Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Núria Tarrés, mare d'Adrià Carrasco

"No ens guanyen quan ens reprimeixen, sinó quan ens autocensurem, ens desmobilitzem i ens dividim"

Mare d'Adrià Carrasco, exiliat a Bèlgica / Roser Gamonal

Núria Tarrés va viure en primera persona com les unitats d’assalt de la Guàrdia Civil irromprien a casa seva per endur-se el seu fill. Adrià Carrasco tenia 25 anys quan va marxar a Bèlgica per evitar la seva detenció, acusat de terrorisme i rebel·lió per pertànyer al Comitè de Defensa de la República (CDR) d’Esplugues de Llobregat i concretament, pels talls i l’aixecament de les barreres dels peatges durant la Setmana Santa. Com Tamara Carrasco, que continua confinada a Viladecans. L’Audiència Nacional espanyola ha acabat rebaixant l’acusació contra els dos activistes a desordres públics i el mes de gener, va traslladar la investigació als jutjats ordinaris catalans. En aquests moments, hi ha un conflicte de competència territorial entre els jutjats de Catalunya i encara no se sap qui els prendrà declaració. En el cas d’Adrià Carrasco, fins que no s’aclareixi, no es pot tramitar l’euroordre. Quan feia tres mesos del seu exili, la Directa va entrevistar Adrià Carrasco, avui, quan ja en fa dotze, conversem amb la seva mare. Demà, dissabte 6 d’abril, el grup de suport Adri et volem a casa i Tamara no estàs sola han organitzat una jornada reivindicativa a Esplugues de Llobregat.


Ara farà un any que el teu fill es va haver d’exiliar. L’Audiència Nacional espanyola va decidir traslladar la investigació als jutjats de Catalunya perquè redueix les acusacions a un delicte de desordres públics. Com et trobes i quina evolució personal has viscut?

No pots dir que estàs malament, perquè podríem estar molt pitjor. M’he acostumat a respondre: “bé, dintre del que tenim”. Emocionalment, aquest any ha estat una muntanya russa, passem encara per diferents fases on es barreja tot: pessimisme, dol, pena, ràbia, indignació i incredulitat, però també agraïment, moltíssima gratitud i optimisme. És un cúmul impressionant d’emocions i sentiments. Ja no ens trobem en aquell patiment per la integritat física de l’Adri. Però tanta distància i injustícia… encara penso que és irreal, que ara despertaré. És tan irreal que un nano jove de 26 anys, sense haver fet res, no pugui tornar a casa…, costa molt d’encaixar. Ara bé, des d’un inici ens hem proposat tenir força i la tenim. Tenim por, però la vencem. No ens podem quedar arraulits en un raconet, plorant. Hi ha determinades circumstàncies a la vida que el temps ajuda a superar, però en aquest cas, el temps em fa constatar el que està passant. El temps no et juga a favor, sinó que et fa pensar que arribarà una primavera, un estiu… i no sabem quan podrà tornar.


Vius també amb un sentiment d’incertesa permanent.

El no saber. Tot i així, el cos humà té la tendència a normalitzar, a agafar rutines. Entre el meu entorn, bromejo i dic que és com si tingués dues vides: la meva de sempre i una de nova que s’ha obert, que inclou el que estem fent ara: entrevistes, poders notarials, advocat, manifestacions. Una vida i l’altra són com l’aigua i l’oli; no cassen. Se’m fa molt difícil fusionar-les. Quan entro a la feina, només puc entrar-hi a treballar, perquè si comencés a pensar, no podria treballar.


D’alguna manera, “normalitzar” és una eina de supervivència?

Clar, si no em quedaria bloquejada. Pensava que amb el temps aquestes dues vides -és un argot familiar: “la Nuri de la vida 1 i la Nuri de la vida 2”- les podria ajuntar, però crec que no ho podré fer mai.


Et fa por que el pas del temps vagi lligat a l’oblit?

“Encara que no es digui obertament, la por a l’oblit hi és. Hi ha el perill de normalitzar les situacions injustes que s’allarguen en el temps, sobretot si l’olla no bull aquí”

Doncs sí. El que hem pogut compartir amb familiars de persones represaliades, sobretot amb gent que està a l’exili, és aquest temor. Encara que no es digui obertament, la por a l’oblit hi és. Hi ha el perill de normalitzar les situacions injustes que s’allarguen en el temps, sobretot si l’olla no bull aquí. L’exili no és fàcil, ni per a un jove de 26 anys ni per als adults. Aparentment, hi ha llibertat de moviments, però ningú està preparat per viure tan lluny d’allò seu. Entre la nostra generació, el mapa mental de l’exili no quadra. En definitiva, la por a l’oblit hi és i fa por. El pols de la societat també arriba un punt que cau i a més això va per llarg.

