Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

No és terrorisme

Inna lilahi wa inna ilayhi raji’on. (D’Al·là venim i a Al·là retornem)

Sabíem que passaria. El nostre malson es va complir. Un gran cop. Podríem haver estat nosaltres. Els nostres pares que cada divendres es reuneixen a la mesquita més propera. El dolor i la ràbia. La impotència. Diversos sentiments es manifesten. El passat 15 de març va haver-hi un tiroteig a una mesquita de Nova Zelanda. La majoria de les persones assassinades eren migrants: de l’Iraq devastat pel trio de les Açores, del Iemen massacrat pels petrodòlars, i sobretot de la Palestina ocupada des de fa un segle pel sionisme. Inclús hi havia infants. Us entenc. Per Al·là que entenc cadascuna de les vostres manifestacions de dolor i ràbia. Tanmateix, deixeu-me dir algunes coses. Des de l’intent d’organitzar la ràbia.

No, no és terrorisme. Bé, no ho sé. Que potser importa? No, no es tracta de generar un debat entorn de les morts que importen. Siguem realistes, les nostres morts no importen. Per què ens sorprenem? Sí, cert. La línia entre comprendre la realitat i la seva naturalització és tan fina que fa por. Però bé, seguim. La violència forma part de nosaltres. Regeix les nostres vides. I és dolorós. Podem estar constantment lamentant-nos. Esperar la compassió dels altres. Qui són els altres? De qui esperem la compassió? “Cap persona blanca m’ha donat el condol” “Les persones blanques no han manifestat el seu rebuig”. Sí, tornem a retreure a la blancor que ens doni cabuda en el seu discurs. Que ingenu. Una subjectivitat objectivada a través de la nostra deshumanització. I esperem alguna cosa d’ella.

No, mil vegades no. No espero la compassió ni el seu rebuig. No espero res d’elles. Matar al blanc que portem dins és un pas. El següent és acabar amb l’admiració del blanc. No hi ha necessitat constant de manifestar el nostre dolor perquè els nostres ja ho saben. Ho saben molt bé. Llavors? Deixem d’intentar esperar la compassió i la culpa de qui exerceix violència sobre els nostres cossos. No és agradable mostrar totes les situacions de racisme que visquem si el pas següent no és l’organització. És estendre la seva victòria i, en conseqüència, la nostra derrota. És hora d’aixecar-se.

Deixem d’intentar esperar la compassió i la culpa de qui exerceix violència sobre els nostres cossos. No és agradable mostrar totes les situacions de racisme que visquem si el pas següent no és l’organització

“Les eines de l’amo mai destruiran la casa de l’amo”, deia Audre Lorde. Sí, tot té matisos. Però és una advertència. Una alerta per estar atentes a les trampes del sistema. I en aquest cas té sentit. Per què dic que no és terrorisme? No per iniciar un debat. Ni de bon tros. Si no per alertar de les implicacions polítiques que té aquest relat. No, el terrorisme mai va estar dissenyat per defensar-nos. És més. Terrorisme, ara per ara, té cognom. Feu l’exercici. Llegeix: terrorisme. Què et ve al cap? Sí, a mi també. Sóc musulmana i el que em ve al cap és un home amb turbant i barba. És producte dels dispositius ideològics. Un germà em pregunta que per què no dir terrorisme quan ens maten? Podria mencionar diverses raons. Però la més pràctica és perquè ni tu ni jo tenim el poder o la capacitat d’invertir el relat. La maquinària propagandística de l’Estat és immensa. És com ens explicava Houria Bouteldja sobre els nadius americans: per molt que vagin casa per casa per dir que en realitat ells no eren els agressors, no podrien canviar el relat consolidat. Al revés, augmentaria la sospita sobre ells. No us convenç aquesta explicació?

Aquí teniu més. Si fem una petita recerca sobre aquest terme, ens adonarem que no vol dir res. És un concepte creat des de les entranyes de l’Estat per blindar la seva violència. Per blindar-la doblement. Per una banda, generar uns sentiments i unes consciències determinades sobre la societat que permeti l’exercici de la violència sobre els condemnats de la terra. Per una altra banda, per desactivar la nostra força revolucionària. Estem emmordassats per por. Per evitar la sospita. Sortim als carrers per dir “No en el nostre nom”. Xifres d’assistència considerables. I qui protegeix als nostres infants quan són expulsats i sotmesos al control policial i de les drogues? Comencem a definir per nosaltres mateixos les nostres prioritats. El que ha passat a Nova Zelanda és un toc d’atenció.

He dit que l’Estat, amb el relat del terrorisme, es blinda doblement? No, es blinda de moltes maneres. No només crea sentiments de por, inseguretat i desconfiança. No només permet anul·lar tota dissidència. És que a més oculta que té el monopoli de la violència i la capacitat d’infondre terror. A veure, com us atreviu a exigir una condemna per apologia del terrorisme? El dolor no ens ha de fer perdre el sentit. L’apologia del terrorisme és la mateixa eina que permet assenyalar als nostres pares i germans. L’apologia del terrorisme és aquella eina creada per expulsar-nos i en cas contrari de concentrar-nos a les presons. Exigint una condemna als nazis el que fem és validar el relat de què existeix un terrorisme diferent del de l’Estat, consolidar el relat de l’Estat, i pensar que hi ha una possibilitat que es condemni als seus fills imperfectes.

Exigint una condemna als nazis el que fem és validar el relat de què existeix un terrorisme diferent del de l’Estat, consolidar el relat de l’Estat, i pensar que hi ha una possibilitat que es condemni als seus fills imperfectes

Només afegiré una explicació més. El mateix Abascal, després del tiroteig, va conceptualitzar l’atac a les mesquites com a “terrorisme”. Sí, de veritat. Crec que només amb això ens hauria d’alertar què estem legitimant un relat del terrorisme que el mateix Abascal no ha tingut cap problema en mencionar amb els mateixos termes. Sabeu per què? Perquè la vida d’un supremacista blanc no val res davant la possibilitat d’acabar amb nosaltres. Que la ràbia i el dolor nostre ens faci entrar en un joc que pagarem car. Mai el discurs de l’Estat s’ha fet en benefici nostre encara que la màscara sigui aparentment bonica. Ho estem veient amb la tipificació dels delictes d’odi, creats a priori per protegir els més vulnerables, i estem assistint a un espectacle perpetrat per la policia que ha invertit la història per utilitzar el codi penal per victimitzar-se.

Tenim una oportunitat. Cal organitzar la ràbia. Ja hem vist de manera clara que les nostres morts no importen. Tot i que ja ho sabíem. Però això és més evident que la Llei d’Estrangeria, que el control dels nostres infants a les escoles o l’expulsió dels barris. Bé, les nostres morts sí que importen. Ens importen a nosaltres. Deixem de lamentar-nos i comencem a generar pràctiques polítiques antiracistes?