¿Qué importa ser poeta o ser basura?
Quemando tus recuerdos, d’Extremoduro
En xoc. Jorge Ilegal i Robe han pirat junts. Igual d’honestos, punkis i coherents fins el final, tot i ser ben diferents. A tots dos el poder de l’art els ha salvat del que no volien, del que ningú no volem: d’una vida trista, d’una mala mort. De fa dies, Robe sonant a tot drap a casa, com a única manera acceptable de plorar-lo. En xoc també amb la repercussió i amb les glosses que li han dedicat alguns autèntics imbècils. Iros todos a tomar por culo, que diria ell. Robe era nostre. Era la nostra ràbia de classe, de fàbrica i carrer convertida en glòria bendita. Respecteu hòstia! Respecteu.
Fan, deixebla i imitadora barata de la seva manera d’escriure i descriure, tan dura i tan tendra, i tan lírica i grollera tot alhora, vaig passar d’adolescent amb Los Pecos, al disc Deltoya, l’any que sortia de la facultat. Revelació i condemna. Per sempre més enamorada de Robe i de les seves lletres i guitarres plenes de veritats salvatges. Per sempre més a la cerca de robes que em diguessin que per dins soc de colors, i per sempre més també fugint d’ells i de ser dona complement. No fa ni un mes que al funeral d’un amic amat, de la mateixa raça d’inadaptats radicalment lliures, cantàvem juntes Jesucristo García: Vivo entre rejas / antes era chapista / los mercaderes / ocuparon mi templo/ y me aplicaron ley antiterrorista. M’agrada pensar que ara estan junts i borratxos.
Ara que les filles dels ionquis recuperen la seva memòria, potser els aprendrem a mirar: no com aquelles despulles humanes en què es van convertir, sinó com la gent que genuïnament creia que tot podria ser millor
El primer Robe rabiós i imprevisible d’Extremoduro va posar la banda sonora a aquells 90 tan bojos i desbordants de droga, de sida i de promeses trencades. Ell mateix va ser un supervivent modèlic. Primer d’aquella masculinitat elemental que els obligava a ser els més durs, per dissimular tanta fragilitat, i després del putu cavall: Por conocer a cuantos se marginan / un día me vi metido en la heroïna. / Y aún hubo más; menuda pesadilla / crucificado a base de pastillas. Ara que les filles dels ionquis (Alba Flores, Carla Simón), amb la seva mateixa sensibilitat als gens, recuperen la seva memòria, ara potser els aprendrem a mirar: no com aquelles despulles humanes en què es van convertir, sinó com la gent que genuïnament creia que tot podria ser millor i diferent. I van pringar. Robe es va salvar, i no va deixar mai de posar paraules a l’estafa que va ser aquella primera democràcia. Dónde están mis amigos / encerrados sin motivo / Carabanchel. La Modelo / Herrera de la Mancha / Cáceres II, Alcalá Meco, Puerto de Santa Maria.
Pide un deseo / quiero cambiar este mundo tan feo. A Robe li feia mal el món civilitzat i compartia la seva pena amb versos i violins: ¿de qué sirve un filósofo que no hiere los sentimientos de nadie?. Expectants sempre a les seves presentacions de les cançons, Robe madurava i creixia amb nosaltres, i com més poesia llegia, més l’apropava a tothom. Ni Rosalia inventa res amb una orquestra, ni cultura popular significa escombraria massiva. Robe i la seva Nana cruel al Teatre Romà de Mèrida són pur anhel de justícia i classe magistral de sentit i sentiment popular: crèiem fermament en el amor però ahí fuera solo hay monstruos / solo hay gente / que te compra y que te vende / que te odia, que te miente / que te roba, que te mata / que te viola y que no siente nada.
Si tanta gent està tocada per Robe potser no tot està perdut. Potser tant de classe mitjana mai hem estat. Potser la fam que van passar els nostres pares ens ha protegit de la infecció
Os voy a hablar con la sabiduría que me da el fracaso. Com a bon supervivent, fins i tot dels seus propis somnis, ens va parlar molt del fracàs, però no des del derrotisme sinó des de com domar-lo i cavalcar-lo i no deixar-nos arrossegar per ell. Principi però mai final. Origen però mai destí. I quan cridem les seves estrofes sovint el que cridem és una altra cosa: vale que no ens podem permetre el luxe de no haver de vendre la nostra força de treball, ni el nostre temps ni la nostra capacitat, però ben protegida i sempre neta l’ànima i la falç. Potser derrotats, però no vençuts.
Si tanta gent és de Robe, potser no tot està perdut, perquè no es pot ser de Robe i ser un cabró. A molta gent la podran espantar molt, la podran enganyar molt, però hi ha un antifeixisme bàsic i atàvic de classe matxacada que roman amagat. Ja ho diu Marc Sarrats que a l’esquerra li falta xusma. I afegeixo: i parlar i sentir i cantar com la xusma. Si tanta gent està tocada per Robe potser no tot està perdut. Potser tant de classe mitjana mai hem estat. Potser la fam que van passar els nostres pares ens ha protegit de la infecció. Indis fins al final. Hay que dejar el camino, social alquitranado, porque en él se nos quedan pegadas las pezuñas.
Si tanta gent plora Robe és perquè les seves cançons els han tret de la depressió o dels seus pitjors moments. A mí també. Això li dec. Totes som supervivents. I quan se’m creua el dia o em sento maltractada o m’amenaça la tempesta del no ens en sortirem, me’l prenc com la millor pastilla. Sense metàfores ni circumloquis. Apte per a tots els públics i tots els desenganys.
Me equivoco una y otra vez / Y te puedo asegurar / Que el paso de los años / No impide que vuelva a tropezar / Ni que me vuelva a romper / Contra otro desengaño.
No puedo perder nada / Que vengo de la nada / Y solo vivo provisionalmente / No puedo caer más bajo / Que vengo del fracaso / Y acaso ser solo un superviviente.
Buscaré entuertos que deshacer / Y batallas que librar / Perdidas de antemano / Buscaré imposibles que lograr / Que no me importa fracasar / Y volver a intentarlo.
Robe és nostre i el fracàs no és perdre, és no tornar a intentar-ho. Amén.