Adrià Carrasco va saltar pel balcó del menjador per evitar ser detingut per la Guàrdia Civil el 10 d’abril del 2018 |Roser Gamonal

Fent memòria, com vas viure l’assalt de la Guàrdia Civil aquell 10 d’abril?

A les set del matí, el seu pare ja havia marxat al port a treballar i l’Adri dormia al seu llit. Sona el timbre de manera molt insistent i sento crits. Miro per l’espiera de la porta i veig tot el replà ple de guàrdies civils amb passamuntanyes, armats amb fusells. A partir d’aquí, l’instint; no és gens premeditat: els dic que tinc la porta tancada i que vaig a buscar la clau, però me’n vaig a despertar l’Adri. Li dic que hi ha la Guàrdia Civil a la porta. Sense dir-nos ni una paraula més, es posa les malles, unes vambes, li faig un senyal de la finestra de la seva habitació, ell em diu “no”, se’n va cap al menjador, obrim molt a poc a poc la persiana -vivim en un entresòl- i salta pel balcó. Continuen picant molt insistentment, criden i jo moc les claus perquè s’adonin que ja les tinc. Poso la clau al pany i en el moment d’obrir, veig córrer entre les cames de la policia l’ariet per tombar la porta. Vaig arribar a comptar quinze agents. La secretaria judicial em posa un paper a les mans i jo tremolant, en xoc, intento llegir però no tinc la capacitat de concentrar-me. M’adono però que a dalt hi diu “Audiencia Nacional” i entremig hi llegeixo les paraules “registro”, “detención”, “sedición”, “rebelión” i “pertenencia a organización terrorista”.


Què tenien per acusar el teu fill d’aquests delictes?

Durant tres hores i mitja d’escorcoll, de buscar i buscar, no troben res. En un primer moment, no em deixen trucar per telèfon però insisteixo tant, que em deixen fer una trucada però em diuen que no convoqui ningú. S’adonen que l’Adri se’ls ha escapat. Troben un llit desfet i el seu mòbil, la cartera i les claus. Em pregunten si el meu fill estava aquí i jo els dic: “Soy su madre, no responderé”. M’adono, com també ho va explicar la Tamara, que quan troben cartells de “Llibertat” o “Democràcia”, la seva reacció és com si haguessin trobat una prova incriminatòria. Per ells, allò té un valor. En un calaix de l’habitació de l’Adri van trobar una ampolla de vidre, uns cotons i uns cordills. Allò jo sabia el que era: d’una empresa que anys enrere havia intentat muntar de “pedidas de mano”. Una de les activitats era que la parella anés a fer submarinisme i sota l’aigua apareixia una ampolla amb un cofre; aquell era el material. Quan torben allò, es criden i li diuen a la secretària judicial: “apunte mechas”. Jo li dic que no ho són i li explico, ell m’escolta i torna a dir a la secretària: “apunte mechas”. Això per mi és un exemple molt petit i molt evident de la gran mentida forjada des de zero. Si aquest guàrdia civil confon això amb metxes, és que és molt mal professional i si no, és un mentider.


Hi ha un relat previ que cal demostrar?

Evidentment. Primer m’ho invento i després he de muntar-ho tot perquè sigui creïble la meva versió. Va ser un circ espantós, cruel, bestial i quan vaig veure les metxes, vaig pensar, posteriorment, sort que l’Adri ha marxat. Perquè una persona que vol confondre uns cordills amb unes metxes, et confon un activista amb un terrorista. Hi havia eines a casa perquè a l’Adri li agrada la mecànica i em preguntaven per què les tenia. Buscaven agendes, telèfons, apunts. Trobaven circuits elèctrics d’una taula de so, d’un sintetitzador, coses de la seva professió. I em preguntaven. Buscaven alguna cosa que no van arribar a trobar perquè no hi era.


L’operació es munta, segons l’atestat, per les accions de talls viaris i aixecament de peatges durant la Setmana Santa convocats pels CDR. Què són per a tu els Comitès?

