Els trajectes de recuperació i reparació d’Oriol García-Alzórriz i Marina Pereda han coincidit a l’associació AFISE, des d’on donen suport a persones que també han estat víctimes de grups sectaris i als seus entorns. Oferir informació i ajudar a posar nom a allò que han viscut, o que viu una persona estimada, suposa, per a moltes, un primer pam de terra en una travessa que probablement serà llarga, i en què, coincideixen a destacar, la incomprensió pesarà. “Ens trobem amb gent que, en contactar amb l’associació, sent que llança una ampolla al mar i a veure si troba algú que l’entén”, explica Pereda. És una de les testimonis que recull la sèrie documental El minuto heroico: Yo también dejé el Opus Dei i recentment ha retratat a La Obra (Ed. Aguilar) les estructures abusives que ha patit a l’Opus Dei, que acumula desenes de denúncies per explotació de dones en diversos països i investigacions judicials en curs. “Crec que és important que fem aflorar el dany que es genera dins d’un grup sectari, perquè és el realment fotut d’aquesta realitat: el dolor i el patiment”, planteja García-Alzórriz, afectat per les pràctiques del grup CREA de la UB. Investigar-lo està en mans de la Fiscalia des de fa tres mesos, després d’anys de denúncies i, com en nombrosos dels casos que coneixen a AFISE, de “permissivitat” al voltant de les dinàmiques del grup.
Heu estat vinculades a organitzacions molt diferents en alguns aspectes, però en altres no tan llunyanes. Quina experiència compartida us porta a trobar-vos?
Marina Pereda: Jo vaig aterrar en un congrés sobre abús psicològic, centrat en abusos coercitius, i vaig donar-hi el meu testimoni. No sabia que hi hagués cap mena d’associació o moviment de persones que ho han patit, la veritat. Compartir la meva experiència, tot i que fos en un grup totalment diferent al d’altres d’experiències que s’havien compartit allà, em va ajudar a prendre una consciència més comunitària del que ens ha passat. Vaig entendre que hi ha molta gent amb les mateixes dificultats que jo havia tingut. Vaig prendre consciència que no era un problema meu. És un problema social. Arran del contacte amb Noèlia Bru, que és una de les impulsores d’AFISE, em vaig començar a involucrar en l’associació.
Oriol García-Alzórriz: Jo he format part de l’estructura del grup CREA de la Universitat de Barcelona i part del procés d’entendre el que vaig viure allà dins va ser entendre que, allò que allà passava, passava més enllà d’aquest grup, i que hi ha patrons comuns en els diferents grups coercitius. Això t’ajuda a no viure-ho tan sol i amb tanta culpa. Trobar-te amb persones que ho han viscut en diversos grups, ajuda a entendre i validar la teva experiència. A l’associació, tenim el suport de professionals especialitzades, de l’àmbit de la psicologia i de la universitat, i creem una xarxa de prevenció i sensibilització davant les sectes.
Assenyaleu que és un problema social. No se sol veure així?
M.P.: Més enllà dels estigmes i del que cadascú pugui pensar de gups coercitius concrets, hi ha persones amb unes necessitats i sense recursos al seu abast, i es troben amb situacions desesperades. Ara mateix no hi ha un teixit social creat per entendre la problemàtica amb la complexitat que té. Socialment, hem avançat en desestigmatitzar altres tipus de violències i situacions, però els grups coercitius es continuen veient com una realitat molt minoritària i estranya. Mediàticament, se sol tractar amb sensacionalisme i no amb voluntat de mostrar les dificultats que hi ha per sortir d’un grup i ajudar familiars i amistats que poden tenir a una persona estimada en aquesta situació.
“Socialment, hem avançat en desestigmatitzar altres tipus de violències i situacions, però els grups coercitius es continuen veient com una realitat molt minoritària i estranya”.
Quins patrons tenen en comú els grups d’abús psicològic coercitiu o sectes?
