Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

No contar-ho

Havia de contar, d’escriure, la història de dos hòmens units per un joc i separats per repressió i terra, una història al mateix temps tan corrent com única, ni més ni menys del que ho són totes les vides. No l’he escrita. Només algunes nits l’he contada, quan a les barcelles de sobretaula corren gel i botelles i agraïsc la sort dels moments compartits amb amistats de memòria llarga i llapissera més llarga encara, tan bones contant com escoltant quan som altres les que amb menys gràcia i a bots inconnexos tractem d’ordenar el relat arreplegat de casualitat, empomat al vol, vés a saber com i quan per quina estranya casualitat: estar, sense buscar-ho, al lloc i al moment. Què fa una història, una vida, mereixedora de ser narrada? Totes topetem cada dia amb existències excepcionals, però la majoria d’eixes excepcionalitats quotidianes no troben qui les traga més enllà del reduït nucli on ocorren. I a voltes, pense, potser és millor que aixina siga.

Desconec si a qui li va en la professió se li para el mos sovint de tant xuplar de la sang d’altres o si per contra s’assumeix amb normalitat esta sensació horrorosa d’apropiació que a mi m’ha portat a un full en blanc i al convenciment que voldria treballar més amb cabres i menys amb persones només per evitar el nus a l’estómac que t’apreta en saber que no estàs fent bé alguna cosa. Quan prems el botó de la gravadora i unes hores després te’n vas, t’emportes molt més que una veu enllaunada, que una història per contar. Quelcom d’eixes persones queda amb tu; com a poc, un fil unint-vos que és, en realitat, un deute. A peu de fossa, la néta d’un home enterrat allà avall em deia que sa mare havia de contar-ho, em repetia que sa mare i sa tia necessitaven contar-ho. Contar-ho no només perquè ningú les oblidara, perquè ningú l’oblidara a ell; contar-ho també per traure, per abocar, per llevar terra i pedra per a tornar a posar-les després, amb els ossos ja nets.

Quan el cos se’t travessa d’històries que no et pertanyen i se t’agarren al fetge al costat d’aquelles amb les que ja carregaves tu, deixar-les anar perquè arrelen en altres sembla, com a poc, aconsellable; ni que siga per pur egoisme, salut mental. A peu de fossa, una dona cordovesa em contava de les paelles que havia après a fer de la sogra valenciana –el pare, simpatitzant del POUM afusellat, el que estava allà baix terra; l’espòs, militant de la CNT, vuit anys empresonat-, la sogra de qui no dirien res les càmeres ni els periòdics allà reunits. Portava damunt, la nora, la pròpia història de l’emigració familiar a Catalunya des del cortijo on servien els pares i s’havia cosit damunt la de la sogra en les hores compartides de cuina. A l’home, mentrestant, li agafaven la mostra d’ADN per poder identificar l’avi, la terra es removia, i ella em contava més enllà de les paelles mentre jo intentava guardar-me dins cada paraula sabent que les oblidaria. Li deia com comptava cada vida, també la dels que no havien mort i ens rodejaven, la importància brutal dels detalls de cada història: el vestit que la mare d’aquelles dones guardà sempre esperant recuperar algun dia les restes del marit, una gorra amb sang i el forat del tir de gràcia que acompanyà més de cinquanta anys a la valenta que saltà a la rasa a arreplegar-la i amb la que l’enterraren en morir de vella, la lletra menudeta de cartes des de la presó plenes de ràbia per la injustícia i serenor enfront de la mort. I ella, com si no vullguera que se li notara, començà a plorar, i es torcava apurada el llagrimot que li queia i a mi em caigué el món als peus i vaig callar, sense saber massa bé què fer, incapaç d’oferir res més que un silenci impossible davant radials, pales i martells trencant pedra, removent terra i calç. Al comiat, ella i l’home parlaren d’una paelleta, de pujar al poble del qual ja no recorde el nom i de fer una paella com les que feia la sogra. No fou l’única paella promesa. No he anat.

El sentiment nefast d’haver fallat a algú que se t’ha obert davant en canal en hores i hores de conversa no ho és tant per no acabar contant el que no hauria d’oblidar-se sinó per les paelles que mai ens hem tornat a menjar

Assentada a peu de la mateixa fossa, mentre nets i besnéts corrien jugant entre les tombes sense saber encara de qui hauran de guardar la memòria, C. deia que no havia dut la foto del pare vestit de pilotari, però mentà de nou a l’amic i company de partides al que no van matar, que fugí a França pels Pirineus i d’ahí aplegà a Mèxic on triomfà jugant a pilota basca, a jai alai concretament. Com ja m’havia explicat uns mesos abans el dia que la vaig conèixer. Eixa era la història que havia de contar, posar sobre paper esta tardor després de massa temps rosegant-me, una data d’entrega, un espai digne. Però no he pogut ni volgut. Entre frontons derruïts, cartells de velles glòries, cavallers vestits de blanc i cartes escrites en paper de fumar, encara espera a escriure’s. No crec que jo ho faça.

El sentiment nefast d’haver fallat a algú que se t’ha obert davant en canal en hores i hores de conversa no ho és tant per no acabar contant el que no hauria d’oblidar-se sinó per les paelles que mai ens hem tornat a menjar. Resultaria fàcil justificar-se en el ritme endimoniat al qual ens obliga el dia a dia, en que ve l’hivern i les agendes es compliquen, en els descuits i el temps sense cridar i la dificultat de reprendre després  la promesa de la paella aquella. En el fons, sabem el que hi ha, i hui l’armari de les llibretes olora un poc més a tancat, a mort. Escriure-ho no és contar-ho i tampoc caldrà contar-ho tot. Però com, sinó, farem per fer lloc al costat del fetge, preparades per al que encara ens ha de travessar.