interessos i estils individuals d’aprenentatge de cada infant.

Edén Pérez va entrar a l’escola lliure Els Donyets quan tenia tres anys. Es troba en un poble de la comarca del Camp de Túria

Edén Pérez va entrar a l’escola lliure Els Donyets quan tenia tres anys. L’escola es troba a Olocau, un poble de la comarca del Camp de Túria. “Una de les educadores em va contar que els primers mesos, quan em preguntaven si em venia de gust dibuixar, jo els responia que no un poc espantat”, destaca Pérez. “Tenia l’experiència de la guarderia en la qual hi havia ‘ratos para dibujar’ durant els quals tots els nens havien de realitzar aquesta activitat”. En Els Donyets, Pérez es va trobar que si deia a les educadores que no volia dibuixar, podia no fer-ho. Aquest tipus de coses defineixen bastant el que és una escola lliure, segons Pérez, “un espai on no hi ha un programa al qual tots els xiquets hagen de cenyir-se sinó que cadascun aprén al seu propi ritme. I sobretot aprenen altres coses a més de les que s’ensenyen en l’ensenyament tradicional”. Pérez conta que en situacions com quan dues nenes estan ocupant els gronxadors i no deixen jugar la resta, convocaven un rogle. Es reunien tots asseguts en cercle i parlaven del que passava. Tothom qui volia hi participava exposant la seua opinió. “Seguint amb l’exemple dels gronxadors, entre tots votàvem unes regles perquè tots poguérem usar-los i ningú els ocupés massa estona. En aquests cercles màgics vaig aprendre a expressar les meues idees i emocions, a escoltar les de les altres i a cooperar. En la mateixa rutina sorgien situacions que les educadores sabien llegir i guiar-nos en aquest aprenentatge”, conclou Pérez.

 

Dificultats entre cicles educatius

Malgrat les experiències positives, les persones que s’eduquen amb les metodologies de les escoles lliures de vegades troben problemes en l’adaptació al sistema normatiu en els següents cicles de l’educació, com l’institut o la universitat. Garí Miró va entrar amb tres anys i mig a Els Donyets i va sortir-ne amb divuit. Quan va començar batxillerat va tindre algun problema: “Vaig estar a l’institut molt poquet temps, de fet després vaig anar a l’institut a distància. La diferència principal va ser la relació entre i amb la gent. Es notava molt la falta de familiaritat i companyonia entre totes”. A més, ell estava acostumat a anar a classe perquè volia. Quan va deixar l’institut i va entrar a una escola a distància va començar a aprovar sense cap problema i l’estudi era molt més profitós per a ell tant en temps com en motivació. “Jo crec que tant en l’àmbit emocional com de continguts educatius no he tingut mai cap problema. Malauradament, a l’escola clàssica molta gent hi va per obligació social i estudia sense ganes. No és culpa seua, sinó que jo crec que nosaltres vam tindre la sort de rebre eines que, en la meua experiència, a l’escola clàssica no es donen”, afegeix Miró.

 

Segons l’equip d’Arcàdia, “veient l’entorn social actual, ens preguntem: aquestes veus dubitatives, no tenen dubtes garantistes sobre l’aplicació d’aquests valors bàsics aquí i ara? Quins han de ser aquests valors? I qui els ha de decidir? Es poden revisar? Si més no, per donar-hi dues voltes, oi?”. La proposta educativa d’Arcàdia és una proposta principalment ètica i sociopolítica. És una aposta per construir una societat més lliure i justa, basada en la igualtat, la solidaritat, el respecte, la cooperació i l’ajuda mútua. L’Arcàdia és una minisocietat autogestionada on els xiquets i les xiquetes aprenen a ser responsables en l’exercici de la llibertat col·lectiva i on desenvolupen unes fortes capacitats d’autoorganització.

Recursos públics

Moltes voltes les escoles públiques voldrien aplicar metodologies d’ensenyança alternativa però no poden assolir-ho per falta de recursos o de formació. Com explica Solano, “totes les escoles finançades amb fons públics haurien de garantir els principis constitucionals bàsics, i l’Estat espanyol hauria de vetlar perquè això es complira. Sabem que no sempre és així i per això apostaré sempre per un sistema públic de qualitat”. Encara falta molt de treball per arribar a un model que puga garantir una educació de qualitat per a tots, una escola que no segregue, que no deixe ningú sense atenció. “Si l’organització dels centres fora més flexible, crec que existiria una major llibertat per desenvolupar models d’educació alternativa, models degudament avaluats i supervisats”, postil·la Solano. Com explica Iris Martínez, llicenciada en Filosofia i especialitzada en l’àmbit de l’educació, “durant anys el sistema educatiu formal va tindre l’objectiu de formar ciutadanes útils per al sistema econòmic-productiu actual, per a qui allò important és el benefici econòmic, per la qual cosa no interessa educar en funció de les necessitats de cada ésser humà”.

Algunes escoles públiques voldrien aplicar metodologies alternatives però no poden assolir-ho per falta de recursos

Les escoles lliures i l’ensenyança alternativa tenen cada dia més difusió i experiències, com la unió de mètodes diferents del sistema educatiu públic. Existeixen molts posicionaments, però tots conflueixen en models educatius que fomenten el pensament crític que vaja al fons de les coses, analitzant, problematitzant i qüestionant. Un procés d’aprenentatge actiu fundat en els valors de la solidaritat, la inclusió i la cooperació.

Article publicat al número 472 publicación número 472 de la Directa