O.G.: En l’imaginari de la secta, hi ha les túniques, el vincle amb la religió, la idea que ho veus a una hora lluny que és una secta… Per això utilitzem el terme de grups d’abús psicològic coercitiu, per identificar la complexitat d’aquesta realitat. El que és característic d’aquests grups és que sol haver-hi un líder carismàtic, messiànic; una persona que transmet que té accés a un coneixement superior, revelador, transformador… Transmet que allò que es fa dins del grup és allò realment vàlid, allò realment transformador; amb una moralitat superior. Dins del grup, hi ha una estructura per nivells d’implicació o proximitat al gurú. Segons la mida del grup i la posició de proximitat a la cúpula, hi pot haver o no convivència, tot i que hi ha tendència a promoure la convivència entre membres del grup per tal de passar-hi cada cop més temps i arribar a la dependència. També hi ha la particularitat del control de la informació: en aquests grups s’hi transmet que la informació de dins és la vàlida, respecte a la informació que hi ha a l’exterior. Un tipus de control és no permetre accedir als mitjans de comunicació, o només permetre accedir als “nostres” i dir que tota la resta són ocurrències.
“En l’imaginari de la secta, hi ha les túniques, el vincle amb la religió, la idea que ho veus a una hora lluny que és una secta… Per això utilitzem el terme de grups d’abús psicològic coercitiu, per identificar la complexitat d’aquesta realitat”.
M.P.: El que caracteritza una secta són les pràctiques, que, de manera molt subtil, van regulant aspectes de la teva vida i, sobretot, amb qui et pots relacionar i amb qui no, en funció de si és “dels nostres” o no; o de si la persona té unes característiques determinades: no està alienada amb els nostres objectius, amb la nostra recerca d’un bé superior… Els vincles personals es comencen a viciar, fins i tot dins de la mateixa família. Hi ha un trasllat de la confiança que pots tenir en la teva parella o en les teves amigues a membres del grup. Això és molt característic, l’aïllament respecte als vincles fins llavors de suport i confiança. Tot comença a dependre del grup; comences a fer moltes activitats amb el grup. Una de les tècniques que utilitzen és estar ocupades tota l’estona de manera que el teu temps queda molt limitat. Fins al punt que hi ha persones que deixen la feina per dedicar-se a accions del grup o a donar els seus diners al grup. Al final hi ha un líder i una organització que estipula la normativa interna del grup, que sol ser opaca a l’exterior.
“El que caracteritza una secta són les pràctiques, que, de manera molt subtil, van regulant aspectes de la teva vida, i hi ha un trasllat de la confiança que pots tenir en la parella o les amigues a membres del grup”.
Només les persones que són dins coneixen les normes i són conscients de les línies que no es poden creuar. Hi ha mecanismes de correcció interns. I les membres van interioritzant les regles no escrites. Per això és tan difícil enganxar un grup, denunciar-lo i en el procés de sortida detectar els patrons de comportament. Pel que fa a les familiars, potser veuen que el seu fill o la parella o l’amiga està fent coses rares, però tampoc saps identificar exactament el què. Potser veus que ja no parla tant, o ja no va amb algú amb qui anava… Però és un procés molt llarg i complex de detectar. I és sorprenent perquè des de fora veus un documental de sectes i sembla que és tot claríssim! Són tècniques molt subtils les que utilitzen i hi ha una opacitat que el gurú s’encarrega de reforçar.
O.G.: Hi ha una rebotiga. Una cosa és el que tu saps del grup quan t’hi apropes; el que se t’explica. Però a mesura que t’hi vas acostant i d’una forma molt lenta, movent-te dins del grup, és quan la vas coneixent. Si t’ho diguessin des del primer dia, no ho faries; no entraries. A tu t’ho ven una persona súperconvençuda que allà dins li va molt bé la vida, i t’ho trasllada a tu.
Tenim una imatge errònia, o limitada, de qui es pot arribar a vincular a un grup sectari? Heu remacat que se l’aïlla del seu entorn, per tant, no són persones, d’entrada, sense un entorn afectiu, en general?
