L’oli crepita al quinqué i la llum dels ciris és tota la que hi ha a l’estança. Les ombres a la paret són una mica fantasmals, lànguides; aixina es projecten les siluetes dels balladors i balladores que semblen celebrar alguna cosa. És de nit i la casa està plena d’eixa manera en la qual ara no podria estar-ho, i canten i ballen els hòmens i les dones davant la taula engalanada mentre el menjar i el beure ajuden a mantindre els ànims en la llarga nit que no acabarà fins a la matinada. Corre el porró de vi entre els assistents, però en l’escena algú roman immòbil al centre de la taula. No es meneja, tan quiet que no hi ha lloc per a l’equivocació: sense vida. Hores abans algú emmidonava la puntilleta del cobrellit que tapa la vella taula de fusta damunt la qual descansa el taüt blanc perquè el de dins encara és pur: el cos d’un xiquet embolcallat en un llençol. Hores abans li pintarien els llavis de roig perquè el color del viu restara encara un temps a la mort que ja hi era. Hores abans feren una corona de flors de paper que ara li descansa al cap. Angelets al cel, la criatura anirà directa al Paradís perquè no tenia pecat. En acabar la festa, quatre xiquetes alçaran el taütet i el portaran fins al cementeri acompanyades de la comitiva de veïnes i de la música. L’angelet rebrà sepultura.
Els processos per a allunyar la mort del sentir comú i relegar-la a allò més íntim, fent a més d’ella un negoci capitalitzat en poques mans, són un més dels intents de posar fi a la col·lectivitat
L’escena pot resultar inclús macabra per a alguns, impròpia de temps presents, però fins a principis del segle XX encara es podia vore en algunes localitats valencianes quan morien criatures menudes. Els intents eclesiàstics per a erradicar una tradició considerada bàrbara i de poca decència aconseguiren el seu propòsit, però, tot i això, una altra manera de viure la mort d’eixes vides tan breus era encara possible no fa tants anys, i tinc vívida a la memòria a ma tia contant-me quan va faltar un xiquet del poble i la resta acompanyaren el soterrar portant unes cintes que eixien del taütet.
Els processos per a allunyar la mort del sentir comú i relegar-la a allò més íntim, fent a més d’ella un negoci capitalitzat en poques mans, són un més dels intents de posar fi a la col·lectivitat i l’amenaça que suposa per a alguns. Ara que la col·lectivitat en el sentit més físic ha acabat per atemorir, allà on hi ha gent junta hi ha perill, i per als que sempre l’han temuda, l’atomització brutal de la societat que es deriva de la pandèmia és una benedicció. Ja al segle XVIII, el bisbe de l’àrea d’Oriola acudia a la Real Audiència de València buscant la prohibició de les celebracions dels bailes de mortichuelos, que considerava un atemptat contra la humanitat, a més d’ocasionar la pèrdua de jornals en estar els treballadors bé en les celebracions, bé descansant la ressaca després. L’Audiència, com era esperable, donà la raó al bisbe i prohibí el ritual dels vetlatoris als albats.
Ha sigut un Tots Sants amb tanda per a netejar la làpida i retrobaments que no s’han produït perquè qui viu fora del poble no ha pogut tornar este any per estos dies. Els recordatoris són de cadascú, però fa anys que les xarxes transformaren els processos de dol i que es convertiren en un espai més on compartir la pèrdua i oferir consol. El que resultava al principi inclús un punt impúdic, es normalitzà per a finalment accelerar-se amb la pandèmia, davant la manca d’alternatives que no siguen la dels espais virtuals per a cobrir la necessitat d’abric i suport al voltant quan mor qui teníem a prop. Més en la línia asèptica dels tanatoris de hui en dia als afores que no en la de bunyols i xocolata amb el mort al llit a casa, però contacte i consol al remat. D’aquella de les maneres, sí. I amb conseqüències que només el pas del temps ens deixarà vore amb claredat. La prohibició dels vetlatoris durant la primera onada o les reduccions d’aforament d’ara, per al moment, ens posen al davant que dos-cents anys després de la prohibició d’aquelles festes i balls per passar el tràngol d’enterrar els fills, amb raons justificades ara, el resultat al qual ens aboquen és de nou la desaparició d’espais d’encontre, d’identitat i maneres de viure i estar al món que ens han sostingut quan tot ha trontollat.
Que trobem maneres de seguir estant col·lectivament, i espais i garrofers baix dels quals sentir-se abraçades per qui sosté i alimenta i ballar i cantar tant perquè hem guanyat com per allò que hem perdut
A dies m’angoixa allò que ha de vindre, i aleshores recorde l’amic que baix d’un garrofer i amb les botes plenes de merda de cabra ens recorda que la vida és més fàcil per a les qui el futur no va més lluny de demà. Sempre li he envejat l’acceptació del present, però encara no he aconseguit acostumar-me a no saber què faré esta vesprada. I no és cap llicència literària: no sé què faré demà, ni l’altre, ni la setmana que ve. Viure al dia, diu ell, com fan els animals. També elles, les ovelles i les cabres, troben espais per a emparellar-se, jugar, perdre cries, parir, menjar i estomacar-se al sol els dies de bon temps d’estes tardors cada volta més càlides, sense saber que la pastura de demà potser és l’última. I fer com elles és tot el que tenim ara, quan un gir en cada avís d’Última Hora, cada compareixença, cada notícia repleta de gràfiques i corbes i tancaments, fan que supervivències que abans ja eren difícils ara es tornen impossibles. Passe el que passe, i davant la incertesa que ens rosega, que distàncies imposades i separacions segures no siguen l’excusa per a deixar de ser des d’allà on som quan som moltes. Que trobem maneres de seguir estant col·lectivament, i espais i garrofers baix dels quals sentir-se abraçades per qui sosté i alimenta i ballar i cantar tant perquè hem guanyat com per allò que hem perdut.
Bé, això de ballar vos ho deixe a vosaltres.
