El 3 de juliol de 2006 va tindre lloc l’accident del metro de València. Eixe dia van morir 43 persones i va haver-hi 47 ferits. Jo tenia 21 anys i, encara que ja tenia una ideologia clara i una xicoteta experiència militant darrere, encara em quedava molt per aprendre i per comprendre. Però sí que vaig entendre eixe dia que existien negligències que havien provocat la tragèdia i no tot era per un error humà. Recorde que eixa mateixa vesprada amb el meu company de grup i amb Esther, una amiga militant llavors d’EUPV, decidim intentar una xicoteta convocatòria en l’eixida del metro de Jesús, l’estació més pròxima a l’accident. En una època sense xarxes socials, on la bonança econòmica generada per la bombolla immobiliària tenia a la ciutadania en un estat de felicitat irreal i en un moment on el poder del Partit Popular era incontestable al País Valencià. Òbviament, aquell intent de protesta va ser un fracàs i va quedar en res. Hi havia una visita del Papa als pocs dies i la població valenciana semblava més bolcada en eixe moment que a exigir responsabilitats.
El temps va a ser passant, van tirar la culpa al conductor mort, la televisió autonòmica es va afanyar a passar pàgina i la societat amb ella. També els qui vam tindre una certa indignació en eixe moment vam anar donant la causa per perduda. No per oblidada, però sent sincer, vam anar donant-li l’esquena i centrant l’energia en altres causes. Mentrestant, l’associació de víctimes es concentrava cada dia 3 en la plaça de la Verge, al costat de les corts valencianes. Era igual la climatologia i ser poques persones en una de les zones més concorregudes per turistes de la ciutat. No els importava que ningú els fera cas, que semblaren estar predicant en el desert, que els menysprearen des dels partits polítics i no tingueren un suport real de la ciutadania. Res els feia cessar en la seua voluntat.
Han activat la seua maquinària del fang per a atacar. Ja han començat a insultar a les associacions de víctimes; a dir que estan manejades pel PSOE
Fins que quasi 7 anys després, en 2013, en una societat més polititzada arran del 15M, el programa Salvados de Jordi Évole va emetre un especial donant veu a les víctimes del metro i mostrant als valencians i a la resta de l’Estat espanyol una visió distinta (i més real) de l’ocorregut. De sobte, eixe espai televisiu va donar un impuls a les concentracions i a la investigació. De ser unes 20 persones, van passar a desbordar la plaça de gent. De ser una causa arxivada, es va reactivar. I encara que tal vegada no aconseguien depurar les responsabilitats polítiques que exigien, sí que es van acostar a la justícia que buscaven. Les concentracions van acabar, la societat va obrir els ulls i, per fi, els morts i els seus familiars van poder descansar en pau. Però no sempre existirà un moment polític i un context com el de 2013 i no sempre existirà un Salvados, i menys amb les audiències de llavors.
En eixa mateixa tessitura es poden trobar prompte les víctimes de la dana. Després de 12 manifestacions i, sobretot, després del funeral d’Estat i les enquestes que assenyalaven a Mazón com el culpable, aquest va dimitir amb un discurs victimista i desagradable. Però no assumeix responsabilitats ni deixa l’acta. Només s’aparta perquè governen els seus fidels i amb Vox més present. Intenta d’eixa manera apartar-se per a veure si les víctimes callen, se’n van a sa casa i deixen d’exigir responsabilitats polítiques i penals. Com si el cap del president, que ni tan sols ha sigut entregat del tot, fora suficient. Però vist que no ha funcionat, que les concentracions i les manifestacions no cessaran, que la societat valenciana se sent enganyada i no li val una dimissió vergonyosa, han activat la seua maquinària del fang per a atacar. Ja han començat a insultar a les associacions de víctimes, a dir que estan manejades pel PSOE i que volen viure de subvencions. Abans, el menyspreu era el silenci i el menfotisme. Ara, escopiran sobre els seus morts.
Una dana tornarà a succeir, i ens mereixem uns dirigents dignes, que no anteposen les seues necessitats a les del poble
El pitjor és que no disposen de pocs mitjans per a intentar canviar el relat. Poden acabar culpant a uns altres, dient que ells ja han assumit responsabilitats i que les víctimes només són titelles dels poderosos. Minimitzar-les, aïllar-les, esgotar-les. Que senten que és millor que callen i accepten almoina en lloc de continuar barallant. Per això devem, tant els valencians com la resta de l’Estat, no deixar a les víctimes soles, continuar donant suport a les seues exigències i que no acaben sent quatre gats en les manifestacions i silenciades pels mitjans cavernaris. Que senten el suport perquè no s’esgoten. Que perseguim als qui els insulten. I, com no, que no votem a negacionistes i als qui comercialitzen amb les nostres vides. Una dana tornarà a succeir, però ens mereixem uns dirigents dignes, que no anteposen les seues necessitats a les del poble. Per a això haurem de recordar-los cada dia que ens van deixar als peus del cavall i van fer tot el possible perquè ens xafara. Deixem de votar al botxí. Per una vegada, fem que paguen per la seua incompetència.