M.P.: Cal tenir present que aquest tipus de grups, d’una banda, tenen un component absolutament idealista, utòpic, una visió de la societat que, com deia l’Oriol, és de revolució o transformació, o de transformació de mi mateix, per fer un món millor. Generalment, els ideals que sostenen en la seva aparença són fer un món millor, i captar per fer un món millor: la idea és que com més gent sigui com nosaltres, millor serà el món. Pot entrar en un grup d’abús psicològic coercitiu qualsevol persona, però el fet és que moltes vegades capten persones amb una influència social, amb un caràcter extravertit, que facilitin atreure més persones, que tinguin contactes en determinats grups.
“Debilitats en tenim tothom i en diferents moments de la vida. Crec que és més interessant posar el focus en com actuen aquests grups, perquè és el que ens permet prevenir”.
No hi ha un perfil de persona aïllada a la qual es busca captar. L’aïllament és una conseqüència i una tècnica de manipulació per tal que la persona captada només treballi per al grup. Pensar que hi ha un perfil de persona, dona una falsa imatge de fortalesa, d’“a mi no em passarà”, perquè no soc catòlica, perquè no soc hippie New Age… El que és important és les tècniques d’abús psicològic i maltractament que s’hi produeixen. Com en altres formes de violència, no hi ha un perfil de víctima. Hi ha uns patrons en com s’exerceix la violència. Ho sabem com a persones afectades i pel que veuen les professionals que acompanyen afectades i que ho investiguen. Nosaltres hem estat en grups absolutament diferents i detectem els mateixos patrons.
O.G.: Sovint es planteja quines debilitats et porten a una secta. Però penso que ho hem de dur cap a un altre lloc, perquè debilitats en tenim tothom i en diferents moments de la vida. Crec que és més interessant posar el focus en com actuen aquests grups, perquè és el que ens permet prevenir.
Com s’ha d’intervenir per prevenir, i qui se n’ha de responsabilitzar? Hi ha acció pública en aquesta línia?
O.G.: És escassa. Continua passant molt, i probablement ni se sap la mesura en què passa, perquè no està ni quantificat el fenomen. No hi ha dades de quanta gent ha format part d’un grup [sectari], quins grups existeixen… Hi ha dades de la societat civil, però poc acurades. Encara estem en un punt de trencar l’estigma respecte a què és un grup coercitiu. Encara fa vergonya i por parlar-ne. I part del problema és que no se sap que això existeix. M’hagués pogut ajudar a no caure tenir coneixement que tinc ara. És on hem de fer feina. A banda, si hi hagués una part punitiva més clara, que aturés l’actuació d’aquests grups, ho podem entendre també com una acció preventiva.
M.P.: La sensació és d’estar començant, i que costa crear consciència social. Hi ha molt estigma. Hi ha la idea que si algú està en un grup [sectari], hi ha entrat perquè ha volgut i no s’ha de fer res, ja s’ho farà. Ens trobem exmembres que ha perdut la feina i els contactes; persones que poden tenir conseqüències psicològiques com ara estrès posttraumàtic. La recuperació pot ser molt lenta i no tothom té els recursos per acudir a psicòlegs especialitzats que coneguin com funciona la manipulació i que no siguin revictimitzants. Aquí Catalunya hi ha AIS [Atenció i Investigació de Socioadiccions], que està subvencionada per la Generalitat, però molts cops s’ha de recórrer a recursos privats. Per altra banda, les famílies es troben que no tenen a qui recórrer per tenir informació. La policia ha activat un correu per casos de sectes. Però els cossos de seguretat i la judicatura en general no tenen la formació.
“Encara estem en un punt de trencar l’estigma respecte a què és un grup coercitiu. Encara fa vergonya i por parlar-ne. I part del problema és que no se sap que això existeix”.
Tampoc des de l’àmbit del treball social i, si arriba una persona que ve d’un grup determinat, que no té residència perquè en sortir-ne s’ha quedat també sense lloc on viure, i arriba amb desconfiança cap al que és públic o amb idees fruit de la manipulació, se l’ha d’entendre per acompanyar-la. Falta una xarxa que entengui que és una forma de violència específica, en què conflueixen abusos diferents: de l’abús sexual a l’estafa econòmica. Això, dins un grup, en un context concret, i s’ha d’entendre. Perquè s’ha d’entendre que hi ha persones que poden haver tingut un doble rol de víctima i victimari, tant des del punt de vista psicològic com del legal. En els nostres dos casos, es tracta de grups en què no hi ha un aïllament físic tan fort, però hi ha casos en què les famílies tenen por que les persones que estimen desapareguin. Sense alarmar, cal ser conscients de la gravetat d’aquest tipus de grups. És perillós, i no hi ha gaires recursos per atendre-ho.