Jo no he anat a assemblees dels CDR, però em considero defensora de la República. A les assemblees hi ha hagut gent de totes les edats. Nosaltres sempre hem conegut les accions i mai les hem censurat. En el nostre entorn està ple de gent involucrada en els CDR. El seu pare i jo no vam anar a aixecar peatges, però hi podríem haver anat perfectament. Per mi els CDR són la meva família, els meus amics, el meu entorn.


Després de la detenció, va començar un període de molta incertesa. Com us ha ajudat el fet de comptar amb un grup de suport?

“Hi ha un grup de gent molt important que fa realitat el “quan ens toquen a una ens toquen a totes”, se’m posa la pell de gallina quan ho dic. Quan els dono les gràcies, em diuen que no ho faci, que l’Adri hagués fet el mateix per qualsevol altre”

Això és importantíssim. A nivell d’Esplugues, hi ha una plataforma de solidaritat ja anterior al cas de l’Adri, que és tot el moviment en contra del Pla Caufec i això genera una xarxa que ja han tingut les seves vivències, experiències i aprenentatges. Hi ha un grup de gent molt important que fa realitat el “quan ens toquen a una ens toquen a totes”, se’m posa la pell de gallina quan ho dic. Quan els dono les gràcies, em diuen que no ho faci, que l’Adri hagués fet el mateix per qualsevol altre. Durant una temporada, fins que no es va constituir el grup de suport, vam estar tots en xoc. Jo tinc memòria, però la desorientació temporal és absoluta. Els primers dies, després de la vivència, vaig estar una temporada molt llarga sense poder tornar a casa. Vaig intentar-ho, però em feia un tip de plorar… He fet un dol, no de mort, però un dol de pèrdua. És fantàstic que malgrat tot, hi hagi gent mullant-se i involucrant-se per als altres. Quina sort tenim! Si et passa i no hi ha una gran xarxa de suport, no te’n surts… bé, ja sabem que la repressió té mil cares, no només la del Procés. Estimem molt tot el grup de suport, són part de nosaltres. Són la seva gent i té una gent impressionant.


Ha estat important entrar en contacte amb altres mares o familiars que estan vivint situacions similars a la d’Adrià Carrasco?

Sempre ajuda. Però el grandíssim suport que he tingut són els meus familiars. Som una família molt cohesionada, ens autoanomenem tribu, i quan un membre de la tribu està en perill o patint, hi ha un replegament brutal. Tinc la sensació que em van fer un niu. Alhora, un petit gest pel carrer de qualsevol persona et proporciona molt confort. Prens consciència del que estàs passant però no estàs sola. I conèixer altres persones en situacions similars també ajuda, perquè pots compartir sentiments. A Sallent, amb el germà de l’Anna Gabriel, ens vam entendre amb tres paraules. Em deia que hem d’explicar entre tots que l’exili no és fàcil i té raó. Et sents entre iguals, hi ha un codi compartit.

Núria Tarrés recorda l’assalt de la Guàrdia civil a casa seva |Roser Gamonal


T’imaginaves que la repressió de l’Estat podria arribar fins aquí?

No. Digues-me ingènua, que duc el lliri a la mar… Sóc d’una generació que tot i haver nascut en dictadura, s’ha educat en suposada democràcia. Hi ha gent potser més gran que ja saben de què va. Però ara, amb la perspectiva que tinc, els veig capaços de qualsevol cosa. No pensava que podrien empresonar i enviar a l’exili ningú.


Has viscut la repressió a prop en alguna altra ocasió?

“Ara, amb la meva experiència a les espatlles, puc revisar la Història. Per exemple, la del País Basc. M’he tornat més incrèdula. El que estem vivint a Catalunya et fa repensar altres coses: què ens han arribat a fer creure del País Basc?”

No, mai. Sempre he estat una persona amb valors i sensible a les injustícies. Ara, amb la meva experiència a les espatlles, puc revisar la Història. Per exemple, la del País Basc. M’he tornat més incrèdula. El que estem vivint a Catalunya et fa repensar altres coses: què ens han arribat a fer creure del País Basc?


Cap enfora, amb mitjans i en actes, com a membre de la “tribu” familiar, has agafat un pes important. És una decisió presa a consciència?

Ho sóc sense haver-ho pensat massa. No és una cosa decidida. Penso que s’ha de fer i ho faig sense plantejar-me si em ve de gust. A la Diada vaig tenir l’oportunitat de parlar gràcies als CDR i em va anar molt bé poder explicar-me després de tants mesos de silenci. Però ho faig perquè no em puc quedar asseguda en una cadira sense fer res. Hem d’aprofitar tots els espais per denunciar. La Txell Bonet al principi va dir: moc les ales de la papallona per veure si provoco el tsunami. I això és el que intento, moure les ales.


