Fa més de tres anys que plou per sota dels registres habituals, però l’escassedat d’aigua que patim també té a veure amb la gestió que se’n fa. Des dels anys 2000, Europa ens obliga a reportar l’Índex d’Explotació d’Aigua. Des de llavors podem saber que, independentment de la pluja, cedim un 30% més d’aigua de la que tenim.
Ara, amb una emergència climàtica més accelerada del que ens imaginàvem, topem amb els resultats d’un model que continua aprofundint en els greuges ambientals i socials, que precisament són els que ens han dut fins aquí. Ens trobem, doncs, davant d’una necessitat per redefinir el model de relació amb l’aigua.
La planificació hídrica s’ha de fer d’acord amb prediccions del canvi climàtic i sota uns principis establerts. Els plans de gestió de l’aigua del govern català integren escenaris de canvi climàtic, però no queda clar sota quins principis guien la gestió.
L’aigua també és un servei públic i, per tant, és responsabilitat de les administracions regular-lo amb l’objectiu de garantir una vida digna sota principis d’igualtat, democràcia i participació
L’aigua és un dret humà i, per tant, cal garantir-ne l’accés bàsic sota els principis d’universalitat i assequibilitat. L’aigua també és un bé comú inalienable i sense valor de canvi, fet que hauria d’implicar gestionar-la fora del lucre i involucrant tots els actors que participen del seu gaudi i amb una perspectiva ecosistèmica que integri els seus límits biofísics. Per últim, l’aigua és un servei públic i, per tant, és responsabilitat de les administracions regular-lo amb l’objectiu de garantir una vida digna sota principis d’igualtat, democràcia i participació.
Malgrat que aquests principis estiguin definits inclús en lleis com la directiva Marc d’Aigua, sovint en la pràctica no existeixen. A Catalunya, la gestió privada d’aquest recurs és encara el model majoritari i el context actual fa aflorar moltes de les problemàtiques associades a la manca de control que tenen els ajuntaments que han delegat aquest servei a empreses privades.
La gestió de l’aigua fins ara s’ha centrat a donar-ne a tothom qui en demana sense pensar en quanta en disposem, d’on la traiem, qui la demana i quin impacte genera la seva extracció i ús. El que cal és gestionar la demanda, establir principis i prioritats –quanta aigua i per a què– amb uns topalls en funció dels límits biofísics i la disponibilitat existent.
El paradigma actual comprèn l’aigua com un recurs a disposició de l’acció humana en clau de creixement, però és urgent reconduir el rumb del timó de forma coherent amb la realitat climàtica i els límits que la natura imposa
Per exemple, recuperar la proposta del transvasament de l’Ebre, tal com va fer el Col·legi d’Enginyers l’endemà de l’aprovació del Pla Director Urbanístic Metropolità que conté 200.000 nous habitatges, és un contrasentit. A l’Ebre no li sobra aigua. Es troba a una conca fluvial molt llunyana dels rius Llobregat i Besòs. I aquesta operació només serviria per a engrandir el negoci d’Agbar i el totxo.
El paradigma actual comprèn l’aigua com un recurs a disposició de l’acció humana en clau de creixement, però és urgent reconduir el rumb del timó de forma coherent amb la realitat climàtica i els límits que la natura imposa. Amb la gestió de l’aigua, això es tradueix en reduir el consum global gestionant la demanda, és a dir, reformulant el model.
En aquest sentit, la sequera actual es presenta com una oportunitat per recuperar eines i capacitat de govern. La conca fluvial, és a dir, l’espai on neix i mor un riu, és l’escala idònia, perquè el que passa aigües amunt afecta a qui en pren aigües avall, i ens ajuda a abastar-ne tot el territori connectat.
La sequera està fent aflorar malestars que cal saber contestar. La campanya de la Generalitat catalana “D’on no n’hi ha, no en raja” problematitza diverses arestes entorn dels resultats del model de gestió actual. N’hi ha dues que volem destacar: d’una banda, l’aposta vigent des dels anys seixanta per una economia basada en el turisme i, de l’altra, l’impuls de la reconversió del model agropecuari.
El monocultiu turístic es percep al carrer i les dades ho confirmen. El 2023 Catalunya ha rebut 16,9 milions de turistes, un 21 % més que el 2022. L’últim pla de gestió de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) preveu un augment del 25 % per al 2039, i en la situació actual, és el sector amb menys restriccions a aplicar.
La democràcia d’avui dia és poc participativa, i qui té més capacitat d’influir són els grups econòmics que fan negoci amb el model actual. Cal reformular el patró de governança i crear espais on la ciutadania pugui participar de la presa de decisions i diversificar els coneixements que entren en joc
Aquests dies, als carrers, els pagesos demanen a crits un canvi de model, perquè l’actual els ofega. Que el camp català sigui referent en exportació de fruita i carn en cap cas és culpa de la pagesia. S’ha promogut un model que fa molt difícil la sostenibilitat econòmica d’iniciatives agroecològiques, però la pagesia convencional tampoc no ho té molt millor. La sequera colpeja fort el camp i cal començar a resoldre inèrcies cuinades fa anys arran de la globalització. Si s’apliquen les mateixes restriccions per la sequera a tot el sector, la pagesia que volem fer créixer estarà condemnada a mort. Per això cal distingir entre petita i mitjana pagesia arrelada al territori i grans produccions intensives gestionades per corporacions.
La democràcia d’avui dia és poc participativa, i qui té més capacitat d’influir són els grups econòmics que fan negoci amb el model actual. Per això cal reformular el patró de governança i crear espais on la ciutadania pugui participar de la presa de decisions i diversificar els coneixements que entren en joc.
Però, perquè la participació sigui efectiva, abans cal abordar la desconnexió de la ciutadania vers l’aigua. Cal invertir en una educació basada en la comprensió de la nostra relació amb el medi. És a dir, passar d’una concepció de dominació a una relació d’igual a igual que permeti entendre que som dependents del bon funcionament ecosistèmic del territori.
No podem caure en la trampa que l’usuari final tingui tota la responsabilitat amb les seves accions. És cert que escollir on comprar genera un senyal al mercat, però és igualment cert que el model actual no dona espai suficient a alternatives que siguin sostenibles en el temps. Per això cal un suport públic que permeti l’arrencada i un canvi cultural profund que generi ciutadania crítica i informada.
En definitiva, el que cal és un canvi cultural d’arrel. Sense apostar per un model de relacions basat en la col·laboració, l’equitat i el respecte, sense entendre que més enllà de les fronteres de la ciutat estem connectats a sistemes rurals que ens permeten sobreviure, el canvi de model no es podrà sostenir.