Hi ha contextos, dins de determinades institucions o a escala sociopolítica, que resulten proclius al desenvolupament d’aquestes organitzacions?
O.G.: En un context social de crisi perpètua, en què no sé quants anys fa que ens trobem, que un grup t’ofereix una esperança vital, que dona sentit, imagino que fa més fàcil entrar-hi.
M.P.: El que caracteritza els gurús és aprofitar moments de crisi o de dubtes per generar unes idees i vendre un estil de vida. Aprofiten quan hi ha en la persona una consciència de “necessito transformar-me”, en contextos de crisi o el que sigui; i, induïda pel grup, es genera una desconfiança en les institucions i en l’autoritat. És la idea de “no et pots creure ningú”, alhora que algú es presenta com a salvador, com qui té la veritat i sap quin és el bon camí. Penso que és important parar atenció a la permissivitat que hi ha cap a aquests grups.
Per part de qui?
M.P.: Hi ha gent capaç de veure que passen coses rares; que fa mala espina el que passen en un determinat grup, però falta una crítica des de fora. És a dir, a vegades sembla que siguin les persones afectades les qui a més han de fer la feina de desemmascarar aquests grups i em sembla que socialment estaria bé prendre’s més seriosament les primeres sospites o la desconfiança cap a un grup, i com a mínim tenir una mica més de curiositat per entendre què hi passa. Això ajudarà les persones que es troben sota la manipulació del grup, perquè no n’estan sent conscients. I pot impedir que els grups creixin i es perpetuïn.
“Quan s’ajunten assetjament laboral, poder jeràrquic, violència sexual… el conglomerat de violències que es donen en un grup sectari es desdibuixa en un ‘fan coses rares'”.
Fa falta més consciència social i més suport de les institucions en què s’emparen i que aquests grups parasiten. Calen més eines per identificar aquestes situacions i no simplement utilitzar la paraula “secta” amb ànim pejoratiu i quedar-nos tan tranquils, que és el que sol passar: “Aquests són una secta, que s’apanyin amb les seves mogudes”.
O.G.: Si no s’actua per prevenir el dany que generen els grups sectaris, mitigar-lo ni reparar-lo, això queda impune. Penso que s’ha de fer el salt de “són rars” a “estan patint”. I probablement no ho saben. I probablement estan fent mal i tampoc no ho saben. I això va en cascada, del gurú a qui té més a prop i successivament, sense ànim de fer mal, sinó de fer accedir altra gent al grial. A la UB, en relació amb el CREA, tothom sabia que passaven coses. A mi dues persones em van dir que anés amb compte. Penso que davant la sospita de la secta, moltes vegades no es té en compte el mal que implica un grup així. Davant les sospites, les institucions s’han de dotar de mecanismes per avaluar-ho i prevenir-ho. De la mateixa manera que hi ha altres protocols, en caldria un davant dels comportaments sectaris. Quan s’ajunten assetjament laboral, poder jeràrquic, violència sexual… el conglomerat de violències que es donen en un grup sectari, es desdibuixa en un “fan coses rares”.
M.P.: Hi ha certa permissivitat, i els grups se n’aprofiten. En un context seran sectes [amb ús] d’ayahuasca i en altres sectes d’empoderament financer. Depenent de la mentalitat del líder o de la gent a qui s’adrecin serà un tipus de grup o un altre. Però si no es fa la feina de rascar què hi ha allà dins i de prevenir, la gent que està dins ho tindrà més difícil per sortir-ne. Les persones exmembres que en surten i denuncien ajuden molt, són fonamentals per detectar aquests grups. Però mentre una persona està dins també necessita ajuda. Penso que els mitjans tenen un paper important en la prevenció. També calen protocols d’actuació en què es tingui en compte que això pot passar; que cap institució n’està lliure, per molt benintencionada o per molt científica que sigui.