L’Adrià és molt jove. Quines eines creus que té per fer front a aquesta situació?

“Si tinc un dia dolent, ploraré però el matí següent intentaré estar bé. Si et proposes estar bé, et costarà, però estaràs bé. Si t’abandones a la pena, al dolor, el riu se t’emporta avall”

Veig l’Adri amb ulls de mare, però he de dir que té una personalitat que li és favorable. És un nano valent i capaç de relativitzar les coses. És optimista, té un caràcter positiu i una gran capacitat adaptativa. En un primer instant, vaig patir per la seva integritat psicològica i emocional, però de seguida vaig veure que estava bé. Segur que ha passat els seus moments durs, però no me’ls explicarà, com jo intento no explicar-li els meus. Quan ens vam veure per primera vegada, em va dir que quan havia passat tot, pensava que s’havia tornat boig i que quan es va adonar que no s’havia tornat boig, va pensar que preferiria haver-s’hi tornat. Amb poques paraules, em va dir: mare, he patit molt, però va quedar aquí. Ell que necessita de mi? Una mare forta. Com hauria de carregar amb una mare trista, que s’hagi de medicar? Si tinc un dia dolent, ploraré però el matí següent intentaré estar bé. Si et proposes estar bé, et costarà, però estaràs bé. En canvi, si t’abandones a la pena, al dolor, el riu se t’emporta avall. Has de tenir gent al voltant amb aquesta actitud també.


Quin escenari imagines d’aquí a uns anys?

Actualment només penso en l’avui i a uns mesos vista perquè els bitllets a Bèlgica no ens costin cars… Ens hem acostumat a no planificar. Són mecanismes interns. El desig és òbviament que pogués tornar… Ens adaptarem i el que vingui, vindrà. Però hem d’aconseguir que el fet de tenir gent patint la repressió, també a la presó, no sigui en va.


A nivell judicial, quines certeses teniu?

Tenim interrogants. Esperant saber on acaba la causa de l’Adri després que l’Audiència Nacional l’hagi traspassat als jutjats catalans sota l’única acusació de desordres públics. El cas de la Tamara i el de l’Adri van junts. Ens sentim represaliats, però no víctimes. El procés és transversal i la repressió també: polítics, líders socials, mestres, dibuixants, pallassos i el conjunt del poble. La Tamara i l’Adri són els represaliats de la ciutadania. El fet d’agafar uns caps de turc de forma aleatòria té l’objectiu de tenir la gent espantada i intentar desmobilitzar.


Creus que ho han aconseguit?

Tothom fa el que pot. M’agradaria que moltes coses fossin d’una altra manera, sí, però jo no aniré jutjant-ho tot. El que tinc clar és que la divisió no ens ajuda. Hi ha coses que no m’agraden, però també ens hem de posar a la pell dels altres, perquè hi ha decisions que tenen conseqüències greus i no són fàcils. La repressió òbviament influeix, la gent té por i segurament es frena o s’autocensura, però potser no tant com els que han dissenyat les macrooperacions pretendrien. Jordi Cuixart en una de les cartes que m’ha escrit es mostra fort i valent, està tirant endavant, donant una lliçó de dignitat i enteresa. Doncs jo, com a mare d’un noi que està sa i viu a l’exili, he d’estar bé. Hem de generar un efecte mirall. No ens guanyen quan ens reprimeixen, empresonen, multen, identifiquen, acusen, imputen o forcen a marxar a l’exili. Ens guanyen de debò, quan ens autocensurem, ens acovardim, ens desmobilitzem, ens aturem, ens barallem, ens dividim, ens jutgem entre nosaltres, quan ho normalitzem tot i claudiquem, quan els partits cauen en partidismes, quan perdem el nord i l’essència del que volem, i dels drets que tenim, quan perdem de vista la força que podem exercir com a poble, quan perdem la capacitat de reacció al maltractament que estan exercint sobre nosaltres, quan no reaccionem a la sentència que caurà sobre la nostra gent presonera, quan no reaccionem al lluïment del feixisme en els nostres barris. Crec que en el fons, malgrat tot el poder que tenen, els fem molta por, ens veuen capaços i disposats a arribar fins al final. Potser, de vegades ho veuen més ells que nosaltres mateixos.