“Calen protocols d’actuació en què es tingui en compte que això pot passar; que cap institució n’està lliure, per molt benintencionada o per molt científica que sigui”.
O.G.: Resulta molt pervers com aquests grups es blinden davant de gent que alça la veu i explica què li ha passat dins. El fet és que sovint els valors que defensen són positius, i poden ser compatibles amb els drets humans. Però el que prediquen no té res a veure amb què succeeix dins. També hi ha casos en què utilitzen figures públiques alienes al grup per patrocinar, per exemple, un producte dietètic del grup en qüestió, o per dur-la a un congrés, i s’aprofiten del que socialment està ben considerat o d’institucions que generen confiança.
En tot cas, el que fan és un exercici de poder extrem.
M.P.: Els líders el que volen és el reconeixement i amassar cada cop més poder. Van a entorns en què puguin estar en un estatus superior, sigui espiritual, institucional o econòmic. L’objectiu últim és sotmetre les persones que té a l’entorn i crear una dependència econòmica i psicològica, i les estructures del grup és el que provoquen. Les institucions han d’anar a conèixer com funciona un grup; el que han de fer és indagar i exigir-li transparència. Com més transparència, més difícil ho tenen aquests grups. Com més tripijocs es permeten, més poden créixer.
Hi ha grups sota el paraigua d’institucions, i en altres casos no és així. En tot cas, en el pla personal, com ens podem aproximar a una persona que s’hi pot estar trobant?
M.P.: El més important és saber què no fer, perquè, quan tens la sospita que un grup sectari afecta una persona estimada, s’encenen les alarmes i s’entra en un estat d’alerta i angoixa.Veus la persona tan obcecada que el que vols és agafar-la pels cabells i treure-la d’allà. Amiga, adona-te’n! S’ha de tenir en compte que hi ha un vincle emocional tan fort amb l’ideal del grup que les membres no en sortiran per la raó. Des d’AFISE som molt partidaris de recordar que ningú treu ningú d’una secta. La persona surt d’allà quan pot i com pot, amb els recursos que té. L’èmfasi el posem en com podem anar creant ponts amb la persona. Hem d’intentar no trencar el vincle, per tal que l’aïllament del gurú no sigui total; que mantingui vincles amb el seu entorn emocional d’amistats i família.
“Ningú treu ningú d’una secta. La persona surt d’allà quan pot i com pot, amb els recursos que té. Hem d’intentar que mantingui vincles amb el seu entorn emocional d’amistats i família”.
Recomanem informar-se de com funcionen els grups coercitius, encara que no afecti ningú del teu entorn, i parlar-ne amb algun psicòleg especialitzat en grups sectaris o amb una associació si cal interactuar amb una persona afectada. Tenir certes pautes ajuda, abans de llançar-se a intentar endur-se la persona estimada a l’altra punta del món per allunyar-la d’un grup. Això li pot reforçar la creença i aferrar-se més al grup. Hem d’entendre en quin punt està: és un moment incipient i potser té dubtes? Ha pres decisions de vida radicals en relació amb el grup? Hi ha la creença errònia que quan una persona està en un grup deixa de pensar perquè li renten el cervell. Òbviament amb les tècniques de manipulació la capacitat d’emetre crítiques i anar en contra del grup minva. I si ets una persona que ha nascut dins d’un grup, has normalitzat moltes coses de bon inici. Però les persones som capaces d’elaborar les crítiques i per això som capaces de sortir dels grups. Si tens dubtes, no és el mateix que en parlis amb una persona de dins del grup que de fora del grup. Per això és tan important estar pendent, i anar veient com es pot ajudar la persona.
“Amb les tècniques de manipulació la capacitat d’emetre crítiques i anar en contra del grup minva. Però les persones som capaces d’elaborar les crítiques, i per això som capaces de sortir dels grups sectaris”
És un procés llarg i complicat. Hi ha gent que passa anys i anys dins un grup. Aquesta seria una dada que ens interessaria saber, quants anys tarden les persones a sortir de grups coercitius. Amb més informació, esperem que els processos es puguin accelerar i, sobretot, prevenir.
Per sentir-se recuperada i, també, sentir reparació, després dels abusos en un grup coercitiu, què diríeu que és el bàsic?
O.G.: Una part de la reparació hauria de venir de les institucions o organismes que han rebut alertes i les han ignorat o han actuat de manera insuficient per aturar-ho. Caldria una correcció i garantir que no es tornarà a repetir una situació similar; que no tornaran a fer els ulls grossos.
M.P.: La reparació és complexa. Prové de diversos àmbits: del personal, el judicial, el social… Parlar-ne públicament pot ser reparador per algunes persones. Que s’assenyali el grup pot ser reparador. Hi ha una part de la reparació que és no sentir-te sol en el procés, sentir que pots compartir els dubtes amb altres persones que t’entenen, demanar un assessorament i poder decidir amb més llibertat si vols o no denunciar; veure quina via per a tu pot restaurar el mal que has patit. Crec que s’ha de tenir en compte que el procés de denunciar pot ser revictimitzant en funció de com actuen les institucions, o pot ser restauratiu si hi ha una depuració de responsabilitats i es pot fer amb unes garanties.
Hi ha dificultats per comptar amb aquestes condicions?
M.P.: No hi ha un recorregut legal contra les sectes, i un familiar desesperat es pot frustrar si es llança a denunciar el grup. Cal un advocat que detecti els delictes en un context que és complex. Necessites fets provats. Hi ha una part psicològica de manipulació molt abans que s’arribi a un fet delictiu, com un abús psicològic o una estafa. Des d’AFISE, intentem sempre que s’assenyali la cúpula, perquè si els grups es decapiten és més fàcil que caiguin. El que trobem sovint que hi ha al voltant dels grups [coercitius] és una permissivitat, per interessos o per negligències o per ignorància. Pot haver-hi causes diferents que coincideixen.
En el punt de recuperació al qual heu arribat, us sentiu també reparades?
M.P.: Per mi ha estat reparador poder dir que l’Opus Dei és una secta. El nom és una eina que ajuda a definir l’abús que has patit. I ha estat molt positiu poder-ne parlar en públic, i muntar l’associació, i la xarxa que creem. És una manera de fer alguna cosa de bo amb allò dolent que t’ha passat. Darrere nostre hi ha moltes persones, amb les quals parlem cada dia, que es beneficien del que nosaltres anem aprenent i això ajuda a restaurar. Parlant públicament, la sensació és que qui vingui darrere ho tindrà una mica més fàcil. Trobar informació quan tens dubtes i encara ets dins [un grup sectari], penso que marca la diferència, perquè veus que algú més pensa com tu.
“Per mi ha estat reparador poder dir que l’Opus Dei és una secta. El nom és una eina que ajuda a definir l’abús que has patit”
O.G.: Jo sense [l’acompanyament d’] AIS no sé què hagués fet. Veure que no era l’únic que havia passat per l’estructura de CREA que també passava per allà, va ser un alleugeriment. Vaig poder parlar-ho amb el meu pare perquè van posar nom a aquesta cosa que m’havia passat. En aquell moment, també em va ajudar un compendi d’articles fets a La Vanguardia del filòsof Xavier Antich, i recordo dir-me: “Bua! Ja no penso què pensaria el grup del fet que jo llegeixi això”. Perquè el fet és que tot implica plantejar-te què pensaria el líder d’això que fas o penses…
M.P.: Totalment. A mi m’havia passat, amb la forma de vestir, per exemple. El més important és sentir que recuperes la llibertat de decidir amb qui estàs i amb qui no; que recuperes la teva emocionalitat i els teus vincles, i el fet de poder llegir altres coses, veure altres pel·lícules, relacionar-te amb altra gent… Penso que cal aprendre, socialment, a detectar la manipulació: què és manipulació i què no? Fins on et pot dur a restringir els teus comportaments? Com algú pot caure en una deriva fanàtica? És interessant veure quines reaccions hi ha quan algú expressa un dubte o una crítica, en qualsevol espai. I com reacciones tu quan ho fas.
O.G.: La capacitat de crítica és preventiva. Hem de tenir present que les sectes no són una cosa de les pel·lícules. No ha de mantenir-se invisibilitzat.
